MARTÍ DOMÍNGUEZ, IL·LUSTRAT (II)

2010-06-11T19:01:00.016+02:00

Fa uns quants dies, l'amic Titus, l'autor del blog El imperio de los sinsentidos, va publicar-hi un post on hi va transcriure tot sencer un article titulat Pachelbel, Guardiola i Martí Domíngez, un article que el biòleg i catedràtic de Periodisme de la Universitat de València, Martí Domínguez, va escriure per a l'edició valenciana de El País.

Hieronymus Bosch. Tríptic El jardí de les delícies (portells tancats)

En el citat article i malgrat definir-se com a poc seguidor del futbol, Martí Domínguez explicava que, gràcies a la seriositat, al rigor, a un controlat entusiasme, amb l'afegit d'una assenyada dosi d'humilitat i d'exquisida educació al front d'un jove i entusiasta equip de futbol, en Pep Guardiola havia aconseguit que l'activista cultural i editor Eliseu Climent, així com ell mateix, dues persones poc, o gens, interessades en aquest esport, ara seguissin, amb interès, el brillant joc que practica el Barça.

Sóc, des de fa temps -ja no sé quantes vegades ho he dit-, un entusiasta admirador de Martí Domínguez, del qual n'he parlat ja en tres posts: El primer, al blog Samfaina d'Arts, on el 16 d'abril del 2008, en un post titulat Una recomanació per Sant Jordi, parlava abastament de Bestiari, una recopilació en forma de llibre d'una sèrie d'articles que Martí Domínguez va publicar al setmanari valencià El Temps; el segon, publicat, també a Samfaina d'Arts el dia 22 d'abril del 2009 i titulat No-novetats Sant Jordi 2009 (i II), on feia esment de Les confidències del comte de Buffon, la primera novel·la de Martí Domínguez, amb la qual va guanyar, el 1997, el Premi Andròmina de narrativa, i un tercer titulat Martí Domínguez, il·lustrat, ja més recent i publicat aquí, a Ca l'Assur, el 13 d'octubre del 2009, on vaig transcriure i il·lustrar amb fotografies un dels articles que conformen el llibre Bestiari, un article on Martí Domínguez parlava dels corniols, i ho vaig fer per mostrar -i per demostrar- que, a partir de qualsevol tema relacionat amb la Natura com era el cas, en aquell article, dels corniols, unes senzilles flors que creixen en hàbitats boscosos, Martí Domínguez ofereix al lector tot un gavadal d'informació relacionada amb les Arts plàstiques, la Literatura i les Humanitats en general per tal d'incitar la curiositat del lector.

Una cosa força semblant al que em passa amb J. S. Bach, que quan escolto alguna de les magnífiques composicions que ens va llegar, em costa que em vingui de gust escoltar obres d'altres compositors, quan rellegeixo algun article de Bestiari, estrany és que no en rellegeixi un altre i un altre i un altre..., i que sempre hi trobi nous al·licients que m'engresquen la curiositat.

Pocs dies després, doncs, que en Titus publiqués l'article esmentat, la Pilar, al blog que publica sota el títol de Pequeño formato, parlava, en un post, de Els set pecats capitals, una taula pintada per Hieronymus Bosch, conegut també com El Bosco, taula que pot admirar-se, junt amb d'altres i magnífiques obres del pintor flamenc, al Museu del Prado, un post, aquest de la Pilar, que em va recordar immediatament un dels articles de Bestiari, on Martí Domínguez esmentava aquest pintor i, per una altra banda, l'Atticus, al Blog de Atticcus, publicava un altre post on parlava de la poesia de Paul Verlaine, un post que novament em va recordar que Martí Domínguez també citava aquest poeta francès en un dels seus articles publicats a Bestiari.

