25 ANYS SENSE FOIX

2012-01-30T01:40:00.000+01:00

A la secció setmanal Un sofà a la riba, que Josep M. Fonalleres té al diari El Punt Avui, l'escriptor i articulista gironí escrivia el passat dia 27 un article dedicat a J. V. Foix, en el qual feia referència a Jorge Luis Borges i on explicava que l'escriptor argentí parlava d'un llibre de contes del qual no en recordava més que les il·lustracions a la vegada que es lamentava de recordar alguns dels llibres que havia llegit tan sols pel color de l'enquadernació o per saber en quin prestatge el podria trobar, però que, en canvi, de la resta del llibre no en recordava res..., “O potser sí -acabava reflexionant Borges-: Potser ho hem incorporat com si la memòria fos una pila on s'amunteguen els palimpsestos”.

Aquesta reflexió final de Jorge Luis Borges servia a Josep M. Fonalleres per adonar-se que ell també tenia aquesta sensació amb l'obra de J. V. Foix, ja que si bé durant molt de temps l'havia acompanyat, pensava que, potser, amb el pas del temps, precisament, no la recordava com quan es va atrevir a llegir, anys enrere i davant el mateix poeta ja ancià, els versos que ara creia oblidats..., però a l'hora d'escriure aquell article, Fonalleres s'adonà que, “a poc a poc, sense voler-ho, com una pila de palimpsestos, s'han anat acumulant tots els versos que em pensava que havia oblidat. I les imatges i no t'omplo de flors perquè ja no t'estimo, i tots hi serem, al Port, amb la Desconeguda, i a cal fuster hi ha novetat, i la vetusta gonella, i m'exalta el nou i m'enamora el vell...”

No he trobat millor inici per poder retre des del blog aquest humil homenatge a J. V. Foix que la referència a aquest magnífic article de Josep M. Fonalleres, ja que també jo, sense cap mena de dubte ni de bon tros tan bon coneixedor de l'obra de l'obra del poeta de Sarrià com la que, també sense cap mena de dubte, té Fonalleres -i ja sabeu que no practico la falsa modèstia-, vaig tenir la mateixa sensació quan, dies enrere vaig assabentar-me que es preparava a la xarxa aquest homenatge.

"Quant de temps sense obrir un llibre de Foix -vaig dir-me-, tant i tant que vas arribar a gaudir amb la riquesa del seu llenguatge transformada en música gràcies a la perfecció rítmica impresa en els seus versos!"

Vaig saber de l'obra de J. V. Foix -com la de tants autors que escrivien en català!-, en una època en què vaig decidir no ser un analfabet de la meva pròpia llengua i em vaig matricular a Català, com a assignatura optativa, al primer curs de la carrera que als anys 70 del cada vegada menys recent segle passat se'n deia Filosofia i Lletres.

Va ser la professora d'aquella assignatura la que ens va llegir un dia a classe el poema És quan dormo que hi veig clar, i val a dir que em vaig sentir avergonyit en adonar-me, després d'escoltar-lo i de les posteriors explicacions que la professora ens en va fer, així com de les posteriors lectures que hi vaig dedicar gràcies al full ciclostilat que ella mateixa ens va repartir, si n'era, d'ignorant!

I és que m'havia matriculat a aquella assignatura de català bàsicament perquè en acabar aquell curs havia de marxar a fer “la mili” molt lluny de casa i pensava que em sentiria molt estrany havent d'escriure cartes en castellà tant a la meva família com a l'Anna Maria, amb qui ja feia uns quants anys que sortíem junts, però va ser a partir d'aquell curs, que no vam poder acabar sencer degut a la quantitat i quantitat de vagues que durant aquella època hi havia a la universitat, que vaig adonar-me que només voler saber les quatre regles justes per saber escriure en aquella llengua en què jo només sabia parlar era com si algú que diu que té interès en conèixer algun personatge a qui admira té l'oportunitat d'anar a sopar amb ell i l'únic que l'interessa és poder acabar fent-se, al final, una fotografia junts.

Retornant ara a les reflexions de Borges i de Fonalleres que es citaven a l'inici d'aquest apunt, he de dir que se'm va posar la pell de gallina quan, al moment de començar a recordar alguns dels versos de J. V. Foix, els primers que em van venir al cap van ser els dos darrers del primer dels poemes que Foix va enviar per felicitar les festes de Nadal als seus amics -ho va fer des de l'any 1948 fins el 1958-, i que posteriorment es van editar en forma de llibre amb el títol de Onze Nadals i un Cap d'Any. Són aquells dos versos plens de tedresa que diuen: “Vindré mudat, al costat de la dona, / amb els vestits de quan ens vam casar.”

Doncs encara que Nadal ja fa dies que ha passat, seré fidel a aquest meu primer pensament dels versos de J. V. Foix i, com a homenatge al gran poeta per commemorar els vint-i-cinc anys de la seva mort, reproduiré i llegiré, del llibre Onze Nadals i un Cap d'Any, el poema També vindrem, Infant, a l'hora vella.

També vindrem, Infant, a l’hora vella
Com a pagès, per ser més sols amb Tu;
Deixarem rella i la mula de sella,
I a peu, pel rost, allà on l’estel ens duu.

Et portarem vegetals esperances
I el que jo tinc en el graner tardà:
Llibres marcits, amb versos de vacances
On Tu no hi ets, i el camp és de secà.

Els vaig escriure en el parlar dels pares,
Que és el més dolç per qui el sap confegir,
Però hi fa nit en platges i sahares,
I el teu Nom és de sol i de jardí.

Guardo per Tu gallines ponedores
A camp obert, darrere el mur herbós,
Tocant al rec on maduren les móres
Per als infants que Et saben dir de Vós.

En embolcalls que em fan la passa curta,
Porto una leica i pàl·lids pensaments,
Cançons d’hivern en fontanes de murta
D’un monestir i un castell transparents.

Mantells eslaus i Florències alades,
Poliol de la Nou, brucs de Lladurs,
Illes ardents i gorgs negres amb fades,
Llavor de goig i guies del Pertús.

I els segells nous de la Teva naixença
En atlas filatèlics estel·lars,
Vàlids per tots, per l’amo i pel remença,
Pels llibertins, els pròdigs i els avars.

Porto els papers d’una casa forana
Escumejant vora la mar i el port;
—Omple-la tu amb Ta divina ufana,
Deixa-hi un àngel si m’hi ve la mort.

I quan tot just si la tenora sona,
Pastors i estels perduts serrat enllà,
La Verge i Tu tots sols, a l’Hora Sola,
I els corns reials qui sap qui els sentirà,
Vindré mudat, al costat de la dona,
Amb els vestits de quan ens vam casar.

El Port de la Selva. Nadal de 1948

Com he fet al començar, manllevaré de l'excel·lent article de Josep M. Fonalleres, i acabaré amb els mateixos mots amb què ell l'acabà: “Totes aquelles lectures que ens van marcar [...] tornen per instal·lar-se. De fet, no van fugir mai. S'estaven amagades, somortes, a l'espera d'una inesperada erupció.”

Ca l'Assur

25 ANYS SENSE FOIX