CENTENARI DE MIGUEL HERNÁNDEZ (II)

2010-02-01T00:49:00.006+01:00

Hi ha, d'entre tota l'obra hernandiana, un poema d'aquells que el llegeixes una vegada i una altra i sempre arriba a un punt o a un altre, segons el moment, on l'emoció fa de les seves i, o bé et sents estremir tota la pell de dalt a baix, o bé no pots evitar que se t'entelin els ulls fins al punt de no poder continuar amb la lectura.

El poema de Miguel Hernández a què em refereixo és el titulat Antes del odio, un dels darrers que va escriure i que pertany al llibre Cancionero y romancero de ausencias, obra pòstuma que conté els poemes que el poeta d'Oriola va començar a escriure després del duríssim cop que l'any 1938, és a dir, en plena Guerra Civil, li va significar la mort, al cap de pocs mesos d'haver nascut, del seu primer fill. i que va continuar escrivint en el que ell, fet presoner en acabar la guerra, en va dir “turisme a través de les presons”: primer la presó de Sevilla i, posteriorment, les d'Oriola, Palència i Madrid fins que, ja per fi i a la presó irònicament anomenada Reformatori d'Adults d'Alacant, va morir, el març de 1942, víctima d'una tuberculosi.

A Amor antes del odio hi trobem Miguel Hernández enfrontant-se a la duríssima situació de veure's privat dels béns més preuats per ell: el de la llibertat, que pel fet d'haver lluitat per ella era, ara, causa de presó, i el del seu gran amor, Josefina, de la qual s'ha dit que potser hagi estat una de les dones més estimades de la història de la literatura. No obstant això, hi ha també en aquest poema el Miguel Hernández que ens mostra la gran capacitat pel sofriment que li atorgava la força del desig d'aquests dos béns vitals.

Versos, els d'aquest poema del Cancionero y romancero de ausencias que ens fan estremir fins al punt de fer-nos aflorar, malgrat el nostre paper de lectors-espectadors, la impotència davant la injustícia, el gust amargant de la qual, sigui dit de pas, només s'albira a no ser cas d'haver-la hagut de mastegar per poder empassar-se-la.

                      Beso soy, sombra con sombra.
                      Beso, dolor con dolor,
                      por haberme enamorado,
                      corazón sin corazón,
                      de las cosas, del aliento
                      sin sombra de la creación.
                      Sed con agua en la distancia,
                      pero sed alrededor.

                      Corazón en una copa
                      donde me lo bebo yo,
                      y no se lo bebe nadie,
                      nadie sabe su sabor.
                      Odio, vida: ¡cuánto odio
                      sólo por amor!

                      No es posible acariciarte
                      con las manos que me dio
                      el fuego de más deseo,
                      el ansia de más ardor.
                      Varias alas, varios vuelos
                      abaten en ellas hoy
                      hierros que cercan las venas
                      y las muerden con rencor.
                      Por amor, vida, abatido,
                      pájaro sin remisión.
                      Sólo por amor odiado,
                      sólo por amor.

                      Amor, tu bóveda arriba
                      y yo abajo siempre, amor,
                      sin otra luz que estas ansias,
                      sin otra iluminación.
                      Mírame aquí encadenado,
                      escupido, sin calor
                      a los pies de la tiniebla
                      más súbita, más feroz,
                      comiendo pan y cuchillo
                      como buen trabajador
                      y a veces cuchillo sólo,
                      sólo por amor.

                      Todo lo que significa
                      golondrinas, ascensión,
                      claridad, anchura, aire,
                      decidido espacio, sol,
                      horizonte aleteante,
                      sepultado en un rincón.
                      Espesura, mar, desierto,
                      sangre, monte rodador,
                      libertades de mi alma
                      clamorosas de pasión,
                      desfilando por mi cuerpo,
                      donde no se quedan, no,
                      pero donde se despliegan,
                      sólo por amor.

                      Porque dentro de la triste
                      guirnalda del eslabón,
                      del sabor a carcelero
                      constante y a paredón,
                      y a precipicio en acecho,
                      alto, alegre, libre soy.
                      Alto, alegre, libre, libre,
                      sólo por amor.

                      No, no hay cárcel para el hombre.
                      No podrán atarme. no.
                      Este mundo de cadenas
                      me es pequeño y exterior.
                      ¿Quién encierra una sonrisa ?
                      ¿Quién amuralla una voz?
                      A lo lejos tú, más sola
                      que la muerte, la una y yo.
                      A lo lejos tú, sintiendo
                      en tus brazos mi prisión,
                      en tus brazos donde late
                      la libertad de los dos.
                      Libre soy, siénteme libre.
                      Sólo por amor.
                                          Miguel Hernández

He intentat llegir aquest poema en veu alta donant-li el to de serenor, tot i la ràbia continguda, que crec que té, així com el to de serè convenciment d'esperança que es respira al final. Tot plegat, sense estridències i, sobretot, amb un respecte total i com a homentage a aquest gran poeta, el descobriment del qual, a través d'una d'aquelles edicions de l'editorial argentina Losada que passava de mà en mà a la universitat durant la dictadura, va ser per a mi un raig de llum dins d'aquella foscor, i és per això mateix que tan encertats em semblen els enaltits mots que Pablo Neruda va dedicar a Miguel Hernández defininint-lo com un “... arcángel de una gloria terrestre que cayó en la noche armado con la espada de la luz”.

