LLAMÀNTOL A L'AMERICANA

2009-12-28T16:37:00.005+01:00

Des de fa una bona pila d'anys, a casa es va establir una tradició: A la Nit de Nadal es menja llamàntol.

No recordo quin va ser en concret l'any en què es va instaurar aquesta apetitosa tradició a casa, però sí que recordo que va ser perquè jo havia cobrat una feina extra que vaig fer i vaig pensar que als menuts de casa, que es delien per totes les "bèsties marines amb closca" (gambes, llagostins, escamarlans...) els faria gràcia menjar-ne, com així va ser, fins al punt que encara és ara que ja donen per fet que a la vigília de Nadal vindran a sopar el llamàntol.

Jo no n'havia fet mai abans, de llamàntol, i com que volia anar segur vaig demanar auxili a un llibre que sabia que no em fallaria: Cuinar és senzill, de la Montserrat Seguí, on hi vaig trobar la recepta de Llagosta a l'americana, la qual em va semblar perfecta -com així va ser- per fer-la amb llamàntol.

Hi ha vàries teories sobre quin és l'origen d'aquest plat. Una d'elles, que es va estendre per tot arreu com una taca, és que aquest plat va néixer a les costes bretones i que, per culpa d'un error tipogràfic, la que havia de ser coneguda com a llagosta “a l'armoricana” va passar a dir-se llagosta “a l'americana”...

La probabilitat que fos certa aquesta teoria és del tot nul·la, ja que els ingredients que no poden fallar en aquesta recepta són els alls, el tomàquet i l'oli d'oliva, ingredients tot ells tan arrelats a la cuina mediterrània com ho són, de desarrelats, a la cuina bretona.

Es diu, també, que qui va donar el nom aquest plat va ser Pierre Friasse, un cuiner que havia estat durant molts anys treballant a Xicago fins que va decidir obrir un restaurant a París. Sembla ser que un dia que es va trobar amb el compromís de haver de fer a corre-cuita un sopar per a uns amics, el bon l'home va “empescar-se” aquest senzillíssim i alhora suculent guisat de llagosta que, degut a l'èxit que va tenir entre els seus amics-comensals aquella nit, va passar, a partir d'aleshores, a la llista de plats de la carta d'aquell reputat restaurant, un restaurant que, en record als anys passats a Xicago, Pierre Friasse havia batejat amb el nom de Peter's, i va ser també a causa del record de la seva llarga estada als Estats Units que va batejar aquest guisat amb el títol de Llagosta a l'americana.

Francesc Lleal, capità retirat de la marina mercant, historiador i catedràtic de Nàutica de la Universitat Politècnica de Barcelona, en la col·laboració que aporta al treball titulat Les embarcacions de treball en la costa catalana en declinar la vela, apunta la importància que tenien entre la marineria els cuiners (cusiners, tal com eren coneguts en l'argot mariner) a l'hora d'enrolar la tripulació dels velers de transports a través de les rutes atlàntiques. Tant era així que Lleal afirma que una tripulació ben alimentada era un equipatge satisfet que no ocasionava maldecaps.

Doncs bé, com és natural, hi va haver, entre els cusiners d'aquelles embarcacions de vela, alguns que van obtenir un gran renom, tal com va ser el cas de Josep Pujol i Pellicer, conegut amb el sobrenom de el Galet, el qual va donar a conèixer en un banquet ofert al cònsul americà en el port de l'Havana aquest guisat de llagosta i que des d'aquell memorable àpat s'internacionalitzà amb el nom de Llagosta a l'americana.

Així, doncs, en realitat aquest plat hauria de dir-se Llagosta a la catalana, ja que, sigui quina sigui la veritable d'aquestes dues teories, el Galet era fill del Maresme, i Pierre Friasse, fill del Rosselló, i ambdòs cuiners no van fer altra cosa que preparar la llagosta tal com s'havia preparat des de sempre a les costes de casa nostra.

Ingredients (per a 4 persones):

    ► 2 llamàntols.
    ► 2 cebes picades fines.
    ► 2 grans d'all tallats
         a làmines.
    ► 1 got (dels d'aigua) de vi
         blanc sec.
    ► 1/2 got (dels de vi)
         de brandi.
    ► 1 cullerada de tomàquet
         concentrat.
    ► 2 cullerots de fumet de peix.
    ► oli, sal, pebre picant, estragó.

Encendre el forn a 180º.

Escalfar la meitat del vi blanc en un potet i, fora del foc, tirar-hi una mica d'estragó. Mantenir-ho tapat perquè l'estragó infusioni.

Fer a trossos els llamàntol (hi ha qui el fa partit, de llarg a llarg, per la meitat) i recollir i reservar la salseta que deixen anar.

Escalfar unes quantes cullerades d'oli d'oliva en una cassola i quan sigui ben calent tirar-hi els trossos de llamàntol, que anirem traient a mida que veiem que la closca es torna d'un color vermell intens. Un cop al punt, posarem tots els trossos a la cassola, els ruixarem amb el brandi i, sobretot amb molta cura, l'encendrem. Quan l'alcohol del brandi s'hagi consumit, retirar de la cassola els talls del llamàntol i reservar-los.

Amb el foc ben baix i en el mateix oli sofregir-hi, a poc a poc, la ceba ben picada i les làmines d'all.

Quan la ceba estigui transparent, abocar-hi l'altra meitat del got de vi blanc, barrejar-ho bé a fi i a efecte que la ceba s'impregni del gust del vi blanc sec, afegir-hi la cullerada de tomàquet concentrat, remenar-ho ben remenat i, ja per fi i després de salpebrar-ho, tornar a posar els trossos de llamàntol dins la cassola.

Abocar-hi el fumet de peix, tapar la cassola i posar-la dins el forn.

Colar el vi on s'hi infusionava l'estragó, i barrejar-lo amb la salseta que havien deixat anar els llamàntols al moment de tallar.los. Abocar aquesta barreja dins la cassola que tenim, tapada, al forn, i acabar de coure. En total, la cassola s'hi ha d'estar uns vint minuts, al forn.

Potser m'he entretingut molt amb les explicacions, però tingueu la seguretat que és un plat d'aquells de quedar molt bé, gens laboriós, fet amb ingredients gens aliens a la nostra cuina i que resulta, i no exagero, suculent.

Si el feu, us recomano que compreu llamàntol del país i no de l'anomenat canadenc, que és molt més barat però no és ni tan molsut ni tan saborós.

Ca l'Assur

LLAMÀNTOL A L'AMERICANA