Ca l'Assur

ACTUALITZACIÓ DEL POST "MARTÍ DOMÍNGUEZ IL·LUSTRAT (II)" I UN RETRET AL MUSEU REINA SOFÍA, DE MADRID

2011-02-22T04:31:00.000+01:00

Quan a principis de mes, mentre dinava, vaig llegir al diari que Google havia tret una nova eina digital -Art Project- per poder-nos acostar als fons artístics de disset importants museus de tot el món i poder contemplar, gràcies a imatges captades amb gran resolució, més de mil obres d'art -bàsicament de pintura-, mentre anava llegint a la notícia quins eren els museus escollits desitjava que un d'ells fos la Galleria degli Ufizzi perquè, n'estava segur, entre les imatges que hi hauria del citat museu no hi faltaria l'Adoració dels Reis, d'Albert Dürer.

Com era d'esperar, el nom de la Galleria degli Ufizzi figurava entre els museus escollits, pel que vaig suposar que el quadre de Dürer també hi seria i, efectivament, quan al vespre, a casa, vaig connectar-me a l'adreça d'Art Project vaig veure, complagut, que L'Adoració dels Reis, de Dürer, era un dels quadres triats per la Galleria degli Ufizzi i que, gràcies a la bona resolució que tenia la imatge, podia treure'n un detall que il·lustrés molt millor el fragment d'un dels dos articles -concretament el segon- de Martí Domínguez que vaig transcriure i il·lustrar (vegeu aquí), article on el biòleg i humanista valencià parlava de l'acuradíssima fidelitat amb què Dürer va reproduir en el citat quadre dues papallones: la Cynthia cardui i la Colias croceus.

La millor imatge de les que vaig ser capaç d'aconseguir per a aquell post va ser aquesta:

i aquesta altra és l'aconseguida gràcies a Art Project:

La difrència és ben notable, pel que no cal dir que, a part de substituir en aquell post la primera imatge per aquesta darrera, he fet, també, les oportunes modificacions a la part del text on m'excusava de no haver pogut aconseguir una imatge prou nítida, i si ho he fet és perquè és un post del qual em sento molt satisfet, i més encara me'n sento perquè és un dels que més visites rep i més estona s'hi estan els que se'l llegeixen.

Art Project és, sense cap mena de dubte, una magnífica eina per poder observar amb tot detall les més de 1.000 (!) obres d'art (pintures, escultures, estampes, armadures, màscares, fotografies...) que han estat fotografiades però -sempre hi ha d'haver un però- he tingut una gran decepció pel que fa a les obres triades pel Museu Reina Sofia, de Madrid, ja que estava plenament convençut que tant el Gernika, de Picasso, com El gran masturbador, de Salvador Dalí, dues de les joies més valuoses que van anar a parar a aquest museu figurarien entre les obres triades..., però resulta que no, que d'aquest museu només hi ha imatges de l'obra de Juan Gris; de la maqueta del Pavelló de la República Espanyola a l'Exposició de 1937 a París, i la resta d'imatges pertanyen a fotografies de la Guerra Civil, que no negaré l'interès, sobretot històric, que puguin tenir, però un museu amb una col·lecció tan basta d'art modern com ho és el Reina Sofía (només a la Fira Arco celebrada enguany ha adquirit obra per valor de 680.000 euros), bé podia haver aportat a Art Project un ventall molt més cromàtic i significatiu del seu valuosíssim fons.

Decebedor, molt decebedor!

MARTÍ DOMÍNGUEZ, IL·LUSTRAT (II)

2010-06-11T19:01:00.016+02:00

Fa uns quants dies, l'amic Titus, l'autor del blog El imperio de los sinsentidos, va publicar-hi un post on hi va transcriure tot sencer un article titulat Pachelbel, Guardiola i Martí Domíngez, un article que el biòleg i catedràtic de Periodisme de la Universitat de València, Martí Domínguez, va escriure per a l'edició valenciana de El País.

Hieronymus Bosch. Tríptic El jardí de les delícies (portells tancats)

En el citat article i malgrat definir-se com a poc seguidor del futbol, Martí Domínguez explicava que, gràcies a la seriositat, al rigor, a un controlat entusiasme, amb l'afegit d'una assenyada dosi d'humilitat i d'exquisida educació al front d'un jove i entusiasta equip de futbol, en Pep Guardiola havia aconseguit que l'activista cultural i editor Eliseu Climent, així com ell mateix, dues persones poc, o gens, interessades en aquest esport, ara seguissin, amb interès, el brillant joc que practica el Barça.

