Ca l'Assur

EL GRAN INICI DE LA PASSIÓ SEGONS SANT MATEU, VIST A TRAVÉS DEL PINZELL DE HIERONYMUS BOSCH

2011-04-22T01:58:00.003+02:00

Ja se sap: Si per Sant Joan no hi pot faltar la coca o, per Sant Jordi, la rosa i el llibre, per Setmana Santa, La Passió segons Sant Mateu, una de les cimeres més altes de la música universal -sinó la que més- és present d'una manera o una altra a ca l'Assur.

¿Com oblidar l'efecte que em va produir la primera vegada que la vaig escoltar després d'haver “descobert” Johan Sebastian Bach el dia que vaig anar al Palau de la Música per veure l'arpista Nicanor Zabaleta, que interpretava amb un conjunt de cambra francès el Concert per a flauta i arpa, de Mozart, i em vaig quedar petrificat quan aquest grup va tocar com a última peça del programa el Concert número 6 de Brandenburg, i vaig poder copsar, gairebé des de la primera nota, que la música de Bach era tot un altre món?...

Les mans em feien mal de tant i tant aplaudir, i no solament -i ho dic de debò- dirigia l'aplaudiment al grup de cambra sinó que també el dirigia al gran músic alemany a qui jo, als meus vint-i-pocs anys, tenia titllat de difícil de comprendre, gairebé d'inabastable i que, en canvi, mentre l'aplaudia, em semblava veure el seu esperit, satisfet, volant i saludant amunt i avall per la preciosa sala de concerts.

Ni sé les vegades i vegades que, quan em vaig comprar en format “cassette” aquesta Passió, que desconeixia, vaig escoltar la primera de les corals (Kommt, ihr Töchter) la que avui, en forma de YouTube que he confegit i que us convido a veure i a escoltar, és la protagonista d'aquest post!

Jo no sóc, ni molt menys i com he dit moltes vegades, cap entès en música -i la veritat és que no en sóc en res, d'entès-: La música, quan m'arriba, ho fa a través de la pell, i em resulta impossible descriure l'emoció que em provoca cada vegada -però és que cada vegada, eh?!- que el cos em demana escoltar aquesta Passió, que arrenca amb aquest plany d'impotència per a fer front a la injustícia que es comet condemnant un home innocent i, a la vegada, admirant la fortalesa en forma de serenitat, sense un bri de desesperació, d'aquest mateix home, que sap que ha de morir de forma cruel per donar exemple de fe i per demostrar que la mort no és un final sinó un començament.

Tant li fa si un és creient o no per copsar, de la mateixa manera que van der Weyden ho va saber manifestar a través de la Pintura en el Davallament de la creu, el que Bach ens manifesta a través de la Música: el dolor, sense que aquest ens faci perdre l'enteniment i la reflexió del perquè, davant la injustícia.

A l'hora de voler confegir un vídeo per penjar aquesta coral a YouTube em va semblar que estaria bé il·lustrant-lo, precisament, a través de la visió contrària al dolor, és a dir, a través de la visió dels qui es rabegen amb el dolor dels altres, pel que vaig tenir molt clar de seguida que les figures esperpèntiques del món fantasiós i oníric que va crear Hieronymus Bosch podrien ser les més idònees.

Al vídeo, doncs, hi apareixen, per aquest ordre, quatre olis de Hieronymus Bosch pintats sobre taula:

1. Ecce Homo (Museu d'Art, de Filadèlfia)
2. Ecce Homo (Städelsches Kunstinstitut, de Frankfurt)
3. La coronació d'espines (National Gallery, de Londres)
4. La coronació d'espines (Museu del Monestir de San Lorenzo del Escorial)

El primer Ecce Homo que hi apareix, conegut també per l'Ecce Homo de Filadèlfia, va ser durant molts anys atribuït a H. Bosch, però mitjançant unes proves dendrocronològiques que es van fer a aquesta taula es va demostrar que l'edat de la fusta sobre la qual es va pintar no concordava amb els anys en què va viure el pintor flamenc, ja que aquest va morir l'any 1516 i, segons les citades proves, la fusta es calcula que era d'entre els anys 1557 i 1563. De tota manera, però, és pràcticament segur que es tracta de la còpia d'una obra de joventut del pintor flamenc.

