Ca l'Assur

SOAVE SIA IL VENTO

2010-08-01T15:33:00.217+02:00

Così fan tutte és una òpera que a mi sempre em fa pensar en allò que en diuen la síndrome d'Stendhal, ja que -parlo sempre segons el meu gust- és plena a vessar de moments, musicalment parlant, extraordinàriament inspiradíssims.

Val a dir, però, que l'argument, a part d'un fort contingut misogin, no hi ha per on agafar-lo ja que és del tot imcomprensible com les dues noies protagonistes...

... Però potser m'estic precipitant i hi haurà qui no sap de què va l'argument i, per tant, de què estic parlant, pel que intentaré fer-ne un breu, brevíssim resum (sí, sí; serà breu, de debò ho dic perquè no entraré en detalls, ja ho veureu):

Dos joves amics, Fernando i Guiglielmo, oficials de l'exèrcit, estan enamoradíssims de les seves promeses, Dorabella i Fioridiligi, dues germanes que, a la vegada, estan bojament enamorades dels dos xicots.

Un tal don Alonso manté un dia amb els nois la teoria que les dones, quan en tenen la més mínima oportunitat, deixen de ser fidels, i com que els dos nois estan segurs que les seves respectives promeses no són d'aquesta mena de dones, entre tots s'empesquen un ardit per a posar-les a prova:

Els dos nois diran que han estat cridats per anar a la guerra, pel que hauran de salpar de seguida... però tornaran al cap de poc, disfressats d'albanesos, i intentaran per tots els mitjans seduir, cadascun d'ells, la promesa de l'altre.

Dit i fet, ja em teniu els dos xicots, de tornada i guarnits amb robes exòtiques, intentant instal·lar-se a la casa de les noies, i si bé en un bon principi aquestes es neguen a hostatjar aquells dos “estrangers”, gràcies a les argúcies de Despina, la minyona de les noies, al final ho aconseguiran.

Dorabella, la promesa de Fernando, no trigarà gaire a caure seduïda per Guiglelmo, el promès de la seva germana Fioridiligi, la qual manté una actitud de rebuig envers Fernando molt més ferma..., però també, també acabarà caient!

Disfressada de notari (embolica que fa fort!), la minyona casa les dues parelles, i quan ja tenen els falsos contractes matrimonials signats, s'anuncia el retorn de la guerra dels dos nois. Els “albanesos” fan que fugen corrents, però en realitat van a canviar-se de roba per presentar-se, altre cop vestits de militars, davant les seves promeses, i quan don Alonso els ensenya la falsa acta notarial del casament, Fernando i Guiglelmo fan que es sorprenen i marxen, ofesos..., però per tornar amb les disfresses que han fet servir, de manera que les noies s'adonin que han estat víctimes d'un engany per posar-les a prova.

Malgrat que molta gent creu que a les òperes, al final, tothom acaba dinyant-la o matant-se els uns als altres, a Così fan tute, com que és una òpera buffa (en italià, còmica) el final és feliç: Els dos nois perdonen la debilitat de les seves promeses, i han d'acceptar que la teoria de don Alonso respecte a les dones era certa: Al capdavall, com diu el cavaller, Così fan tutte (Així ho fan totes, en traducció literal).

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos...

Què?... He posat la directa, eh?...

Bé, doncs el que en realitat volia era fer un post dedicat a un dels fragments pel meu gust més deliciosos d'aquesta òpera i fins i tot m'atreveixo a dir que ho és de tota l'obra mozartiana. Es tracta del tercet Soave sia il vento, i si bé en un principi la idea que tenia era la de penjar-hi un vídeo de YouTube, de totes les versions que em vaig mirar que hi havia, la que més em va agradar va ser la que l'any 1954 van gravar en estudi la soprano Elisabeth Schwarzkopf, la mezzo Nam Meriman, i el baix-baríton Sesto Bruscantini, amb la Philarmonie Orchestra dirigida per Herbert von Karajan, però, en canvi, les imatges d'aquell vídeo (només n'hi ha dues) les vaig trobar molt poc atractives.