Sóc, des de fa temps -ja no sé quantes vegades ho he dit-, un entusiasta admirador de Martí Domínguez, del qual n'he parlat ja en tres posts: El primer, al blog Samfaina d'Arts, on el 16 d'abril del 2008, en un post titulat Una recomanació per Sant Jordi, parlava abastament de Bestiari, una recopilació en forma de llibre d'una sèrie d'articles que Martí Domínguez va publicar al setmanari valencià El Temps; el segon, publicat, també a Samfaina d'Arts el dia 22 d'abril del 2009 i titulat No-novetats Sant Jordi 2009 (i II), on feia esment de Les confidències del comte de Buffon, la primera novel·la de Martí Domínguez, amb la qual va guanyar, el 1997, el Premi Andròmina de narrativa, i un tercer titulat Martí Domínguez, il·lustrat, ja més recent i publicat aquí, a Ca l'Assur, el 13 d'octubre del 2009, on vaig transcriure i il·lustrar amb fotografies un dels articles que conformen el llibre Bestiari, un article on Martí Domínguez parlava dels corniols, i ho vaig fer per mostrar -i per demostrar- que, a partir de qualsevol tema relacionat amb la Natura com era el cas, en aquell article, dels corniols, unes senzilles flors que creixen en hàbitats boscosos, Martí Domínguez ofereix al lector tot un gavadal d'informació relacionada amb les Arts plàstiques, la Literatura i les Humanitats en general per tal d'incitar la curiositat del lector.

Una cosa força semblant al que em passa amb J. S. Bach, que quan escolto alguna de les magnífiques composicions que ens va llegar, em costa que em vingui de gust escoltar obres d'altres compositors, quan rellegeixo algun article de Bestiari, estrany és que no en rellegeixi un altre i un altre i un altre..., i que sempre hi trobi nous al·licients que m'engresquen la curiositat.

Pocs dies després, doncs, que en Titus publiqués l'article esmentat, la Pilar, al blog que publica sota el títol de Pequeño formato, parlava, en un post, de Els set pecats capitals, una taula pintada per Hieronymus Bosch, conegut també com El Bosco, taula que pot admirar-se, junt amb d'altres i magnífiques obres del pintor flamenc, al Museu del Prado, un post, aquest de la Pilar, que em va recordar immediatament un dels articles de Bestiari, on Martí Domínguez esmentava aquest pintor i, per una altra banda, l'Atticus, al Blog de Atticcus, publicava un altre post on parlava de la poesia de Paul Verlaine, un post que novament em va recordar que Martí Domínguez també citava aquest poeta francès en un dels seus articles publicats a Bestiari.

Hieronymus Bosch. Els set pecats capitals (esquerra) i detall (dreta)

Des que vaig començar aquest nou blog, tenia molt clar que parlaria en més d'una ocasió de Martí Domínguez, i com que aquests darrers dies la casualitat ha fet que l'hagi tingut molt present, em ve de gust transcriure, i il·lustrar fins a la mida que em sigui possible, un altre dels articles de Bestiari, precisament un en què Hieronymus Bosch hi és esmentant just al començament per anar a parar, a través d'ocells, papallones i insectes, i tot citant obres de Jan Brueghel el Vell, d'Albrecht Dürer i de Pisanello a unes pintures de Dalí, un article titulat Llagostes surrealistes, i que penso que potser pot resultar interessant per a molts.

(Degut a la llargada que ja va adquirint el post -i és que no tinc remei: com m'agradaria ser molt més concís a l'hora d'escriure!-, les fotografies que tot seguit veureu que il·lustren aquest article són d'una mida molt reduïda però, clicant sobre elles, les veureu ampliades per poder observar millor els detalls.)

Llagostes surrealistes

Una de les coses que més he admirat del famós tríptic El jardí de les delícies de Hieronymus Bosch és la perfecció amb què hi són pintats els animals. Bosch, amb ull d'expert naturalista, reprodueix acuradament un blauet, un rupit, un gaig, una cadernera i una puput, i molts altres ocells, així com una papallona nimfàlid (Aglais urticae) i un monstre amb ales de papallona satírid.

De dalt a baix i d'esquerra a dreta: blauet, rupit, gaig, cadernera, puput, papallona Aglais urticare i papallona satírid:

Els detalls naturalístics no els deixa a l'atzar, i cada pinzellada de color està extremadament cuidada.

Del panell central (el Paradís) del tríptic El jardí de les delícies, vegeu en els dos següents detalls, extrets amb el Google Earth, en primer lloc, un grup d'ocells format per un blauet, un rupit, una cadernera i una puput. L'ocell amb el caparró vermell (entremig del rupit i de la puput) i que a l'article no surt citat, m'ha semblat que era un picot verd.

En aquest segon detall s'hi pot veure perfectament una papallona nimfàlid (Aglais urticae) i un gaig.

Del panell de la dreta del tríptic (l'Infern), vegeu el monstre amb ales de papallona satírid a què fa referència el text de l'article. Les papallones satírid es caracterizen perquè tenen a les ales unes taques rodones anomenades ocels.

I el mateix faria un seguidor seu, Brueghel el Vell, que ha deixat bellíssims apunts naturalístics en els seus quadres, especialment en aquells olis de la Galeria Doria-Pamphili,

Jan Brueghel el Vell. El jardí de l'Edèn

i en una natura morta dipositada a la National Gallery of Art de Washington,

Jan Brueghel el Vell. Cistella amb flors

on defineix fins als darrers detalls una marieta de set punts, una mosca damunt d'una tulipa,

i un escarabat de la família dels Clèrids (Trichodes apiarius).

I això és el que voldria suggerir amb aquestes ratlles: que fins i tot a l'hora de pintar un insecte vol atenció i estudi. No debades, Albrecht Dürer va realitzar moltíssims dibuixos i esbossos naturalístics, i les seues papallones en l'Adoració dels mags

Albercht Dürer. L'adoració dels mags

(el pièrid Colias croceus i el nimfàlid Cynthia cardui) i l'escarabat cérvol volador (Lucanus cervus) estan dibuixats amb saviesa.

D'esquerra a dreta: Papallona Colias croceus, papallona Cynthia cardui, i l'escarabat cérvol volador:

Al la part inferior dreta de L'Adoració dels mags reproduïda més amunt, i malgrat la poca resolució de la fotografia, s'hi pot observar l'escarabat cérvol volador i, a la part inferior de la banda esquerra, les dues papallones que es citen al text: L'una, la Cynthia cardui està situada sobre la pedra rodona que hi ha al costat de la Mare de Déu, i l'altra, la Colias croceus, és a l'herba que creix a la mateixa pedra.

En el detall de L'Adoració dels mags reproduït aquí sota es poden veure les dues papallones amb molta més definició,

i aquí sota hi podeu copsar tota la perfecció amb que Dürer va pintar el cérvol volador, l'escarabat més gran d'Europa, conegut també com escanyapolls.

No és un ull vulgar el que els ha immortalitzat, ni un ull maldestre: Dürer, com també Brueghel, Bosco o Pisanello, són els primers a copiar del natural un insecte.

Per això em va desil·lusionar tant descobrir que Salvador Dalí en les seues pintures, d'una minuciositat extraordinària, havia descuidat la reproducció dels insectes. Així, en El joc lúgubre i en El Gran masturbador, Dalí pinta uns saltamartins totalment imaginaris, fins a l'extrem que, desconeixent la regla que tot insecte presenta sis potes (hexapoda, els denominen els zoòlegs), els pinta quadrúpedes. En aquest sentit és una llagosta inversemblant, a l'igual que les formigues de molts dels seus quadres, veritables ramats d'ovelles, avançant sobre quatre potes, o fins i tot, com s'esdevé en Dones metamorfosades, ballant sobre dues d'elles, mentre que les altres dues fan de braços.

Salvador Dalí. El joc lúgubre, i detall

Salvador Dalí. El gran masturbador, i detall

Evidentment, tot açò us semblarà d'un llepafilisme absurd. L'art no necessita atendre a aquestes rigorositats de naturalista, sinó que respòn a altres estímuls. Sembla que Dalí s'empastifava el bigoti amb aigua amb sucre, per tal que les mosques s'hi acostaren i li produïren en aquell mostatxo en forma de lira vibracions indomables. Però, naturalment, en el mosques d'El torero al·lucinògen, també hi descobresc errors, i què hi farem, no m'acaben de fer el pes.

Salvador Dalí. El torero al·lucinògen, i detall

I és que el geni de Portlligat va omplir, sense ser conscient, els seus quadres d'insectes absurds, senzillament surrealistes.

