ELS DICKENS DE CARNER

7 de febrer del 2012

He de confessar tot just començar que és la vegada que participo a la xarxa en un homenatge a un escriptor amb menys coneixement sobre la seva obra, ja que si bé, com molta gent de la meva generació, vaig conèixer, de jovenet, Charles Dickens a través de la Colección Historias, de l'editorial Bruguera, una col·lecció de grans novel·les adaptades al públic d'a partir de 9 o 10 anys d'edat, nascuda, segons les dades que acabo de consultar, l'any 1951, justament l'any en què vaig néixer, no va ser fins fa pocs anys que vaig llegir per primera vegada la versió completa d'una novel·la d'aquest clàssic de la literatura anglesa.

De la col·lecció i de l'autor esmentats vaig llegir, que ara recordi, Oliver Twist i Cuento de Navidad , dues novel·les de les quals recordo que sobretot Oliver Twist em va fer patir molt -ja de nen era molt bleda assolellada i, a sobre, m'implicava molt a fons en els arguments-, i de Dickens ja no en vaig voler saber res més, tot al contrari del que em va succeir amb un altre autor a qui també vaig conèixer gràcies a la mateixa col·lecció de Bruguera: Mark Twain, un nom que jo, en aquella curta edat, pronunciava “Marc Tavaín”, i que es va convertir en el meu primer autor predilecte, tant és així que, ja de gran, vaig tenir interès en llegir les versions completes dels seus magnífics Tom Sawyer i Huckleberry Finn.



No fa pas massa anys, però, aconsellat per un bon amic valencià, malauradament mort de forma prematura, així com per una entusiasta lectora de literatura anglesa, vaig decidir llegir la primera novel·la de Dickens: La història de dues ciutats, traduïda per Jordi Arbonès i editada per Edhasa.

Al tractar-se, la de Jordi Arbonès, del que em va semblar una magnífica traducció, vaig llegir-me amb força plaer aquella història, i és que les traduccions em fan més por que una fragata de moros o, per ser més políticament correcte, diré que em fan més por que una pedregada, ja que són moltes les traduccions que acostumen a ser fetes a tant per pàgina, i són moltes, doncs, les que han fet que em caiguessin moltes novel·les de les mans al pensar que era del tot impossible que autors d'anomenada escriguessin d'una manera tan poc pulcre tal i com, malauradament, massa sovint es reflecteix en les traduccions de les que sempre he de tirar de veta per culpa del meu analfabetisme en totes aquelles llengües que no siguin el català o el castellà.

Animat per la lectura de La història de dues ciutats, vaig començar a llegir, al cap d'un temps, el David Copperfield en la traducció de Josep Carner que va publicar Proa, i si bé vaig notar de seguida una clara diferència en el tractament del llenguatge entre ambdues traduccions, vaig immergir-me amb total placidesa en aquesta darrera, conscient, però, que seria una lectura que hauria de fer més pausadament..., i amb el diccionari ben a mà, però com que sóc dels que no poden llegir a qualsevol lloc, i menys “llibres totxo” com ho és el David Copperfield (780 pàgines), sinó que m'agrada fer-ho en la tranquil·litat i en la comoditat que sempre hi trobo assegut a la taula de despatx del que en vaig fer el meu estudi, no tinc cap problema per tenir a mà un bon diccionari, i ara encara menys gràcies a la comoditat de poder tenir accés a tots els diccionaris a través d'Internet sense ni tan sols haver-me d'aixecar de la cadira, ja que m'agrada saber de paraules i d'expressions que si bé, ja sigui pel desús o bé pel desconeixement, són poc habituals en la parla i en l'escriptura actual, no deixen de ser patrimoni de la riquesa lingüística de la nostra llengua.

Em va fer gràcia, per exemple, que, tot just començar, el protagonista d'aquesta novel·la parlés de quan era un infant de bandola, i com que desconeixia el mot bandola, vaig consultar en el diccionari de l'IEC, on en una de les tres accepcions d'aquest mot que recull el citat diccionari el defineix com a bolquer. Vaig voler també consultar-ho a l'Alcover-Moll, i hi vaig trobar aquesta definició, molt més ben especificada: "Vesta llarga de llana que és la que va damunt de tot de la roba dels infants de pit", així com també que, per etimologia, la paraula bandola ve de banda, faixa.