Al segon Ecce Homo del vídeo se'l coneix com l'Ecce Homo de Frankfurt i també com L'Ecce Homo dels donants, pel fet que a la part inferior esquerra de la taula hi apareixen, molt difuminades, les figures de la família que en va fer donació, unes figures que al segle XVI es van eliminar de la taula però que gràcies a una restauració van tornar a aparèixer, encara que molt borroses fins al punt de semblar fantasmagòriques.

Com en altres taules gòtiques, en aquesta hi podem observar unes inscripcions que tenen una funció equivalent a la dels globus de les tires dels còmics, és a dir, una forma de visualitzar diàlegs entre els diferents personatges que hi surten retratats:

Com si sortís de la boca de Ponç Pilat s'hi pot llegir: “Ecce Homo” (“Heus aquí l'home”); de la gernació que apareix a sota, “Crufige eum” (“Crucifica'l”) i, de la dels borrosos donants, “Salve nos, Christe redemptor” (“Salva'ns, Crist redemptor”).

A totes dues taules hi apareix la figura torturada i vexada de Jesús tal com Pilat, segons els cànons, va mostrar-lo a la multitud abans de rentar-se les mans després d'haver sentit el crit unànim de la multitud exigint la crucifixió d'un home a qui el governador romà no havia trobat cap motiu perquè mereixés ser crucificatt, una multitud a qui el pintor retrata amb exagerades expressions facials per remarcar l'odi; una multitud que branda, amenaçadorament, llances i tota mena d'instruments punxants; una multitud representada amb estranyes vestimentes evocadores dels considerats grans enemics en aquella època del cristianisme: el paganisme i l'Islam.

La tercera i la quarta de les pintures de H. Bosch que il·lustren el vídeo són, també, dos olis sobre taula, i totes dues, també, tenen el mateix títol: La coronació d'espines.

La primera d'aquestes dues Coronacions és la que es conserva a la National Gallery, de Londres, una taula en la que la figura de Jesús apareix envoltada de quatre personatges que representen cadascun d'ells un temperament: el flegmàtic (a dalt a l'esquerra), el melancòlic (a dalt a la dreta), el sanguinari (a baix a l'esquerra) i el colèric (a baix a la dreta).

Observem que el personatge que està a punt de cenyir al cap de Jesús la corona d'espines ha estat representat just en el moment en què la corona suggereix l'aurèola sobre el cap del reu, i observem, també, que per significar la maldat del melancòlic, ja que el gest i l'expressió del qual no són gens suggeridors de crueltat, Bosch l'ha pintat amb un collaret, amb punxes, de gos.

Ha estat gràcies a Art Project, programa del que ja se'n va parlar en aquest blog i amb el qual es poden veure, amb excel·lent resolució gràfica. imatges ampliades de moltes de les obres d'art exposades a alguns dels museus més importants del món, que he aconseguit captar un detall del simbolisme emprat per H. Bosch en aquesta taula i que passa bastant desapercebut a les imatges que he trobat a la xarxa: El personatge retratat a baix a l'esquerra duu dibuixades a la toca vermella una mitja lluna i una estrella, símbols de l'Islam i del judaisme.

I ja, per fi, la darrera de les quatre taules que il·lustren el vídeo: La coronació d'espines conservada al Museu del Monestir de San Lorenzo de El Escorial:

A les figures d'aquestes dues darreres taules hi podem apreciar la influència de la pintura renaixentista italiana en l'obra de H. Bosch, el qual, segons sembla, va viatjar, pels voltants del 1500, a Venècia, però l'emprempta Bosch s'hi manifesta de forma més que evident en les extravagants vestimentes, com és ara la del barret del personatge situat al primer pla a mà esquerra d'aquesta última taula, el qual duu a la mà un bastó amb una bola de vidre dins la qual hi ha pintada una imatge de Moisès (no es pot apreciar a la fotografia) per poder identificar-lo amb el judaisme.

Un altre detall propi del genial pintor flamenc que podem observar en aquesta darrera taula és la complicada postura del botxí que posa la corona d'espines a Jesús ja que, per poder fer més força, el botxí té el peu dret -calçat, a més a més, amb una extravagant sabata amb plataforma- recolzat sobre la taula.

En fi, així, doncs, com que la veu del dolor amb la visió dels qui s'hi rabegen ha estat el que m'ha dut a confegir aquest vídeo, si us ve de gust escoltar Kommt, ihr Töchter, aquesta estremidora primera coral de La Passió segons Sant Mateu, de Johan Sebastian Bach, us diria que no ho féssiu com s'acostuma a fer quan sentim una música que ens arriba al cor: amb els ulls tancats, ja que les imatges de Hieronymus Bosch que l'il·lustren volen ser la visió del mal, provocador del lament.

Aquí teniu el vídeo,

i aquí sota la traducció de la lletra:

Kommt, ihr Töchter

-Veniu, Filles, auxilieu-me en l’aflicció, vegeu!
-A qui?
-A l’Espòs.
-Contempleu-lo!
-Com?
-Com un Anyell.
-Mireu!
-Què?
-Observeu la seva Paciència.
-Mireu!
-On?
-En els nostres pecats.
-Contempleu com, per Amor i Misericòrdia,
carrega la seva pròpia Creu.

Oh, innocent Anyell de Déu,
sacrificat a la fusta de la creu,
pacient en tot moment,
malgrat l’escarni i els turments.
Carregues tots els nostres pecats.
D’altra manera, hauríem desesperat.
Compadeix-te de nosaltres, Jesús!

I com que ja feia temps que em rondava pel cap dedicar un post a algú a qui m'aprecio d'una forma molt especial, avui ho puc fer amb la gairebé total i absoluta seguretat que li agradarà ja que, malgrat aquella punta d'ironia i de bon sentit de l'humor que sempre demostra en totes i en cadascuna de les pàgines del seu blog -Ancha es mi casa-, quan parla de Bach se'ns mostra tal com és: una persona amb una gran cultura i, sobretot, amb una gran sensibilitat. Per tu, José Luis!

FELIÇ ANY NOU!

2011-01-01T11:15:00.002+01:00

A punt de gaudir amb el Concert d'Any Nou, que des de Viena dirigirà enguany el jove director austríac Franz Welser-Möst, i que com a homenatge al gran compositor romàntic hongarès Franz Liszt, de qui durant aquest recent estrenat 2011 es commemorarà el dos-cents aniversari del seu naixement, l'Orquestra Filharmònica de Viena interpretarà el Vals Mefisto nº1, i a punt també, mentre l'escoltaré per la ràdio, de preparar un arròs a la cassola pels sis que avui serem a dinar a casa, us deixo aquest vídeo que, després de mil-i-una peripècies, per fi he pogut penjar a You Tube.

Es tracta d'una de les meravelloses corals de l'Oratori de Nadal, de Johann Sebastian Bach, pertanyent a la Cinquena Part d'aquesta magnífica obra: Ehre sei dir, Gott, gesungen (Que glòria, oh Déu, us sia cantada), interpretada pel Wiener Sängerknaben (Petits cantaires dd Viena), el Chorus Viennensis i el Concentus Musicus Wien, sota la direcció de Nikolaus Harnoncourt.

Mentre escoltem aquesta preciosa coral, en la que hi ha uns deliciosos diàlegs entre dos oboès (l'instrument musical que més m'agrada i que Bach tant excelsament va utilitzar) i les cordes, podrem passejar la vista a través de dos tapissos d'escenes nadalenques.

El primer és un tapís del segle XV, i tot i que pertany al tresor de la Catedral de Sens, a la Borgonya, en l'actualitat està dipositat al Museu de la citada ciutat francesa, i el segon, exposat al Museu del Vaticà, és un tapís del segle XVI realitzat a partir d'un cartró pintat per Rafael.

Amb aquest You Tube us desitgem que aquest any que tot just comença us sigui a tots venturós, però no voldríem deixar passar aquesta felicitació sense esmentar un fet que ens ha omplert de joia: el naixement, el passat dia 27, d'una nena. Es diu Isabel i és la primera filla de l'amic Titus -l'autor del blog El imperio de los sinsentidos-, i de la seva dona. Per molts anys, parella!, i permeteu-nos que sigui a la Isabel a qui, amb tota la il·lusió, dediquem aquest vídeo.

FELIÇ ANY NOU!

BON NADAL!

2010-12-25T07:21:00.004+01:00

Capitell romànic (S. XII).

Església de Saint Trophime. Arle (Provença)

Quan ve Nadal, la cançó del miracle
amb el pessebre de molsa i arboç
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò
de donar coses al Noi de la Mare,
coses que vinguin de dintre del cor...

Aquests versos de Josep Maria de Sagarra, uns dels poquíssims versos que un desmemoriat com jo es sap de memòria, serviran per introduir aquesta felicitació nadalenca en forma de post que l'Anna Maria i jo hem preparat, amb la il·lusió de sempre i malgrat que aquests dies siguin dies tan propis d'anar de corcoll, per a tots els que entreu a casa nostra.

La imatge que l'encapçala és la d'un capitell romànic de l'església de Saint Trophime (Sant Tròfim), d'Arle (Provença), on hi ha representada la Nativitat; la lectura del Cant Final de El Poema de Nadal, de Josep Maria de Sagarra, així com un vídeo amb el primer moviment de l'Oratori de Nadal, de Johann Sebastian Bach, vídeo, aquest, il·lustrat amb pintures de El Greco, Rubens i Tintoretto, és la forma que hem triat per desitjar-vos a tots un bon Nadal.

EL POEMA DE NADAL
(CANT FINAL)
Va ser una nit que va florir l'estrella,
i va néixer l'Infant!
Imaginem que fou la nit més bella,
més musical, més flamejant!...
I fa molt molt temps, molt temps, i algú ensiborna
el nostre pit, per atiar l'oblit,
per fer-nos infidels, però retorna
cada any, aquesta nit.

La nostra vanitat, prou s'afigura
que està damunt del bé i del mal,
mes no hi val ganivet, ni ànima dura,
és més forta la nit de Nadal!
Ai, si no fos aquesta nit, tan clara!
Seríem tros de carn i pensament
que no coneix d'on ve, ni on va, ni on para,
pell d'home arrossegada pel corrent!
Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit,
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d'esperit.
I ens dóna un punt d'humilitat de cendra
per estimar un racó dintre l'espai,
i desperta en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.

Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós,
i diguem: “Glòria a Déu en les altures”,
amb aquell to que ho deien els pastors.
I si tot l'any la mesquinesa ens fibla,
i l'orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit, fem el possible
per ser homes de bona voluntat!

Josep M. de Sagarra

JOHANN SEBASTIAN BACH I ANTONI GAUDÍ: DOS ARTISTES SUBLIMS

2010-11-21T02:27:00.002+01:00

Antoni Colomer

Temple de la Sagrada Família, 2010 (aquarel·la)

Veient en el resum de notícies que acostumo a mirar a través del canal de televisió 3-24 les meravelloses imatges que de la Sagrada Família va oferir TV3 amb motiu de la missa que el Papa de Roma va oficiar-hi, em vaig quedar astorat davant la bellesa que oferia l'interior de la que ja és la novena basílica que té Barcelona. Durant uns breus segons vaig sentir que vuint-cents (!) cantaires entonaven el celebèrrim Al·leluia, de l'oratori El Messies, de G. F. Händel, i sense poder saber quina sonoritat pot tenir aquell grandiós espai, vaig imaginar-me que, sonés com sonés, de ben segur que vuit-centes persones cantant l'Al·leluia, posaria la pell de gallina a més d'un dels assistents.

Com ja ha quedat palès en aquest blog, m'emociona molt la música religiosa, i veient aquelles sublims imatges de l'interior del temple, de seguida vaig imaginar-me que, allà, la també sublim música de J. S. Bach hi hauria casat de meravella.

J.S. Bach, a part de la joia musical que representa la Missa en Si menor, va compondre quatre misses breus anomenades luteranes, les quals no solen interpretar-se amb massa freqüència, però que jo vaig tenir la sort de poder gaudir-ne, fa ja uns quants anys, a l'Auditori de Barcelona dirigides per John Eliot Gardiner, un concert que sempre més recordaré com un dels que més i més m'han emocionat mai, fins al punt de no poder contestar quan, al sortir, l'Anna Maria em preguntava si m'havia agradat, ja que sabia que si deia un sol mot estava ben llest perquè la plorera estava assegurada.