Martí Domínguez

Bé, potser ha sortit un post una mica massa llarg (potser és un d'aquells posts que, tal i com em va dir, divertit, un dia en Kike de La cuina vermella, escric per ser llegit en cap de setmana), però un cop rellegit, ja tot ell ben muntat i tot anant clicant les fotografies per poder comprovar tots els detalls que Martí Domínguez ha anat fent-nos descobrir, i malgrat, també, la feinada d'intentar trobar les millors resolucions, crec, com deia al principi, que pot resultar interessant.

I com que ja no ve d'un pam (em refereixo a la llargada del post), no l'acabaré encara sense esmentar, abans, la bona i pacient feina tècnica de l'Anna Maria a l'hora de buscar solucions tant per a disposar les fotografies que il·lustren l'article com per intentar aconseguir les millors resolucions possibles dels detalls dels quadres que s'hi mencionen.

Totes les fotografies de la Natura són extretes de la Wikipèdia, a excepció de la de la papallona satírid, que pertany a la galeria que l'Anna Alsina té a l'àlbum de Picasa titulat Els meus "bitxitus", galeria que podeu veure clicant aquí.

I ara sí que acabo (de debò, de debò que sí!), i ho faig dient que, com que he agafat "afició" a això de dedicar algun post a algú que m'imagino que li farà il·lusió, vull dedicar aquest a la Mercè Piqueras, l'autora del blog La lectora corrent.

Biòloga com Martí Domínguez i, com ell, amb un sòlid bagatge humanístic, Mercè Piqueras té, a La lectora corrent, una porta oberta a la Ciència mitjançant un llenguatge amè i entenedor, fruit, sense cap mena de dubte, de l'entusiasme que la mou a l'hora de voler divulgar-la.

Buf!: Ja està... Avui sí que podria acabar dient allò de "FI", oi?... Què?... L'hi poso?... Va, sí!:

FI... o potser millor encara:

PER FIIII!!!

JOSEP DE RIBERA: EL PEU VAR (EL PATIZAMBO)

2009-12-04T04:15:00.034+01:00

Hi ha, al Museu del Louvre, a París, un quadre que m'emociona moltíssim. Es tracta d'una pintura a l'oli, d'una mida no massa gran (164 x 92 cm.), i que és obra del xativí Josep de Ribera, una pintura que quan va entrar a formar part del fons del citat museu va fer-ho amb el nom de El nan, però que va anar popularitzant-se amb el nom de Le pie-bod (El peu var), conegut també en castellà amb el nom de El pie varo i, més popularment, amb el de El patizambo.

Josep de Ribera: El peu var.

Pintat l'any 1642 a Nàpols, aquest quadre és si fa o no fa de la mateixa època en què, a Madrid, Diego Velázquez hi va pintar la sèrie de bufons de la cort de Felip IV i, com els quadres que, basats en escenes protagonitzades per petits brivalls que pul·lulaven entremig de la misèria dels carrers de Sevilla, pintaria, uns quants anys més tard, Bartolomé Esteban Murillo, té en comú amb ells que tots tres artistes defugen, per dir-ho d'alguna manera, de les temàtiques imperants en aquella época mostrant-nos la realitat que els envoltava, una realitat que ben poc tenia a veure ni amb les dèries ni amb les creences de les classes poderoses que eren, al cap i a la fi, els qui els pagaven i, per tant, els qui decidien què i com volien que es pintés.

És per això que hem de tenir ben clar que estem parlant de la segona meitat del segle XVII, i que, per tant, no ens hem d'enganyar i ni tan sols podem pensar en la probabilitat que aquests tres grans pintors tinguessin el que avui en dia en diríem una "consciència de classe" fins al grau, com a vegades s'ha fet, de posar l'etiqueta de denúncia a aquestes obres que avui es comenten en aquest post.

Això no obstant, és admirable el gran respecte amb què Velázquez va pintar la figura deforme de Sebastián de Morra, un bufó de la cort de Felip IV, provocant que, al contemplar el magnífic quadre que penja a les parets del Prado, l'espectador hi copsi immediatament la profunditat que, des de la serenor, desprenen el seriós rictus i l'incisiu esguard amb què aquell nan, esdevingut bufó a causa del seu físic deforme i, per tant, objecte de riota a la cort de Felip IV, ens mira...