Així és que com que jo no la tenia, aquesta gravació, em vaig posar en contacte amb en Joaquim, del blog In fernem Land, i va ser mitjançant l'amic Colbran que, a la mateixa nit, ja tenia, via e-mail, la gravació d'aquest fragment per a poder confegir un altre vídeo. (Gràcies a tots dos!)

Soave sia il vento és el bellíssim tercet que, amb don Alonso, canten, des del balcó de casa seva, les dues noies, del tot alienes de ser víctimes d'un engany, per acomiadar Guiglelmo i Fernando quan aquests dos salpen del port per fer veure que se'n van a la guerra.

Aquí teniu la lletra i la traducció:

Soave sia il vento,
tranquilla sia l'onda,
ed ogni elemento
benigno risponda
ai nostri desir.

(Que sigui suau el vent,
i tranquil·la sigui l'onada,
i que tots els elements
benignes responguin
als nostres desitjos.)

La música amb què Mozart va vestir aquest tercet reflecteix tant el resignat dolor de les dues noies que s'han hagut d'acomiadar dels seus dos promesos perquè aquests han d'anar a complir, segons elles creuen, el deure que, com a oficials militars que són, tenen, com també, a la vegada, és una música evocadora del paisatge de la mar en suau moviment per on comença a navegar el vaixell que, de mica en mica, tots tres veuen allunyar-se.

I és aquesta evocació la que m'ha fet pensar confegir aquest vídeo amb fotografies d'aquarel·les (hi ha, també un oli) amb temes mariners, fotografies que he extret d'entre una sèrie de blogs d'aquarel·listes que ells mateixos s'anomenen La colla dels dimecres i que sempre procuro seguir, i que també sempre que en tinc l'ocasió, com ara, no em canso de recomanar. Són els blogs de: la Cinta Agell, en Josehmari Larrañaga, en Rafael Pujals, en Raimundo López Bayarri, en Francesc Bueno, la Laura Climent, i en Feliu Compte, a qui des d'aquí els dono les gràcies.

Espero i destijo que tot plegat hagi estat del vostre gust.

EL VALS D'EUGEN ONEGIN

2010-06-19T03:50:00.005+02:00

Des de fa ja dies que em rondava pel cap dedicar un post a un fragment d'òpera que m'agrada d'una manera molt especial, però tenia el dubte de fer-ho perquè pensava que potser es podria considerar que no és gaire-gaire “operístic”, ja que es tracta d'un vals, però és precisament amb un magnífic vals que, després d'una curta però intensa introducció orquestral, s'inicia el segon acte d'Eugen Onegin, la més coneguda de les òperes de Piotr Ilitx Txaikovski.

Retrat de Piotr Ilitx Txaikovski.

Els valsos més populars -sens dubte els vienesos- tenen aquell aire eteri que, tot escoltant-los, segur que més d'una vegada ens hem imaginat que els podríem ballar tot seguint el ritme vaporós de les seves melodies sense gairebé tocar de peus a terra.

Els valsos escrits per compositors rusos, en canvi, com ara els del mateix Txaikovski als ballets La bella dorment,

El trencanous (el Vals de les flors),

o el vals de Masquerade, de Khatxaturian,

o el de la Suite número 2 de jazz, de Xostakóvitx, un vals, aquest darrer, que molts haureu sentit, durant els entreactes, al vestíbul del Teatre Nacional de Catalunya,

són d'una sonoritat molt més densa sense que això signifiqui, ni molt menys, que no tinguin, com els vienesos, aquell sensual encant.

Referent a les sensacions que em provoquen uns i altres valsos, m'agrada fer un símil amb la textura de dos teixits, que si bé són ben diferents, totes dues textures provoquen al tacte una agradosa i fins i tot sensual reacció: la seda pels valsos vienesos, i el vellut pels valsos russos.

Però anem al gra: Amb aquest vals que, com ja s'ha dit, s'inicia el segon acte de l'òpera Eugen Onegin, se'ns fa partíceps d'una bulliciosa festa, amb l'agradable sorpresa per part dels convidats que també hi ha ball gràcies a la banda d'una companyia militar que passava per les terres on viu la jove protagonista, Tatiana, filla d'uns acomodats hisendats, just el dia en què aquesta celebra el seu aniversari.

Mentre ballen, els convidats canten, exultants d'alegria, perquè poden gaudir del ball en aquell territori tan allunyat de qualsevol gran urbs (pensem que som a mitjans del segle XIX).

En un moment determinat, els homes del cor fan un apart per dir que ja era hora que en aquell racó de món hi hagués una festa tan divertida com la que estan celebrant, ja que l´única distracció que ells tenen és la caça. Fixem-nos (minut 1:37 al 2:00) com el compositor utilitza les trompes de l'orquestra per imitar els corns de cacera.

Tot seguit, són les dones del cor les qui, en un altre apart, celebren també que hi hagi aquell sarau ja que quan els seus marits tornen de treballar ho fan cansats i amb ganes d'anar a dormir.

Un grup de noies envolta el capità de la companyia de soldats per agrair-li que els hagi proporcionat la banda de música, i el ball continua.

S'hi incorporen Tatiana (la soprano nord-americana Renée Fleming, a qui tan bé escauen sempre els vestits de l'època romàntica) i Onegin (el xicot del cabell blanc, el baríton rus de cognom, per a mi, gairebé tan impronunciable com el del volcà islandès que va organitzar mesos enrere aquell rebombori en el món de l'aviació: Dimitri Hvorostovsky).

Mentre Tatiana i Onegin ballen, ell s'adona que són el centre d'atenció i sent com el critiquen: que si és així o que si és aixà..., que si fa o no fa bé això o allò..., i fins i tot arriben a dir, en contra d'ell, que només veu vi negre!

Indignat, Onegin deixa de ballar amb Tatiana, i com que qui l'havia convidat a la festa, sense que ell en tingués gaires ganes, va ser el seu amic Lenski (el tenor mexicà Ramón Vargas), decideix venjar-se d'ell traient a ballar Olga, germana de Tatiana i promesa del seu amic (paper que interpreta la contralt russa Elena Zaramba), per fer veure que la corteja.

Veient com Onegin galanteja Olga, Lenski té un atac de gelosia que durà a la tragèdia ja que, ofès, reptarà a un duel a Onegin i...

Jean-Léon Gerôme. Duel després de la festa.

... Bé, tampoc voldria espatllar l'argument als qui no el conegueu, perquè del que es tractava era, simplement, d'escoltar, sempre que us vingui de gust, aquest vals...

... Una magnífica estratagema, no us sembla?, de l'autor per anunciar, dins l'alegria d'una festa, els moments dramàtics que ben aviat succeiran.

LA PÍTIMA (I NO PAS LA SARDANA) DE LES MONGES

2010-04-28T17:08:00.005+02:00

Sé de molta gent que visita amb més o menys assiduïtat aquest blog i que diu que no li agrada, o bé que no hi entén gaire, ni de la música que anomenem clàssica, ni d'ópera, i és per això que de tant en tant aniré posant fragments que, penso, poden resultar agradables d'escoltar i de veure interpretar per intentar fer així una mica de proselitisme i, mira, si a algú li entra el cuquet n'estaré molt content, més que per mi, per ell, ja que és un món on sempre s'hi pot trobar, segons l'estat d'ànim, una bona i adequada companyia.

Hi ha el tòpic que la gran majoria de les òperes són uns drames on, al final, sempre acaba dinyant-la algú, però això de òpera = drama no deixa de ser un tòpic, i el post d'avui en vol ser una petita demostració:

Al món de l'òpera, per exemple, hi ha moltíssimes referències al vi, i no solament com a element per brindar, tal i com passa en l'arxiconegudíssim Libiamo...de l'òpera La Traviata, de Giuseppe Verdi, sinó també pels seus efectes etílics en el cas d'una ingestió desmesurada, i aquest és, precisament, el cas d'un divertit quadre de l'òpera Le comte Ory, de Gioacchino Rossini, un compositor a qui venero i del qual, imperdonablement, encara no se n'havia parlat en aquest blog.

