JOHANN SEBASTIAN BACH I ANTONI GAUDÍ: DOS ARTISTES SUBLIMS

2010-11-21T02:27:00.002+01:00

Temple de la Sagrada Família, 2010 (aquarel·la)

Veient en el resum de notícies que acostumo a mirar a través del canal de televisió 3-24 les meravelloses imatges que de la Sagrada Família va oferir TV3 amb motiu de la missa que el Papa de Roma va oficiar-hi, em vaig quedar astorat davant la bellesa que oferia l'interior de la que ja és la novena basílica que té Barcelona. Durant uns breus segons vaig sentir que vuint-cents (!) cantaires entonaven el celebèrrim Al·leluia, de l'oratori El Messies, de G. F. Händel, i sense poder saber quina sonoritat pot tenir aquell grandiós espai, vaig imaginar-me que, sonés com sonés, de ben segur que vuit-centes persones cantant l'Al·leluia, posaria la pell de gallina a més d'un dels assistents.

Com ja ha quedat palès en aquest blog, m'emociona molt la música religiosa, i veient aquelles sublims imatges de l'interior del temple, de seguida vaig imaginar-me que, allà, la també sublim música de J. S. Bach hi hauria casat de meravella.

J.S. Bach, a part de la joia musical que representa la Missa en Si menor, va compondre quatre misses breus anomenades luteranes, les quals no solen interpretar-se amb massa freqüència, però que jo vaig tenir la sort de poder gaudir-ne, fa ja uns quants anys, a l'Auditori de Barcelona dirigides per John Eliot Gardiner, un concert que sempre més recordaré com un dels que més i més m'han emocionat mai, fins al punt de no poder contestar quan, al sortir, l'Anna Maria em preguntava si m'havia agradat, ja que sabia que si deia un sol mot estava ben llest perquè la plorera estava assegurada.

Les misses cantades luteranes consten de dues parts: El Kyrie i el Gloria (les catòliques en consten de cinc: Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus-Benedictus i Agnus Dei), i és d'una d'aquestes quatre misses breus de J. S. Bach que hi ha un Gloria, concretament el de la Missa en fa major (BWV233), que se m'enduu per allà on vol. Quan l'he volgut definir, l'adjectiu que trobo que més li escau és embriagador.

Feia temps que em rondava pel cap dedicar-li un post, i va ser que, veient les imatges de què parlava al començament, em va venir la idea de fer un You Tube on hi combinaria la música de Bach amb fotografies de la Sagrada Família.

La brillant versió, gravada l'any 1974, és de l'Orchestre de Chambre i l'Ensemble Vocal de Lausanne, dirigits pel seu fundador Michel Corboz.

Les primeres fotografies que apareixen al vídeo són de vistes exteriors del temple: La de la primera façana que es va construir -la del Naixement-, i de la darrera ja acabada -la de la Passió.

De la façana del Naixement hi veurem el Pessebre, obra de l'escultor gironí Jaume Busquets, així com les dues columnes que hi ha entre els tres portals d'aquesta façana, a la base de les quals hi ha dues tortugues: una tortuga de terra, a la de la banda de muntanya, i una tortuga marina, a la banda de mar, que representen aquests dos elements així com també són referència a algunes cultures en les quals la tortuga simbolitzava l'estabilitat de la terra.

Josep M. Subirachs

Les escultures de la façana de la Passió van ser encarregades el 1986 a Josep Maria Subirachs, el qual hi treballà amb dedicació plena fins que enllestí les més de cent figures esculpides en pedra l'any 2005. Davant l'entrada central de les tres que té aquesta façana, hi ha la figura de la Flagel·lació i, a la banda dreta, El bes de Judes i el criptograma inspirat en el Quadrat màgic, que hi ha al gravat La malenconia, d'Albrecht Dürer, en el qual, sumades totes les xifres en horitzontal, en vertical, en diagonal, en els quadrats dels extrems... (es poden fer un total de 210 combinacions) sumen 33, l'edat en què Jesucrist fou crucificat.

Albrecht Dürer

Quadrat màgic (detall del gravat La malenconia, 1514)

El personatge que es veu al costat del grup que representa la Verònica, és un retrat d'Antoni Gaudí, inspirat en el de la cèlebre fotografia on es veu el genial arquitecte, dos anys abans de morir atropellat per un tramvia, a la processó del Corpus de la Catedral de Barcelona, i el personatge que es veu als peus de Jesús en el moment d'anar-lo a enterrar, és un autoretrat de Subirachs.

Antoni Gaudí a la processó de Corpus

de la Catedral de Barcelona (1924)

La porta de la que serà l'entrada principal de la façana de la Glòria, la que va obrir el Papa per entrar a la nau central, és també obra de Josep Maria Subirachs. És una porta de bronze de 5 x 5 metres. Té dos batents, a la part central dels quals hi figura en alt relleu el text sencer del Pare Nostre en català i, al fons, gravat en quaranta-nou llengües més, el fragment de la citada oració que diu “El nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, en el dia d'avui”. Destaquen, pel color, dues lletres de la paraula caiguem (“no permeteu que caiguem en la temptació”): la lletra A i la lletra G, que són les inicials d'Antoni Gaudí.

La nau central, de 45 metres d'alçada, està suportada per fileres d'airoses columnes que, com troncs d'arbre, es ramifiquen a la part superior i aguanten cadascuna d'elles el pes que els pertoca sense necessitat de contraforts, el que proporciona una sensació d'esveltesa amb l'afegit lumínic de la gran quantitat de llum natural que entra per les nombroses obertures, llum que quan travessa els acolorits vitralls de vidre de murano fa que l'espectador li sembli estar immers sota un gran “boscatge” que va canviant de colors depenent de l'hora del dia.

Espero que, si us ve de gust mirar i escoltar en aquest vídeo l'obra d'aquests dos grans genis, us agradi.

Ca l'Assur

JOHANN SEBASTIAN BACH I ANTONI GAUDÍ: DOS ARTISTES SUBLIMS