Diego Velázquez: Retrat del bufó Sebastián de Morra.

Esperonat per un gran amic seu, Nicolás Omazur, un ric comerciant flamenc i col·leccionista d'art instal·lat a Sevilla, Murillo va pintar una sèrie de quadres, els protagonstes dels quals eren marrecs sevillans que malvivien en la indigència, uns quadres realitzats amb una tècnica impecable i que malgrat l'ensucrament d'algunes de les escenes, contrasten amb tota la rastellera de sants, santets i maresdedéus que conformen el gran gruix de l'obra del pintor sevillà.

Fent referència als excesos de maquillatge en la història de la pintura per evitar representar la veritable cara de la realitat, el biòleg i humanista Martí Domínguez apunta, en un dels seus articles a la revista valenciana El Temps, que quan Murillo aconsegueix desempallegar-se de totes les Immaculades Concepcions és quan, per exemple, dins l'atmosfera de moviment i de riallades creada en el quadre Nois menjant panada, el pintor sevillà hi retrata “[...] el gest fix, suplicant i pidolaire del gosset, que espera o bé un accident en la trajectòria de l'empanada o, senzillament, una propina [...] un gos autèntic. Un gos famolenc.”

Guaiteu aquí sota l'escena del quadre de què parla Martí Domínguez, i una altra escena de molt semblant al quadre titulat Nens jugant a daus, obra, també, de Murillo:

Bartolomé Esteban Murillo: Nens menjant panada.

Bartolomé Esteban Murillo: Nens jugant a daus.

I tornant, ja per acabar, al quadre de què parlàvem al començament, voldria dir que, per anunciar un dentifrici -o un xampú per als cabells, o una línea de cremes per a qualsevol tipus de pell, o les últimes tendències de la roba de vestir...- cap dels esculturals models protagonistes de qualsevol estudiada campanya no ha superat mai la gràcia, la simpatia, i l'espontaneïtat innata, gens estudiada, amb què el protagonista d'aquest quadre, que ni s'ha pentinat i ni s'ha rentat la cara, somriu...

Josep de Ribera: El peu var (detall).

Ni tampoc crec que cap d'aquests esculturals models puguin, a les millors passarel·les, lluir les últimes tendències de la moda del vestir amb tanta desimboltura com ho fa el protagonista d'aquest quadre, que s'havia vestit amb el primer -i probablement l'únic- que va trobar a casa -si és que en tenia- per sortir al carrer...

I és que quan es contempla, dins els rics daurats de les nobles fustes que formen els elegants marcs, la figura del protagonista d'aquest quadre, es percep un esclat de vitalitat, tan esplendent, que fins i tot diries que enfosqueix la radiant llum del suposat paisatge que li fa de fons.

P.S. Malgrat que no el conec personalment, sinó que a través de les seves aquarel·les, dibuixos i apunts, així com a les sempre amenes explicacions amb què acompanya les seves obres, vull dedicar aquest post a Joshemari Larrañaga com a mostra de suport pels moments tan durs que aquests dies li toca passar.

MARTÍ DOMÍNGUEZ, IL·LUSTRAT

2009-10-13T01:03:00.013+02:00

"Ensenyar delectant": Vet aquí la frase que em sembla més adient a l’hora de poder definir els articles que Martí Domínguez i Romero, doctor en Biologia, escriptor, professor de la facultat de Periodisme de la Universitat de València, on també hi dirigeix la revista científica Mètode, va escriure al setmanari El Temps, el recull dels quals va publicar l’Editorial 3 i 4 en forma de llibre: Bestiari.

Martí Domínguez

Si bé els articles que conformen aquest recull de Martí Domínguez tenen com a finalitat principal la de fer-nos despertar l’interès envers la Natura per conscienciar-nos-en, la gràcia d'aquests articles rau en la forma planera amb què l'autor, el qual és posseïdor d'una vastíssima formació humanística, hi aboca els seus coneixements.

A tall d’exemple, transcriuré un dels deliciosos articles d’aquest recull: Els corniols d'Hugo van der Goes, article que aniré "il·lustrant" amb fotografies i links perquè es pugui comprovar la gran quantitat d’informació que Martí Domínguez aporta per poder aconseguir que el lector segueixi amb interès la lectura alhora que se li encengui la llum de la curiositat.

