EL PRIMER RECORD QUE TINC DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

2010-09-04T21:40:00.005+02:00

Vaig saber per primera vegada de Vicent Andrés Estellés gràcies a una de les magnífiques entrevistes que Montserrat Roig feia al Segon Canal de TVE (UHF, circuit tancat de Catalunya), en el programa titulat Personatges.

Era a finals dels anys 70 i, per tant, feia poc que havia mort el dictador. Jo devia tenir uns 25 o 26 anys i, com molts, gràcies a programes com aquell vam anar coneixent i familiaritzant-nos amb personatges, que si bé eren dignes d'aquest substantiu de qualitat, molts d'ells no ens eren gaire -i en més d'un cas, gens- coneguts com, tot al contrari, sí que ho eren molts d'altres personatges, al quals aquest mateix substantiu de qualitat els esqueia, però en el sentit més despectiu que pugui tenir aquest terme.

Recordo que aquest personatge, Vicent Andrés Estellés, de qui jo no n'havia sentit a parlar mai, em va sobtar en el moment en què el vaig veure aparèixer a través del blanc i negre de la pantalla, ja que el seu posat d'home senzill semblava que li esqueia més a un administratiu dels qui en aquella època treballaven des de ben jovenents i amb fidelitat fora de dubte a l'empresa on acabarien jubilant-se, que no pas a un periodista, escriptor i poeta, tal i com el va presentar Montserrat Roig.

Des de sempre -encara que jo penso que en vaig ser consicent des que, d'adolescent, vaig sentir cantar en Raimon-, m'ha agradat tant l'accent valencià que, quan sento que algú el parla, l'escolto amatent i amb la mateixa avidesa com quan escolto la deliciosa musicalitat d'una simfonia de Haydn plena de matisos que no vull que se m'escapin, i quan Vicent Andrés Estellés, amb somriure bonhomiós, va començar a parlar, està clar, en valencià, jo, està clar, vaig començar a escoltar-lo amatent i amb avidesa.

Potser puc semblar exagerat, però és així mateix com ho recordo, i recordo, molt vagament, com és lògic, el controlat entusiasme del to de la veu d'aquell home quan va començar a parlar de poesia, i em va sobtar -i de quina manera-, quan Montserrat Roig el va instar a llegir un dels seus poemes, aquest:

M'he masturbat avui mirant el cos

des del meu llit d'una jove a la platja:

he retornat a la meua infantesa

d'albercoquers i de dacsars furtius.

He estat feliç, immensament feliç.

He rescatat la meua adolescència

amb brusca mà mentre mirava el cos,

esvelt i nu, dempeus damunt la sorra,

compacte i bru, d'adelerada gràcia.

Molt l'he estimat, molt més l'he desitjat.

En arribar aquell delit suprem,

el goig darrer, he sentit caure espès,

en gotes grans i calentes l'esperma.

No he lamentat el que he fet: contemplava,

amable, el cos, dura imatge invencible,

i he retornat, amb l'altra mà, al meu acte.

S'ha de tenir en compte que estem parlant de finals dels anys 70, i que la gent de la meva edat havíem hagut de viure una moral que estigmatitzava el sexe tant si era de pensament, com de paraula o d'obra, i com que un dels efectes més immediats de les llibertats va ser el que es va conèixer com el destape, el sexe va passar, ben aviat, de ser pràcticament un tabú a convertir-se en un dels emblemes més preuats de la llibertat tot i l'alt grau de sòrdida grolleria amb què en molts aspectes van “vestir-lo” perquè veiés la llum.

D'aquí, doncs, la meva sorpresa quan vaig sentir que els primer mots d'un poema fossin “M'he masturbat...”, i que aquells mots inicials, a mida que el poema anava avançant, no em provoquessin ni tan sols un contingut somriure maliciós, sinó que, tot al contrari, em despertessin l'interès per conèixer un poeta capaç d'explicar en un poema allò que s'iniciava amb aquells mots... I com que no hi havia -ni era imaginable que algun dia hi hagués- Google..., cap a la llibreria hi falta gent!

Des de l'any 1978 i segons consta sota la discreta signatura que vaig estampar al costat del preu, escrit amb llapis i encara visible, que em va costar (350 ptes.), tinc el primer llibre que de Vicent Andrés Estellés vaig tenir a les mans:

Manual de conformitats. Obra Completa 3
Sèrie La unitat, número 29
Primera edició, 1977
Editorial: Eliseu Climent

En aquest llibre de l'Obra Completa d'Estellés va ser on hi vaig trobar el poema que l'autor havia llegit durant l'entrevista al programa de televisió conduït per Montserrat Roig. El poema pertanyia al llibre que l'autor havia titulat Les acaballes de Catul... Catul... "És clar... -vaig dir-me, lligant caps:- el dels poemes satírics i el dels poemes eròtics dedicats a Lèsbia..."

I allà mateix, a la llibreria, mentre anava fullejant amb deler aquell tercer volum de l'Obra Completa de Vicent Andrés Estellés, sentia com se m'enduia, agombolat, el ritme gairebé omnipresent del vers blanc, així com la delicada dringadissa de les rimes internes d'altres poemes dels altres llibres que també conformaven aquell tercer volum de l'Obra Completa.

Ritmes i rimes, però, al servei de la paraula, i no paraules al servei del ritme i de la rima: Acabava de descobrir un gran poeta, al qual, a més a més, recordant el seu parlar en aquella entrevista, he procurat sempre llegir amb el millor accent valencià que he estat capaç d'aconseguir... quan el llegeixo per a mi sol, ja que, en veu alta, aquest accent, amb mi, perdria la natural i àgil vivesa que només té la gent del País Valencià quan parla.

Ca l'Assur

EL PRIMER RECORD QUE TINC DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS