Ca l'Assur

EL GRAN INICI DE LA PASSIÓ SEGONS SANT MATEU, VIST A TRAVÉS DEL PINZELL DE HIERONYMUS BOSCH

2011-04-22T01:58:00.003+02:00

Ja se sap: Si per Sant Joan no hi pot faltar la coca o, per Sant Jordi, la rosa i el llibre, per Setmana Santa, La Passió segons Sant Mateu, una de les cimeres més altes de la música universal -sinó la que més- és present d'una manera o una altra a ca l'Assur.

¿Com oblidar l'efecte que em va produir la primera vegada que la vaig escoltar després d'haver “descobert” Johan Sebastian Bach el dia que vaig anar al Palau de la Música per veure l'arpista Nicanor Zabaleta, que interpretava amb un conjunt de cambra francès el Concert per a flauta i arpa, de Mozart, i em vaig quedar petrificat quan aquest grup va tocar com a última peça del programa el Concert número 6 de Brandenburg, i vaig poder copsar, gairebé des de la primera nota, que la música de Bach era tot un altre món?...

Les mans em feien mal de tant i tant aplaudir, i no solament -i ho dic de debò- dirigia l'aplaudiment al grup de cambra sinó que també el dirigia al gran músic alemany a qui jo, als meus vint-i-pocs anys, tenia titllat de difícil de comprendre, gairebé d'inabastable i que, en canvi, mentre l'aplaudia, em semblava veure el seu esperit, satisfet, volant i saludant amunt i avall per la preciosa sala de concerts.

Ni sé les vegades i vegades que, quan em vaig comprar en format “cassette” aquesta Passió, que desconeixia, vaig escoltar la primera de les corals (Kommt, ihr Töchter) la que avui, en forma de YouTube que he confegit i que us convido a veure i a escoltar, és la protagonista d'aquest post!

Jo no sóc, ni molt menys i com he dit moltes vegades, cap entès en música -i la veritat és que no en sóc en res, d'entès-: La música, quan m'arriba, ho fa a través de la pell, i em resulta impossible descriure l'emoció que em provoca cada vegada -però és que cada vegada, eh?!- que el cos em demana escoltar aquesta Passió, que arrenca amb aquest plany d'impotència per a fer front a la injustícia que es comet condemnant un home innocent i, a la vegada, admirant la fortalesa en forma de serenitat, sense un bri de desesperació, d'aquest mateix home, que sap que ha de morir de forma cruel per donar exemple de fe i per demostrar que la mort no és un final sinó un començament.

Tant li fa si un és creient o no per copsar, de la mateixa manera que van der Weyden ho va saber manifestar a través de la Pintura en el Davallament de la creu, el que Bach ens manifesta a través de la Música: el dolor, sense que aquest ens faci perdre l'enteniment i la reflexió del perquè, davant la injustícia.

A l'hora de voler confegir un vídeo per penjar aquesta coral a YouTube em va semblar que estaria bé il·lustrant-lo, precisament, a través de la visió contrària al dolor, és a dir, a través de la visió dels qui es rabegen amb el dolor dels altres, pel que vaig tenir molt clar de seguida que les figures esperpèntiques del món fantasiós i oníric que va crear Hieronymus Bosch podrien ser les més idònees.

Al vídeo, doncs, hi apareixen, per aquest ordre, quatre olis de Hieronymus Bosch pintats sobre taula:

1. Ecce Homo (Museu d'Art, de Filadèlfia)
2. Ecce Homo (Städelsches Kunstinstitut, de Frankfurt)
3. La coronació d'espines (National Gallery, de Londres)
4. La coronació d'espines (Museu del Monestir de San Lorenzo del Escorial)

El primer Ecce Homo que hi apareix, conegut també per l'Ecce Homo de Filadèlfia, va ser durant molts anys atribuït a H. Bosch, però mitjançant unes proves dendrocronològiques que es van fer a aquesta taula es va demostrar que l'edat de la fusta sobre la qual es va pintar no concordava amb els anys en què va viure el pintor flamenc, ja que aquest va morir l'any 1516 i, segons les citades proves, la fusta es calcula que era d'entre els anys 1557 i 1563. De tota manera, però, és pràcticament segur que es tracta de la còpia d'una obra de joventut del pintor flamenc.