El comte Ory és un desenfrenat jove que, assabentat que un altre comte -el de Formoutiers-, és amb els seus homes a lluitar a les Croades de Terra Santa i que, per tant, la seva esposa -la comtessa Adele- i les dones dels soldats que han anat a guerrejar amb Formoutiers viuen soles al castell, intenta conquistar la comtessa, i és, després d'haver estat descobert una primera vegada en què s'havia fet passar per un ermità, que, al segon acte de l'òpera, Ory s'empesca que ell i els seus companys es disfressin d'un grup de monges pelegrines per poder entrar, mitjançant aquesta estratagema, al castell.

Aprofitant una nit de trons i llamps, la comtessa Adele s'apiada de les “monges” que, xopes i amarades, han trucat a les portes del castell per demanar-hi aixopluc. Un cop a dins, les dones del castell, piatoses, les instal·len en una gran cambra i els ofereixen, abans d'anar-se'n a dormir, un senzill sopar.

Sols ja a la cambra, ben aviat un dels homes del comte Ory descobreix la bodega on hi ha vi en abundància i, està clar, comencen a alçar el colze a base de bé i a brindar que si ara per això i després per allò altre... fins que, com és del tot lògic, acaben tots ben pets!

En un moment de la bacanal, però, entra a la cambra per desitjar bona nit a les “monges pelegrines” la dama de companyia de la comtessa, la qual i malgrat que “elles” intenten dissimular, acaba descobrint l'engany.

M'agradaria destacar d'aquesta escena, gravada en directe d'una representació que se'n va fer l'any 1997 al prestigiós Festival d'Òpera de Glyndebourne, la vis còmica que, a part dels protagonistes, han de mostrar també els homes que formen part del cor, i és que en qualsevol òpera és molt important la implicació en els moviments escènics per part dels cors.

Res a veure, posem per cas, amb el tràgic final de l'òpera Lucia di Lammermoor, on un desesperat Edgardo s'enfonsa -tota sencera!- una daga al pit... Encara que també és cert, però, i ja que ha sortit el tema crec que val la pena parlar-ne, que aquest tràgic final té una explicació, i aquesta explicació no és cap altra que la que fa referència que, cinc minuts abans, i després que la noia patís un atac de bogeria, Edgardo havia vist com exhalava el darrer sospir la seva estimada Lucia, la qual, al seu torn, tampoc no feia ni cinc minuts que, abans, havia endinyat una punyalada mortal a l'home amb qui, obligada pel seu germà, s'havia tot just acabat de casar.

Però això ja és tota una altra història.

POUR ME RAPPROCHER DE MARIE

2010-04-15T01:49:00.009+02:00

Ahir vaig veure que el Liceu havia afegit al canal que hi té a You Tube un video de l'òpera La fille du régiment, de Gaetano Donizetti. Es tracta d'un fragment gravat en una de les funcions que amb tant d'èxit es van representar fa pocs dies al teatre d'ópera de la Rambla de Barcelona, ópera que va ser protagonitzada per la soprano italiana Patrizia Ciofi i pel tenor peruà Juan Diego Flórez.

És bastant normal que el fragment que ha triat el Liceu sigui el que sens dubte és el més conegut i, per a molts, el més esperat de tota l'obra: l'ària Ah!, mes amis!, ja que en aquesta ària el tenor s'ha d'enfrontar amb nou dos de pit, i a fe que en són ben pocs els tenors que s'hi puguin encarar, i encara menys els que ho puguin fer amb l'aparent facilitat amb què ho ve demostrant des de fa temps, i aquests dies al Liceu no va ser una excepció, Juan Diego Flórez.

Si no coneixeu aquesta ària o, els que sí la coneixeu, us ve de gust tornar-la a escoltar en una d'aquelles memorables funcions del Liceu, cliqueu aquí. La imatge i el so d'aquests You Tube del Liceu són prou bons.

Ara bé, en aquesta mateixa ópera hi ha també una ària que canta, gairebé al final, el tenor -Pour me rapprocher de Marie- i que a mi em té el cor robat ja que m'emociona fins al punt que sempre em fa saltar la llagrimeta, o sigui que ja us podeu imaginar com va anar el dia que la vaig sentir cantar en directe.