Aquest poema, Antes del odio, n'és una bona prova.

CENTENARI DE MIGUEL HERNÁNDEZ (I)

2010-01-02T05:06:00.013+01:00

Enguany es commemorarà el centenari del naixement d'una de les figures poètiques en llengua castellana més importants del passat segle XX i, no obstant això, silenciada, arraconada i, quan no, vista, fins i tot encara avui, com una nosa: Miguel Hernández.

Com a senzill però sentit homenatge, tenia previst que el primer post del 2010 en fos un de dedicat a ell amb la lectura d'un poema d'un Hernández encara jove i ple d'il·lusions...

(Em permeto fer aquest petit parèntesi per dir que acabo d'adonar-me que he escrit “encara jove” referint-me a algú que va morir quan havia acabat de complir 31 anys!)

... Anava dient, doncs, que em feia il·lusió llegir en veu alta un poema, que m'estimo d'una manera molt especial, de Miguel Hernández, però, com ja sabeu alguns, he deixat de fumar i això m'està provocant notoris canvis a la veu. He fet vàries proves a diferents hores, però no hi ha hagut res a fer. És un poema bastant llarg i, mentre el llegeixo, tant em pot passar que em quedi sense veu, sobretot al final d'una frase, com que em surtin uns “galls” com els que em sortien quan, d'adolescent, vaig fer el canvi de veu, uns “galls” que si bé aleshores em feien avergonyir, trobo que ara fins i tot em fa il·lusió fer, ja que em sembla que retorno als meus joves tretze o catorze anys.

En fi, bromes a part, queda pendent la lectura del poema, però no el petit homenatge al gran poeta. Així és que he pensat que serien idònies les bellísimament esgarrifoses Nanas de la cebolla interpretades, en la versió musical que en va fer Alberto Cortez, per un jove Joan Manuel Serrat en un concert celebrat l'any 1974 al Casino de l'Aliança del Poblenou, de Barcelona.

El setembre de 1939, just acabada la guerra civil espanyola, Miguel Hernández estava reclòs a la presó de Torrijos, on li va arribar la notícia que les penúries per les que estava passant la seva dona (Josefina Manresa) eren tan grans que només podia alimentar-se de pa i cebes... Josefina havia de donar de mamar al seu fillet, de vuit mesos, Manuel Miguel.

Fotografia de Manuel Miguel Hernández Manresa

Al cap d'uns dies, el poeta enviava a Josefina les dotze estrofes del que serien conegudes com les Nanas de la cebolla (Hernández no va arribar a posar-li títol) acompanyades d'una carta on li deia:

“Estos días me los he pasado cavilando sobre tu situación, cada día más difícil. El olor de la cebolla que comes me llega hasta aquí, y mi niño se sentirá indignado de mamar y sacar zumo de cebolla en vez de leche. Para que lo consueles, te mando esas coplillas que le he hecho, ya que aquí no hay para mí otro quehacer que escribiros a vosotros o desesperarme...”

No cal dir res mes.

M'agradaria afegir un parell de detalls que crec interessants.

El primer és que en aquesta versió musical, que data del 1972, es de suposar que es va emprar la primera edició, publicada l'any 1946 per la revista Halcón, de Valladolid, i no va ser fins l'any 1977 que l'editorial Zero, de Bilbao, va publicar l'Obra poética completa amb tota una sèrie de correccions. Una d'elles, i prou important, és que on hi diu, tal i com Serrat canta, “Ríete, niño, / que te traigo la luna / cuando es preciso.” ha de dir: “Ríete, niño, / que te tragas la luna / cuando es preciso.”

I el segon detall que m'agradaria afegir és que en aquesta mateixa versió musical hi manquen dues estrofes del poema original, i són les dues que a continuació s'han transcrit:

    Alondra de mi casa,
    ríete mucho.
    Es tu risa en tus ojos
    la luz del mundo.
    Ríete tanto
    que en el alma al oírte
    bata el espacio.

    La carne aleteante,
    súbito el párpado,
    el niño como nunca
    coloreado.
    ¡Cuánto jilguero
    se remonta, aletea,
    desde tu cuerpo!

Ca l'Assur

CENTENARI DE MIGUEL HERNÁNDEZ (II)

CENTENARI DE MIGUEL HERNÁNDEZ (I)