Al segon Ecce Homo del vídeo se'l coneix com l'Ecce Homo de Frankfurt i també com L'Ecce Homo dels donants, pel fet que a la part inferior esquerra de la taula hi apareixen, molt difuminades, les figures de la família que en va fer donació, unes figures que al segle XVI es van eliminar de la taula però que gràcies a una restauració van tornar a aparèixer, encara que molt borroses fins al punt de semblar fantasmagòriques.

Com en altres taules gòtiques, en aquesta hi podem observar unes inscripcions que tenen una funció equivalent a la dels globus de les tires dels còmics, és a dir, una forma de visualitzar diàlegs entre els diferents personatges que hi surten retratats:

Com si sortís de la boca de Ponç Pilat s'hi pot llegir: “Ecce Homo” (“Heus aquí l'home”); de la gernació que apareix a sota, “Crufige eum” (“Crucifica'l”) i, de la dels borrosos donants, “Salve nos, Christe redemptor” (“Salva'ns, Crist redemptor”).

A totes dues taules hi apareix la figura torturada i vexada de Jesús tal com Pilat, segons els cànons, va mostrar-lo a la multitud abans de rentar-se les mans després d'haver sentit el crit unànim de la multitud exigint la crucifixió d'un home a qui el governador romà no havia trobat cap motiu perquè mereixés ser crucificatt, una multitud a qui el pintor retrata amb exagerades expressions facials per remarcar l'odi; una multitud que branda, amenaçadorament, llances i tota mena d'instruments punxants; una multitud representada amb estranyes vestimentes evocadores dels considerats grans enemics en aquella època del cristianisme: el paganisme i l'Islam.

La tercera i la quarta de les pintures de H. Bosch que il·lustren el vídeo són, també, dos olis sobre taula, i totes dues, també, tenen el mateix títol: La coronació d'espines.

La primera d'aquestes dues Coronacions és la que es conserva a la National Gallery, de Londres, una taula en la que la figura de Jesús apareix envoltada de quatre personatges que representen cadascun d'ells un temperament: el flegmàtic (a dalt a l'esquerra), el melancòlic (a dalt a la dreta), el sanguinari (a baix a l'esquerra) i el colèric (a baix a la dreta).

Observem que el personatge que està a punt de cenyir al cap de Jesús la corona d'espines ha estat representat just en el moment en què la corona suggereix l'aurèola sobre el cap del reu, i observem, també, que per significar la maldat del melancòlic, ja que el gest i l'expressió del qual no són gens suggeridors de crueltat, Bosch l'ha pintat amb un collaret, amb punxes, de gos.

Ha estat gràcies a Art Project, programa del que ja se'n va parlar en aquest blog i amb el qual es poden veure, amb excel·lent resolució gràfica. imatges ampliades de moltes de les obres d'art exposades a alguns dels museus més importants del món, que he aconseguit captar un detall del simbolisme emprat per H. Bosch en aquesta taula i que passa bastant desapercebut a les imatges que he trobat a la xarxa: El personatge retratat a baix a l'esquerra duu dibuixades a la toca vermella una mitja lluna i una estrella, símbols de l'Islam i del judaisme.

I ja, per fi, la darrera de les quatre taules que il·lustren el vídeo: La coronació d'espines conservada al Museu del Monestir de San Lorenzo de El Escorial:

A les figures d'aquestes dues darreres taules hi podem apreciar la influència de la pintura renaixentista italiana en l'obra de H. Bosch, el qual, segons sembla, va viatjar, pels voltants del 1500, a Venècia, però l'emprempta Bosch s'hi manifesta de forma més que evident en les extravagants vestimentes, com és ara la del barret del personatge situat al primer pla a mà esquerra d'aquesta última taula, el qual duu a la mà un bastó amb una bola de vidre dins la qual hi ha pintada una imatge de Moisès (no es pot apreciar a la fotografia) per poder identificar-lo amb el judaisme.