(Espero que se'm perdoni la “badalonada” d'aquest petit parèntesis, però com que trobo que hi ve, ni que sigui una mica, a tomb no em puc estar de dir-vos que, dels bolquers, a Badalona en diem titins, i tan arrelada tinc aquesta paraula -que no en tinc ni idea d'on va sorgir- que, quan vaig començar a sentir a dir bolquers referint-se als titins "de sempre", em feia tot l'efecte d'estar sentint un cultisme.)

Retornant al tractament del llenguatge de les traduccions de Charles Dickens de la mà de Josep Carner, és important no obviar que Carner, que l'any 1918 ja havia traduït del mateix autor Una cançó nadalenca i Novel·la de vacances, va traduir, en plena maduresa literària, tres emblemàtiques novel·les de l'escriptor anglès: Pickwick: documents pòstums del Club d'aquest nom; Les grans esperances de Pip, y David Copperfield, entre els anys 1928 i 1931, és a dir, abans que Pompeu Fabra publiqués el Diccionari general de la llengua catalana, la primera edició del qual va sortir l'any 1932.

No és d'estranyar, doncs, que Carner, en una carta dirigida al seu bon amic Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost), pregui al poeta olotí que consulti amb Fabra com resoldre alguns dubtes que encara té, per exemple, amb mots com carretilla, bussó, lentes (els penjats damunt el nas)..., o amb un equivalent català del joc de cartes anglès anomenat all fours o seven up.

És a dir, que estem parlant d'unes traduccions fetes en un període en el qual, si bé les normes ortogràfiques i gramaticals proposades per Pompeu Fabra ja estaven ben fixades després de la publicació, l'any1913, de les Normes ortogràfiques, així com la del Diccionari ortogràfic, publicat el 1917, normes que, malgrat alguns problemes, acabarien acceptant-se majoritàriament a Castelló l'any 1932, és evident, encara per part de Carner, la influència del Noucentisme literari i el fet que, després de segles víctima de prohibicions -i no és victimisme, sinó una realitat que, per acabar-ho d'adobar, s'allargaria pocs anys més tard a causa de les nefastes conseqüències del franquisme-, la llengua catalana començava a consolidar-se com a tal gràcies a l'impuls d'Enric Prat de la Riba en la creació de l'Institut d'Estudis Catalans, del que en formaven part, dins la Secció Filològica, figures com la de Pompeu Fabra, Antoni Maria Alcover, Eugeni d'Ors i el mateix Josep Carner, entre d'altres.

Pati de la seu de l'Institut d'Estudis Catalans (Barcelona)

Així, doncs, amb la ferma convicció de voler consolidar el català com a llengua literària, Josep Carner aspira a dotar, amb les traduccions d'aquestes tres emblemàtiques novel·les, d'un clàssic al català com ja ho era en aquell temps el seu admirat Dickens (“el meu novel·lista”, també, segons afirmava Joan Maragall), havent de treballar, però, amb una llengua que, tal i com apunta en el Quadern gris Josep Pla tot parlant de Carner, literàriament estava per fer, ja que era “[...] pobra, encarcarada, anquilosada, molt limitada de lèxic, plena de zones corrompudes, seca com ossos, i d’una anarquia ortogràfica mantinguda per nuclis intel·lectuals del país [...]”, pel que no és d'estranyar, doncs, que Carner aboqués en les traduccions de Dickens tot un gavadal d'expressions i de lèxic exuberant a fi i efecte de mostrar la riquesa lingüística del català, amb uns resultats, no obstant, que poden provocar al lector actual no sé si dir-ne un cert rebuig pel fet de copsar-hi un excés d'artifici i poca naturalitat.