Pels qui no coneixeu l'argument d'aquesta ópera us en faig cinc cèntims:

Marie és una jove cantinera de la tropa de l'exèrcit francès que, en l'època napoleònica, envaeix el Tirol. Tonio, un xicot tirolès, s'ha enamorat de Marie i per poder estar amb ella s'ha fet soldat de l'exèrcit enemic, però entra en l'acció una marquesa, la qual esbrina que Marie és parenta seva (al final resulta que és la seva filla). La marquesa reclama endur-se Marie al seu castell per poder-la "educar" segons els costums de la noblesa i casar-la amb un duc. El mateix dia de la boda, però, l'exèrcit francès, ja comandat per Tonio, ocupa el castell per evitar aquest casament, i és aleshores quan Tonio, dirigint-se a la marquesa, li explica els seus sentiments envers Marie amb aquesta ària que us deixo aquí traduïda o, millor dit, versionada:

Per poder apropar-me a Marie,
vaig allistar-me com a humil soldat.
Per ella, arriscant-me la vida,
em deia en els combats:
“Ben cert és que la celsitud embriaga,
ja que aquest àngel m'ha ben encisat.”

Em caldria deixar de viure
si hagués de deixar d'estimar.

Tremolós em dirigeixo a vos, senyora,
per reclamar-vos el meu únic bé.
Si he sabut llegir bé en la seva ànima,
la felicitat que jo sento és la d'ella també,
I quan l'esperança del meu cor sigui lliure
la seva veu us farà capitular.

Em caldria deixar de viure
si hagués de deixar d'estimar.

(Al final, la Marie i en Tonio es casen, està clar.)

Al contrari del que passa amb l'ària de què parlàvem tot just començar, és a dir, la que es coneix amb el nom de Ah, mes amis!, i en la qual, com dèiem, el tenor ha hagut de deixar anar 9 dos, pot semblar que, quan arriba el moment, cantar aquesta altra ària és com bufar i fer ampolles..., però no, no és així; ni molt menys!, ja que a Pour me rapprocher de Marie l'espectacularitat, per anomenar-ho d'alguna manera, rau en una interpretació que arriba després d'uns moments hilarants en el divertit transcurs de l'ópera, i per a la qual Tonio, el personatge que interpreta el tenor, ha de canviar de manera dràstica de xip, ja que ha de saber expressar davant la marquesa els seus sentiments envers Marie, i ho ha de fer amb una gran contenció però, alhora, gens exenta de la ferma seguretat que ha de demostrar algú que sap que el que reclama és just: Ell es deleix per l'amor de Marie, i Marie, per l'amor d'ell. No poden obligar la noia a casar-se amb algú a qui no estima.

Tonio, doncs, ens ha d'entendrir mentre va manifestant tot el que sent per Marie, i ens ha de fer esgarrifar de dalt a baix quan, gairebé al final de l'ària (minut 3:40), un sobtat agut, com el clam sorgit d'una ànima propera a la desesperació, irromp de la seva gola, i ens ha de fer sentir que l'emoció fins i tot pot arribar a amarar-nos els ulls quan sentim que aquell clam acaba, amb l'ària, transformat en una angoixosa súplica.

Juan Diego Flórez, magistral com sempre i amb una seguretat que el públic percep des que entona la primera nota, broda aquesta ària, que podeu sentir i veure-li interpretar a Viena, en la mateixa producció que es va posar en escena, fins pa pocs dies, al Gran Teatre del Liceu, de Barcelona.

Us animo, als qui no coneixeu aquesta preciosa ària, a escoltar-la (són solament quatre minuts i mig!) i a copsar-hi tota la tendresa i la forta càrrega de sentiment amb què Gaetano Donizetti va saber ornamentar aquest moment amb un delicat i invisible vestit anomenat música. I als qui ja la coneixeu, em fa l'efecte que poca cosa més es pot afegir al que s'ha dit, oi?, però potser, si heu arribat a llegir fins aquí, us abellirà tornar a gaudir-la una altra vegada.

I ja, per acabar, i com que m'imagino que la Glòria d'El Cafè de Nit, apassionada fan de Juan Diego Flórez, va gaudir com jo, al Liceu, d'aquesta ària -i de tota l'ópera, val a dir-, és a ella a qui em fa il·lusió dedicar-li aquest post.