Hieronymus Bosch. Els set pecats capitals (esquerra) i detall (dreta)

Des que vaig començar aquest nou blog, tenia molt clar que parlaria en més d'una ocasió de Martí Domínguez, i com que aquests darrers dies la casualitat ha fet que l'hagi tingut molt present, em ve de gust transcriure, i il·lustrar fins a la mida que em sigui possible, un altre dels articles de Bestiari, precisament un en què Hieronymus Bosch hi és esmentant just al començament per anar a parar, a través d'ocells, papallones i insectes, i tot citant obres de Jan Brueghel el Vell, d'Albrecht Dürer i de Pisanello a unes pintures de Dalí, un article titulat Llagostes surrealistes, i que penso que potser pot resultar interessant per a molts.

(Degut a la llargada que ja va adquirint el post -i és que no tinc remei: com m'agradaria ser molt més concís a l'hora d'escriure!-, les fotografies que tot seguit veureu que il·lustren aquest article són d'una mida molt reduïda però, clicant sobre elles, les veureu ampliades per poder observar millor els detalls.)

Llagostes surrealistes

Una de les coses que més he admirat del famós tríptic El jardí de les delícies de Hieronymus Bosch és la perfecció amb què hi són pintats els animals. Bosch, amb ull d'expert naturalista, reprodueix acuradament un blauet, un rupit, un gaig, una cadernera i una puput, i molts altres ocells, així com una papallona nimfàlid (Aglais urticae) i un monstre amb ales de papallona satírid.

De dalt a baix i d'esquerra a dreta: blauet, rupit, gaig, cadernera, puput, papallona Aglais urticare i papallona satírid:

Els detalls naturalístics no els deixa a l'atzar, i cada pinzellada de color està extremadament cuidada.

Del panell central (el Paradís) del tríptic El jardí de les delícies, vegeu en els dos següents detalls, extrets amb el Google Earth, en primer lloc, un grup d'ocells format per un blauet, un rupit, una cadernera i una puput. L'ocell amb el caparró vermell (entremig del rupit i de la puput) i que a l'article no surt citat, m'ha semblat que era un picot verd.

En aquest segon detall s'hi pot veure perfectament una papallona nimfàlid (Aglais urticae) i un gaig.

Del panell de la dreta del tríptic (l'Infern), vegeu el monstre amb ales de papallona satírid a què fa referència el text de l'article. Les papallones satírid es caracterizen perquè tenen a les ales unes taques rodones anomenades ocels.

I el mateix faria un seguidor seu, Brueghel el Vell, que ha deixat bellíssims apunts naturalístics en els seus quadres, especialment en aquells olis de la Galeria Doria-Pamphili,

Jan Brueghel el Vell. El jardí de l'Edèn

i en una natura morta dipositada a la National Gallery of Art de Washington,

Jan Brueghel el Vell. Cistella amb flors

on defineix fins als darrers detalls una marieta de set punts, una mosca damunt d'una tulipa,

i un escarabat de la família dels Clèrids (Trichodes apiarius).

I això és el que voldria suggerir amb aquestes ratlles: que fins i tot a l'hora de pintar un insecte vol atenció i estudi. No debades, Albrecht Dürer va realitzar moltíssims dibuixos i esbossos naturalístics, i les seues papallones en l'Adoració dels mags

Albercht Dürer. L'adoració dels mags

(el pièrid Colias croceus i el nimfàlid Cynthia cardui) i l'escarabat cérvol volador (Lucanus cervus) estan dibuixats amb saviesa.

D'esquerra a dreta: Papallona Colias croceus, papallona Cynthia cardui, i l'escarabat cérvol volador:

Al la part inferior dreta de L'Adoració dels mags reproduïda més amunt, i malgrat la poca resolució de la fotografia, s'hi pot observar l'escarabat cérvol volador i, a la part inferior de la banda esquerra, les dues papallones que es citen al text: L'una, la Cynthia cardui està situada sobre la pedra rodona que hi ha al costat de la Mare de Déu, i l'altra, la Colias croceus, és a l'herba que creix a la mateixa pedra.

