POPETS ESTOFATS AL SO DE "LA CREACIÓ", DE F. J. HAYDN

2009-11-09T23:54:00.016+01:00

Ahir, diumenge, quan eren gairebé les 11 del matí, vaig rebre des de Barcelona un sms d’en Joaquim, del blog In fernem Land. Sabent com sap aquest bon amic com m’arriba a agradar la música de Franz Joseph Haydn (1739-1809), em preguntava, poc abans d’entrar ell a l’Auditori, si jo també hi havia anat, ja que hi havia programada la interpretació de l'oratori La Creació, potser la fita més colossal de l’extensíssima obra del genial compositor austríac de qui enguany es commemora el bicentenari de la seva mort.

Vaig contestar, també per sms, a en Joaquim que no; que no hi havia anat, però que just en el moment en què havia rebut el seu missatge, jo havia anat a buscar la ràdio per poder escoltar la retransmissió en directe d’aquell concert a través de Catalunya Música. El que ja no li vaig dir, però, és que jo tenia previst escoltar aquell concert... tot preparant el segon plat del dinar de diumenge: uns popets estofats!

Popets acabats d'estofar al so de La Creació

Ahir mateix, al vespre, ja vaig veure que a In fernem Land, el bon amic –i pencaire incansable- Joaquim ja hi havia penjat, com ens té acostumats, una detallada crònica –per res del món no em perdonaria que en digués “crítica”- de com va viure i sentir aquell magnífic concert, mentre que jo, en canvi, us explicaré com vaig anar fent, acompanyat de la magistral música de Haydn, aquells popets:

Ingredients:

     ► 2 o 3 popets per persona.
     ► Oli d’oliva.
     ► Patates.
     ► Cebes de Figueres.
     ► Alls.
     ► Vi blanc sec.
     ► Una mica de fumet de peix.
     ► Una picada feta amb ametlles
           i avellanes torrades,
           i un trosset de bastó de pa.

Tal i com faig sempre que he de preparar algun guisat ja bé sigui de sípia, de calamar o, com en el cas d’ahir, de popets, el primer que vaig fer després de netejar els popets va ser posar-los dins d’un cassò o d'una cassoleta (no hi han de cabre massa folgats) amb un rajolinet de res d’aigua i d’oli (el just perquè no s’enganxin) i, tapats i a foc molt lent, anar controlant-los de tant en tant perquè no bullin. Així es van anar estofant durant uns vint o vint-i-cinc minuts.

Mentre s’estofaven els popets (érem tres a dinar i n’havia comprat deu peces), vaig començar a sofregir, dins d'una cassola i molt a poquet a poquet, un parell de cebes, tallades a la juliana, junt amb un parell de grans d’all sencers i una mica esclafats amb la fulla plana del ganivet.

A mitja cocció vaig salar el sofregit i, quan vaig veure que la ceba ja estava transparent, vaig apujar al màxim el foc i tirar dins de la cassola un bon raig de vi blanc sec (un xerès amontillat és perfecte).

Quan em va semblar que l’alcohol del vi ja s’havia evaporat, vaig tirar a dins de la cassola un parell de patates, que havia pelat i esqueixat (no pas tallat a daus uniformes) i els popets amb el suquet que havien anat fent mentre s'havien mig cuit a l’olleta que vaig fer servir.

Vaig fer una bona remenada de tot plegat perquè patates i popets s’impregnessin del sabor del sofregit i ho vaig cobrir tot amb una miqueta de fumet calent. (Si no n’hagués tingut, de fumet, hauria fet servir aigua.)

Mentre la cassola, amb el foc just, anava fent xup-xup, vaig picar al morter cinc o sis avellanes torrades i el mateix nombre d’ametlles, també torrades, amb un parell de “grissines”, picada que vaig tirar a la cassola quan faltaven uns deu minuts dels, si fa o no fa, vint-i-cinc amb què les patates van estar fetes. A casa ens agrada que, fins i tot i encara que no facin tant de goig quan les serveixes a taula, les patates estiguin un mica de res desfetes.

La Dolors, del magnífic blog El millor peix, després d’unes breus però interessants i il·lustratives explicacions sobre què hem de tenir en compte a l’hora de comprar popets, va presentar, fa un parell de mesos, un guisat de popets molt semblant al que jo us he presentat avui. Crec que val la pena que, si en voleu fer, us llegiu aquest post que trobareu clicant AQUÍ.

A l’hora de dinar (a casa som molt tocatardans i els diumenges dinem que són sempre quarts de 4), jo encara tenia al cap el magnífic concert de Haydn que havia estat escoltant mentre preparava aquests popets, i és per això que, quan ens els menjàvem, pensava que seria molt adient fer-ho tot escoltant el final -espatarrant!!!- de La Creació, on el chor canta:

      Que totes les veus cantin al Senyor!
      I que exalcin la seva obra!
      Que ressoni un grandiós cant de lloança
      per glorificar el seu nom!
      Que la gloria del Senyor sigui eterna!
      Amén! Amén!

Sí; ja sé que no es pot comparar la creació de l’univers amb la d’un estofat de popets, però..., què voleu que us digui?: Cada u crea el que bonament pot, oi?, i la veritat és que aquells popets tan tendres i aquelles patatetes, aixafades amb el suquet... Buf!!!

Els popets emplatats

Us deixo, perquè els que no la coneixeu vegeu que no sóc gens exagerat quan dic que és espetarrant, una gravació del final de La Creació, de F. J. Haydn, i que, si voleu, podeu baixar-vos-la.

De tota manera, però, si aneu al blog In fernem Land clicant AQUÍ hi trobareu, amb un link per poder-vos-la baixar, la gravació sencera d'aquest meravellós oratori que l'Orquestra Ciutat de Barcelona i Nacional de Catalunya, dirigida per Víctor Pablo Pérez, va interpretar ahir, diumenge, mentre jo anava preparant els popets que us he presentat en aquest post.

Ca l'Assur

POPETS ESTOFATS AL SO DE "LA CREACIÓ", DE F. J. HAYDN