Una de les coses que més admire de la prosa de Thomas Mann és la seua enorme precisió. L'escriptor de Lübeck va desgranant el seu llarg discurs, sense presses, amb una exactitud de taxònom de les paraules.

Holstentor (Porta Holsten), la porta d'entrada a Lübeck.

En La muntanya màgica, en aquell balneari encimbellat, on el temps per als malalts fa l'efecte d'haver-se aturat, on tots els dies s'assemblen, i on les setmanes assoleixen una dimensió diferent, tan sols el pas de les estacions és percebut amb més a menys interès. D'aquesta manera, és una veritable meravella la descripció que fa Thomas Mann de l'arribada de la primavera, i de com els prats alpins s'omplin de campànules i corniols.

Campànules (esquerra) i corniol (dreta).

Al llarg del relat de La muntanya màgica aquells corniols apareixen en diverses ocasions. Hans Castorp, el protagonista, ha adquirit un petit volum de botànica i pacientment (la paciència és una paraula absurda en aquell balneari), va determinant els distints taxons, entre els quals l'espectacular corniol (Aquilegia vulgaris). Perquè aquesta planta, que floreix d'una manera més aviat desballestada, amb unes flors gruixudes i violades, que sovint s'escapcen de la tija finíssima, tan sols la descobrim quan ens fixem acuradament, quan en dissequem la inflorescència i ens aturem en els detalls.

Corniol obert

Llavors s'esdevé que ens sorprèn el seu enorme atractiu, amb els pètals robustos i voluptuosos, amb els estams tenyits de grocs intensos, i amb aquelles estructures tan curioses, anomenades nectaris, en forma d'esperó, que delimiten una espècie de bosseta (aquilegium en llatí). Per això, a partir d'aquell dia, Hans Castorp va decorar la seua trista cambra del balneari de Davos-Platz amb un pitxer a vessar d'aquestes flors.En canvi, foren altres els motius que animaren el pintor flamenc Hugo van der Goes a pintar, en el seu cèlebre Tríptic Portinari,

Hugo van der Goes: Tríptic Portinari (Galleria degli Ufizzi, Florència).

un petit pitxer amb corniols:

Tríptic Portinari (detall del pitxer amb corniols).

És ben coneguda la influència que aquesta pintura va exercir sobre els pintors del Quattrocento italià: Piero della Francesca i Ghirlandaio en resultarien profundament trasbalsats quan la van contemplar a Florència l'any 1475. I, tanmateix, l'arribarien a entendre completament? Piero va pintar la seua Nativitat (National Gallery), on n'imita el Nen:

Tríptic Portinari (detall amb el Nen Jesús).

Nativitat, Piero della Francesca

i Ghirlandaio, la seua Adoració (Uffizi), on s'inspira en els pastors:

Tríptic Portinari (detall de l'adoració dels pastors).

Ghirlandaio: Adoració dels pastors (detall).

Però cap dels dos no va considerar aquells estranys corniols, que vora l'altre pitxer de lliris esplendorosos, se'ns apareixen més aviat escarransits i ridículs. El que probablement no sabien aquests artistes toscans és que segurament Van der Goes va pintar aquella estranya planta perquè, com ens recorda el botànic flamenc Clusius, les seues llavors, en pols i administrades amb vi, faciliten el part. Per això els corniols de Van der Goes representen, en aquella sublim Adoració, més que l'arribada de la primavera, l'inici pregon i físic de la vida: el bon naixement de Jesús.

Com hem pogut comprovar, doncs, els coneixements de Martí Domínguez no es cenyeixen solament a l’àmbit que podríem denominar estrictament científic, i si bé són, precisament els científics, els coneixements dels quals el biòleg ens vol fer partíceps, sap com posar-los a l’abast de tothom mitjançant nombrosos apunts d’àmbits diversos i diferents als purament científics, com és el cas d’aquest article, un article que comença parlant de La muntanya màgica, la novel·la de Thomas Mann i, fent esment d’una pintura capdal del segle XV com ho és el tríptic denominat Portinari, ens porta al Quattrocento italià de la mà de Pietro della Francesca i de Domenico Ghirlandaio..., i tot plegat per parlar-nos de la senzilla flor del corniol, una flor que de ben segur hem vist a la muntanya moltes vegades i gairebé segur, també, que ens ha passat desapercebuda, com gairebé segur que ens hauria passat desapercebuda contemplant el magnífic Tríptic Portinari, una de les joies de la Galleria degli Uffizi, de Florència.