En el detall de L'Adoració dels mags reproduït aquí sota es poden veure les dues papallones amb molta més definició,

i aquí sota hi podeu copsar tota la perfecció amb que Dürer va pintar el cérvol volador, l'escarabat més gran d'Europa, conegut també com escanyapolls.

No és un ull vulgar el que els ha immortalitzat, ni un ull maldestre: Dürer, com també Brueghel, Bosco o Pisanello, són els primers a copiar del natural un insecte.

Per això em va desil·lusionar tant descobrir que Salvador Dalí en les seues pintures, d'una minuciositat extraordinària, havia descuidat la reproducció dels insectes. Així, en El joc lúgubre i en El Gran masturbador, Dalí pinta uns saltamartins totalment imaginaris, fins a l'extrem que, desconeixent la regla que tot insecte presenta sis potes (hexapoda, els denominen els zoòlegs), els pinta quadrúpedes. En aquest sentit és una llagosta inversemblant, a l'igual que les formigues de molts dels seus quadres, veritables ramats d'ovelles, avançant sobre quatre potes, o fins i tot, com s'esdevé en Dones metamorfosades, ballant sobre dues d'elles, mentre que les altres dues fan de braços.

Salvador Dalí. El joc lúgubre, i detall

Salvador Dalí. El gran masturbador, i detall

Evidentment, tot açò us semblarà d'un llepafilisme absurd. L'art no necessita atendre a aquestes rigorositats de naturalista, sinó que respòn a altres estímuls. Sembla que Dalí s'empastifava el bigoti amb aigua amb sucre, per tal que les mosques s'hi acostaren i li produïren en aquell mostatxo en forma de lira vibracions indomables. Però, naturalment, en el mosques d'El torero al·lucinògen, també hi descobresc errors, i què hi farem, no m'acaben de fer el pes.

Salvador Dalí. El torero al·lucinògen, i detall

I és que el geni de Portlligat va omplir, sense ser conscient, els seus quadres d'insectes absurds, senzillament surrealistes.

Martí Domínguez

Bé, potser ha sortit un post una mica massa llarg (potser és un d'aquells posts que, tal i com em va dir, divertit, un dia en Kike de La cuina vermella, escric per ser llegit en cap de setmana), però un cop rellegit, ja tot ell ben muntat i tot anant clicant les fotografies per poder comprovar tots els detalls que Martí Domínguez ha anat fent-nos descobrir, i malgrat, també, la feinada d'intentar trobar les millors resolucions, crec, com deia al principi, que pot resultar interessant.

I com que ja no ve d'un pam (em refereixo a la llargada del post), no l'acabaré encara sense esmentar, abans, la bona i pacient feina tècnica de l'Anna Maria a l'hora de buscar solucions tant per a disposar les fotografies que il·lustren l'article com per intentar aconseguir les millors resolucions possibles dels detalls dels quadres que s'hi mencionen.

Totes les fotografies de la Natura són extretes de la Wikipèdia, a excepció de la de la papallona satírid, que pertany a la galeria que l'Anna Alsina té a l'àlbum de Picasa titulat Els meus "bitxitus", galeria que podeu veure clicant aquí.

I ara sí que acabo (de debò, de debò que sí!), i ho faig dient que, com que he agafat "afició" a això de dedicar algun post a algú que m'imagino que li farà il·lusió, vull dedicar aquest a la Mercè Piqueras, l'autora del blog La lectora corrent.

Biòloga com Martí Domínguez i, com ell, amb un sòlid bagatge humanístic, Mercè Piqueras té, a La lectora corrent, una porta oberta a la Ciència mitjançant un llenguatge amè i entenedor, fruit, sense cap mena de dubte, de l'entusiasme que la mou a l'hora de voler divulgar-la.

Buf!: Ja està... Avui sí que podria acabar dient allò de "FI", oi?... Què?... L'hi poso?... Va, sí!:

FI... o potser millor encara:

PER FIIII!!!