POUR ME RAPPROCHER DE MARIE

2010-04-15T01:49:00.009+02:00

Ahir vaig veure que el Liceu havia afegit al canal que hi té a You Tube un video de l'òpera La fille du régiment, de Gaetano Donizetti. Es tracta d'un fragment gravat en una de les funcions que amb tant d'èxit es van representar fa pocs dies al teatre d'ópera de la Rambla de Barcelona, ópera que va ser protagonitzada per la soprano italiana Patrizia Ciofi i pel tenor peruà Juan Diego Flórez.

És bastant normal que el fragment que ha triat el Liceu sigui el que sens dubte és el més conegut i, per a molts, el més esperat de tota l'obra: l'ària Ah!, mes amis!, ja que en aquesta ària el tenor s'ha d'enfrontar amb nou dos de pit, i a fe que en són ben pocs els tenors que s'hi puguin encarar, i encara menys els que ho puguin fer amb l'aparent facilitat amb què ho ve demostrant des de fa temps, i aquests dies al Liceu no va ser una excepció, Juan Diego Flórez.

Si no coneixeu aquesta ària o, els que sí la coneixeu, us ve de gust tornar-la a escoltar en una d'aquelles memorables funcions del Liceu, cliqueu aquí. La imatge i el so d'aquests You Tube del Liceu són prou bons.

Ara bé, en aquesta mateixa ópera hi ha també una ària que canta, gairebé al final, el tenor -Pour me rapprocher de Marie- i que a mi em té el cor robat ja que m'emociona fins al punt que sempre em fa saltar la llagrimeta, o sigui que ja us podeu imaginar com va anar el dia que la vaig sentir cantar en directe.

Pels qui no coneixeu l'argument d'aquesta ópera us en faig cinc cèntims:

Marie és una jove cantinera de la tropa de l'exèrcit francès que, en l'època napoleònica, envaeix el Tirol. Tonio, un xicot tirolès, s'ha enamorat de Marie i per poder estar amb ella s'ha fet soldat de l'exèrcit enemic, però entra en l'acció una marquesa, la qual esbrina que Marie és parenta seva (al final resulta que és la seva filla). La marquesa reclama endur-se Marie al seu castell per poder-la "educar" segons els costums de la noblesa i casar-la amb un duc. El mateix dia de la boda, però, l'exèrcit francès, ja comandat per Tonio, ocupa el castell per evitar aquest casament, i és aleshores quan Tonio, dirigint-se a la marquesa, li explica els seus sentiments envers Marie amb aquesta ària que us deixo aquí traduïda o, millor dit, versionada:

Per poder apropar-me a Marie,
vaig allistar-me com a humil soldat.
Per ella, arriscant-me la vida,
em deia en els combats:
“Ben cert és que la celsitud embriaga,
ja que aquest àngel m'ha ben encisat.”

Em caldria deixar de viure
si hagués de deixar d'estimar.

Tremolós em dirigeixo a vos, senyora,
per reclamar-vos el meu únic bé.
Si he sabut llegir bé en la seva ànima,
la felicitat que jo sento és la d'ella també,
I quan l'esperança del meu cor sigui lliure
la seva veu us farà capitular.

Em caldria deixar de viure
si hagués de deixar d'estimar.

(Al final, la Marie i en Tonio es casen, està clar.)

Al contrari del que passa amb l'ària de què parlàvem tot just començar, és a dir, la que es coneix amb el nom de Ah, mes amis!, i en la qual, com dèiem, el tenor ha hagut de deixar anar 9 dos, pot semblar que, quan arriba el moment, cantar aquesta altra ària és com bufar i fer ampolles..., però no, no és així; ni molt menys!, ja que a Pour me rapprocher de Marie l'espectacularitat, per anomenar-ho d'alguna manera, rau en una interpretació que arriba després d'uns moments hilarants en el divertit transcurs de l'ópera, i per a la qual Tonio, el personatge que interpreta el tenor, ha de canviar de manera dràstica de xip, ja que ha de saber expressar davant la marquesa els seus sentiments envers Marie, i ho ha de fer amb una gran contenció però, alhora, gens exenta de la ferma seguretat que ha de demostrar algú que sap que el que reclama és just: Ell es deleix per l'amor de Marie, i Marie, per l'amor d'ell. No poden obligar la noia a casar-se amb algú a qui no estima.

Tonio, doncs, ens ha d'entendrir mentre va manifestant tot el que sent per Marie, i ens ha de fer esgarrifar de dalt a baix quan, gairebé al final de l'ària (minut 3:40), un sobtat agut, com el clam sorgit d'una ànima propera a la desesperació, irromp de la seva gola, i ens ha de fer sentir que l'emoció fins i tot pot arribar a amarar-nos els ulls quan sentim que aquell clam acaba, amb l'ària, transformat en una angoixosa súplica.

Juan Diego Flórez, magistral com sempre i amb una seguretat que el públic percep des que entona la primera nota, broda aquesta ària, que podeu sentir i veure-li interpretar a Viena, en la mateixa producció que es va posar en escena, fins pa pocs dies, al Gran Teatre del Liceu, de Barcelona.

Us animo, als qui no coneixeu aquesta preciosa ària, a escoltar-la (són solament quatre minuts i mig!) i a copsar-hi tota la tendresa i la forta càrrega de sentiment amb què Gaetano Donizetti va saber ornamentar aquest moment amb un delicat i invisible vestit anomenat música. I als qui ja la coneixeu, em fa l'efecte que poca cosa més es pot afegir al que s'ha dit, oi?, però potser, si heu arribat a llegir fins aquí, us abellirà tornar a gaudir-la una altra vegada.

I ja, per acabar, i com que m'imagino que la Glòria d'El Cafè de Nit, apassionada fan de Juan Diego Flórez, va gaudir com jo, al Liceu, d'aquesta ària -i de tota l'ópera, val a dir-, és a ella a qui em fa il·lusió dedicar-li aquest post.

Ca l'Assur

POUR ME RAPPROCHER DE MARIE