Vet aquí, doncs, el “pecat”, o la “virtut”, segons des del punt de vista que es miri o, millor dit, depenent de l'època en què les traduccions carnerianes de Dickens van veure la llum, ja que si bé van ser acollides amb gran entusiasme als anys 30, així com als 60 del segle passat quan, concretament l'any 1964, va sortir publicat per primera vegada David Copperfield en la traducció intacta tal i com Carner l'havia deixat enllestida l'any 1931, van ser qüestionades anys més tard, sobretot a partir dels 90, fins al punt d'arribar gairebé a l'escarni per part del poeta i traductor Xavier Lloveras, el qual va afirmar que, en les traduccions de Dickens, Carners'inventa una prosa que s'ha convertit en unes farinetes indigestes i arbitràries”.

Sempre he mantingut que s'ha de tenir molt en compte el moment històric en què succeeixen els fets que tant en l'àmbit social, econòmic, creatiu..., sorgeixen, o bé en forma de noves propostes, o bé amb formes de trencament amb el que podríem denominar “l'ordre establert”, i és per això, precisament, que hauríem sempre d'intentar de ficar-nos en la pell dels protagonistes d'aquests trencaments o d'aquestes noves propostes que hi ha hagut sempre al llarg de la història.

De la mateixa manera, doncs, s'hauria d'entendre que Carner, amb l'encara escàs bagatge de què disposava una llengua literària pràcticament morta (“pobra, encarcarada, anquilosada, molt limitada de lèxic, plena de zones corrompudes, seca com ossos..., retornant a la cita de Josep Pla), però que ja proveïda d'unes normes establertes i consensuades volia tornar a alçar el vol, s'ha d'entendre, com deia, que Carner maldés, mitjançant l'expressiu virtuosisme literari del que era posseïdor, per dotar aquelles traduccions d'una opulència inimaginable en aquella època per convertir-se en tot un clàssic de la literatura catalana però que, com tan encertadament va predirJoan Fuster, "[...] faria que els lectors s'acostessin al David Copperfield carnerià, no tant per llegir Dickens, com per llegir Carner: o millor encara, per llegir l'”idioma” de Carner. I no perdrien el temps, posats que ho fessin”. (El subratllat és meu.)

De tota manera, però, i malgrat que el desconeixement total i absolut que tinc de la llengua anglesa potser em farà dir un disbarat, m'agradaria fer una reflexió: Molt m'estranyaria que el llenguatge literari utilitzat per Dickens en l'època victoriana fos el mateix que el que utilitzen els escriptors en llengua anglesa en l'actualitat, pel que és molt possible, per posar un exemple, que mots equivalents al nostre fadrí, avui pràcticament en desús a favor de solter, fossin vigents en l'època victoriana i en desús, també, en la llengua anglesa actual, per la qual cosa, si el traductor els “modernitza”, traeix, en certa manera, “a favor” d'una millor comprensió lectora actual el llenguatge que utilitzava l'autor en aquella època.

I parlant d'expressions o de mots considerats “d'abans”, recordo una anècdota de quan jo tenia 15 o 16 anys, i és que vaig comentar als companys del despatx on treballava a Barcelona que, al migdia, m'havien dit a casa que, a Badalona, “s'havia negat un home a mar”, una forma de dir totalment correcte però que, per sorpresa meva, va ser motiu de riota d'alguns d'aquells companys, ja que, per a ells, “negar-se” s'havia de dir “ofegar-se”, i no anaven, com encara es diu molt a Badalona “a mar”, sinó que anaven “a la platja”.

Utilitzava jo un model de llengua “antic” o, el que és pitjor despectiu: un model de llengua “de poble” perquè feia servir el verb negar?... A tot el litoral, d'arrels, evidentment, marineres, s'utilitzava amb tota normalitat aquest verb, i no deixa de ser curiós que, de mica en mica, ha anat desapareixent en favor del verb ofegar... Doncs què voleu que us digui?: que és una llàstima, perquè la llengua, amb aquesta mena de globalitzacions, o d'estandarditzacions, com se'n vulgui dir, s'empobreix... Encara sort que quan al morter -o, avui en dia, amb el braç elèctric- l'allioli no surt ben lligat, hi ha qui continua dient. “Vatua Judes; se m'ha negat l'allioli!