Un altre detall propi del genial pintor flamenc que podem observar en aquesta darrera taula és la complicada postura del botxí que posa la corona d'espines a Jesús ja que, per poder fer més força, el botxí té el peu dret -calçat, a més a més, amb una extravagant sabata amb plataforma- recolzat sobre la taula.

En fi, així, doncs, com que la veu del dolor amb la visió dels qui s'hi rabegen ha estat el que m'ha dut a confegir aquest vídeo, si us ve de gust escoltar Kommt, ihr Töchter, aquesta estremidora primera coral de La Passió segons Sant Mateu, de Johan Sebastian Bach, us diria que no ho féssiu com s'acostuma a fer quan sentim una música que ens arriba al cor: amb els ulls tancats, ja que les imatges de Hieronymus Bosch que l'il·lustren volen ser la visió del mal, provocador del lament.

Aquí teniu el vídeo,

i aquí sota la traducció de la lletra:

Kommt, ihr Töchter

-Veniu, Filles, auxilieu-me en l’aflicció, vegeu!
-A qui?
-A l’Espòs.
-Contempleu-lo!
-Com?
-Com un Anyell.
-Mireu!
-Què?
-Observeu la seva Paciència.
-Mireu!
-On?
-En els nostres pecats.
-Contempleu com, per Amor i Misericòrdia,
carrega la seva pròpia Creu.

Oh, innocent Anyell de Déu,
sacrificat a la fusta de la creu,
pacient en tot moment,
malgrat l’escarni i els turments.
Carregues tots els nostres pecats.
D’altra manera, hauríem desesperat.
Compadeix-te de nosaltres, Jesús!

I com que ja feia temps que em rondava pel cap dedicar un post a algú a qui m'aprecio d'una forma molt especial, avui ho puc fer amb la gairebé total i absoluta seguretat que li agradarà ja que, malgrat aquella punta d'ironia i de bon sentit de l'humor que sempre demostra en totes i en cadascuna de les pàgines del seu blog -Ancha es mi casa-, quan parla de Bach se'ns mostra tal com és: una persona amb una gran cultura i, sobretot, amb una gran sensibilitat. Per tu, José Luis!

CECILIA BARTOLI: RECITAL 2009 AL PALAU DE LA MUSICA CATALANA

2009-12-12T00:38:00.010+01:00

Vull aclarir, abans de començar, que el que he escrit per a aquest post no és cap crònica del recital que va oferir ahir al vespre, 10 de desembre del 2009, al Palau de la Música Catalana, de Barcelona, aquest gavadal de passió, d'amor per la música i de talent que es diu Cecilia Bartoli.

Programa de mà

Magníficament acompanyada per Il Giardino Armónico, formació musical que, segons llegeixo que hi diu al programa de mà, va ser fundada a Milà el 1985, però amb músics provinents de les institucions musicals europees més prestigioses en l'àmbit de la interpretació històrica, dirigits per Giovanni Antonini, el qual en va ser el fundador i és, a més a més i com ho va demostrar en la interpretació de l'Allegro assai del Concert en Fa major per a flauta de bec, cordes i baix continu, de Giuseppe Sammartini, un magnífic solista de flauta de bec.

Feta aquesta llarga presentació de tots els elements que dalt de l'escenari van fer gaudir un Palau, ple com un ou d'un públic clarament disposat a entregar-se tot just aparegués en escena la figura de la cantant romana, tinc la necessitat d'intentar descriure uns instants màgics que em va semblar que vivia en aquest recital.

A mida que havia anat transcorrent la segona part del concert, a la sala hi feia més i més calor, un fet, aquest, que, a part de viure'l en pròpia pell -encertadíssima, en aquest cas, la frase feta-, se'm va fer ben visible des del lloc que jo ocupava -una de les butaques laterals del primer pis-, un lloc que si bé no era massa bo per veure bé l'escenari, sí que ho era, en canvi, per admirar la panoràmica que, mirant cap a l'altra banda, m'oferia l'enfilall ascendent de seients, tots ocupats, del segon pis on, mentre a l'escenari els músics maldaven per afinar els instruments abans de començar a interpretar una de les darreres peces, la gent va aprofitar-ho per ventar-se sense contenció.