Les misses cantades luteranes consten de dues parts: El Kyrie i el Gloria (les catòliques en consten de cinc: Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus-Benedictus i Agnus Dei), i és d'una d'aquestes quatre misses breus de J. S. Bach que hi ha un Gloria, concretament el de la Missa en fa major (BWV233), que se m'enduu per allà on vol. Quan l'he volgut definir, l'adjectiu que trobo que més li escau és embriagador.

Feia temps que em rondava pel cap dedicar-li un post, i va ser que, veient les imatges de què parlava al començament, em va venir la idea de fer un You Tube on hi combinaria la música de Bach amb fotografies de la Sagrada Família.

La brillant versió, gravada l'any 1974, és de l'Orchestre de Chambre i l'Ensemble Vocal de Lausanne, dirigits pel seu fundador Michel Corboz.

Les primeres fotografies que apareixen al vídeo són de vistes exteriors del temple: La de la primera façana que es va construir -la del Naixement-, i de la darrera ja acabada -la de la Passió.

De la façana del Naixement hi veurem el Pessebre, obra de l'escultor gironí Jaume Busquets, així com les dues columnes que hi ha entre els tres portals d'aquesta façana, a la base de les quals hi ha dues tortugues: una tortuga de terra, a la de la banda de muntanya, i una tortuga marina, a la banda de mar, que representen aquests dos elements així com també són referència a algunes cultures en les quals la tortuga simbolitzava l'estabilitat de la terra.

Josep M. Subirachs

Les escultures de la façana de la Passió van ser encarregades el 1986 a Josep Maria Subirachs, el qual hi treballà amb dedicació plena fins que enllestí les més de cent figures esculpides en pedra l'any 2005. Davant l'entrada central de les tres que té aquesta façana, hi ha la figura de la Flagel·lació i, a la banda dreta, El bes de Judes i el criptograma inspirat en el Quadrat màgic, que hi ha al gravat La malenconia, d'Albrecht Dürer, en el qual, sumades totes les xifres en horitzontal, en vertical, en diagonal, en els quadrats dels extrems... (es poden fer un total de 210 combinacions) sumen 33, l'edat en què Jesucrist fou crucificat.

Albrecht Dürer

Quadrat màgic (detall del gravat La malenconia, 1514)

El personatge que es veu al costat del grup que representa la Verònica, és un retrat d'Antoni Gaudí, inspirat en el de la cèlebre fotografia on es veu el genial arquitecte, dos anys abans de morir atropellat per un tramvia, a la processó del Corpus de la Catedral de Barcelona, i el personatge que es veu als peus de Jesús en el moment d'anar-lo a enterrar, és un autoretrat de Subirachs.

Antoni Gaudí a la processó de Corpus

de la Catedral de Barcelona (1924)

La porta de la que serà l'entrada principal de la façana de la Glòria, la que va obrir el Papa per entrar a la nau central, és també obra de Josep Maria Subirachs. És una porta de bronze de 5 x 5 metres. Té dos batents, a la part central dels quals hi figura en alt relleu el text sencer del Pare Nostre en català i, al fons, gravat en quaranta-nou llengües més, el fragment de la citada oració que diu “El nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, en el dia d'avui”. Destaquen, pel color, dues lletres de la paraula caiguem (“no permeteu que caiguem en la temptació”): la lletra A i la lletra G, que són les inicials d'Antoni Gaudí.

La nau central, de 45 metres d'alçada, està suportada per fileres d'airoses columnes que, com troncs d'arbre, es ramifiquen a la part superior i aguanten cadascuna d'elles el pes que els pertoca sense necessitat de contraforts, el que proporciona una sensació d'esveltesa amb l'afegit lumínic de la gran quantitat de llum natural que entra per les nombroses obertures, llum que quan travessa els acolorits vitralls de vidre de murano fa que l'espectador li sembli estar immers sota un gran “boscatge” que va canviant de colors depenent de l'hora del dia.

Espero que, si us ve de gust mirar i escoltar en aquest vídeo l'obra d'aquests dos grans genis, us agradi.