Així, doncs, i sense que hagués estat previst, es va originar en un tres i no res una mena de mosaic... Sí, sí; una mena de mosaic com..., com... ¿sabeu com aquells que formen els espectadors als camps de futbol quan hi ha un partit dels que omplen de gom a gom l'estadi?... Doncs com aquells mosaics era, encara que, no cal dir-ho, de dimensions molt més reduïdes, però, això sí, amb una particularitat que el feia diferent: Era un mosaic animat, ja que els centenars de programes de mà, que havien estat dissenyats amb un absolut predomini del color blanc, semblaven, convertits en improvisats ventalls, talment blanques papallones de vol fràgil i inquiet pul·lulant, animades, per entremig dels càlids i discrets colors propis de la roba d'hivern que duien els espectadors que ocupaven l'estesa de butaques del segon pis. Va ser... preciós, preciós! De debò ho dic.

Aquell màgic instant va acabar-se, com és lògic, just en el moment en què els músics, que ja havien acabat d'afinar els instruments, es mostraven de bell nou atents a la batuta del director i disposats a poder continuar el concert.

Però tal i com, malauradament, és força habitual a les sales de concert, sempre hi ha unes persones que es veu que són més fogoses que les altres (afortunadament les altres són la gran majoria) i es veu que per això aquestes persones -em refereixo a les més fogoses- tenen la imperiosa necessitat d'anar ventant-se sense tenir en compte que tant el moviment continu, com el sorollet rítmic i constant que fa el paper, així com l'efecte que, en forma de ventet més o menys intens (per no dir emprenyador), provoca el programa de mà quan esdevé un improvisat ventall, poden molestar les persones que seuen al seu voltant.

Doncs bé, ahir, en ben acabat aquell màgic instant i tan bon punt els músics iniciaven una altra de les peces programades, a mi, des del mateix “privilegiat” lloc on tan sols uns moments abans m'havia semblat veure-hi un deliciós pul·lular de centenars i centenars de blanques papallones, ara em semblava veure-hi, malgrat ser també blanques, desenes... de mosques colloneres!: Vet aquí la imatge que em van provocar aquelles desenes de persones que, pertanyents sense cap mena de dubte al grup dels més fogosos, continuaven ventant-se amb els seus improvisats ventalls-programes de mà.

* * *

Un cop finalitzat el programa que podríem anomenar “oficial”, la Bartoli, després d'haver sortit a saludar diverses vegades, va fer el gest que tots esperàvem perquè ens obsequiés amb una propina: Va xiuxiuejar alguna cosa a Giovanni Antonini, el director, i, sense anunciar quina seria la peça musical que ens oferiria, es va concentrar...

... Els músics van començar a tocar els primers acords d'una peça que el públic -jo inclòs, que ja és dir- va reconèixer immediatament. Eren els primers acords de l'ària Lascia la spina, cogli la rosa!, de G. F. Händel!, ària que, després d'una reprimida i ofegada manifestació de complaença, brevíssima, va provocar que tot el Palau emmudís.

Us dic de debò que mentre escric això no puc evitar notar com se m'humitegen els ulls i com una lleu esgarrifança em recorre, serpentjant, tota la pell del cos...

Fora de l'escenari, res es bellugava, res es sentia... Gairebé gosaria dir que fins i tot els instruments que acompanyaven la cantant no gosaven fer-se sentir... Una parella que hi tenia a dues files més endavant es van donar la mà i, sense mirar-se, se les van estrènyer amb força... Un dels dos nois joves que hi havia just al meu davant va acostar els llavis a la galta del seu company i l'hi va besar amb tendresa... Vaig dirigir, a poc a poc per no fer soroll, els ulls cap a l'enfilall ascendent de seients totalment ocupats del segon pis, i només hi vaig divisar la plàcida quietud dels càlids i discrets colors propis de la roba d'hivern que duien els espectadors que ocupaven la totalitat de l'estesa de butaques.

La deliciosa visió del mosaic de les imaginàries papallones blanques m'havia provocat un plàcid somriure. El record de la imaginària visió de la veu de Cecilia Bartoli surant, ingràvida, dins d'aquell immens silenci no crec que se m'oblidi mai.

Quin concert!