Suposo, si és que heu arribat a llegir fins aquí, que se m'ha vist el llautó, i que el que havia de ser un homenatge a Charles Dickens l'he anat convertint en, més que en un homenatge, en un senzill reconeixement a una de les grans figures literàries que hem tingut la sort de tenir en un dels moments claus en què la nostra llengua més el necessitava, i aquesta figura no és altra que la de Josep Carner.

* * *


P.S. Per fer aquest apunt, m'he servit de tres completíssims treballs relacionats amb les traduccions de Charles Dickens fetes per Josep Carner. És més que evident que els escassos coneixements de lingüística que tinc, així com el meu total desconeixement de la llengua anglesa han fet que aquests tres treballs em vinguessin grossos, però de ben segur que hi haurà a qui li interessaran i en podrà treure molt més suc del que jo n'he tret.

Aquí hi ha els tres enllaços:

Francesc Feliu
Joan Ferrer
La llengua de l'heroi. Notes sobre la llengua del segle XX a partir de les traaduccions catalanes de David Copperfield de Charles Dickens.
Universitat de Girona. Facultat de Lletres

Victòria Alsina i Keith
Dickens segons Carner i Sallent. La traducció de l'emotivitat en dos models de llengua.
Universitat Pompeu Fabra.Facultat de Traducció i d'Interpretació. (Barcelona)

Marcel Ortín
Els Dickens de Carner i els seus crítics.
Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Filologia. (Barcelona)

10 comentaris:

José Luis ha dit...

Coincidència triple: A l'anyada, al primer llibre d'en Dickens i al gust per les paraules i les digressions. Mai havia sentit "negar" per ofegar-se, i per l'etimologia, veig que no te res a veure amb "anegar". Molt maco. Suposo que l'allioli es nega a sortir bé per que l'all s'ofega amb massa oli. (Amb perdó d'en Dickens i en Carner.)

Assur ha dit...

HAHAHAHAHAHA!!! Ets el que no hi ha!!!

Per cert, i encara que no tingui res a veure amb Dickens: Has esta mai al Taj Mahal? :))

josep ha dit...

Ostres! jo de petit vaig llegir la tira amb la coleccion historias. Per descomptat Dickens i "Marc Tavain". Oliver Twist, David Copperfield,Tom Sawyer i Huckleberry Finn eren alguns dels meus herois d'infantessa juntament amb Buffalo Bill o Robin Hood.

McAbeu ha dit...

A casa, l'expressió "s'ha negat l'allioli" és ben viva encara. Estic d'acord que usar només el català estàndard fa desaparèixer aquestes variants que enriqueixen la nostra llengua però, per altra banda, llegir un text que t'obliga a consultar el diccionari a cada frase et pot fer avorrir la lectura. És difícil trobar-ne el terme mig.

Assumpta ha dit...

Ahir vaig passar ràpidament i vaig fer una ullada a l'article, vaig copiar l'enllaç i vaig marxar pitant a enllaçar-te al meu post de participants... i ara torno a llegir-te amb calma, perquè ja saps que els teus escrits m'agrada llegir-los sense presses, perquè sempre s'aprenen coses :-))

Aquest tema de les traduccions d'en Carner l'he anat coneixent des de que m'he aficionat a l'obra de Dickens (abans d'ahir com qui diu, doncs el primer que vaig llegir no fa ni dos anys i mig! Grandes Esperanzas, en castellà)

Reconec que, explicat com tu ho fas, és molt de mèrit la labor d'en Carner, a més de tota una declaració d'amor envers la llengua catalana, que no volia que fos pobre sinó ben rica i apta per traduir els grans clàssics. També sé que, com dius, Carner era un gran admirador de Dickens i que, especialment Great Expectations era la seva obra preferida. Per tant, quan ell va fer aquestes traduccions hi va posar tota la cura, tota la tendresa i va voler que lluís tant l'autor que admirava com la llengua que estimava.

Ara bé -i a mi també se'm veurà una mica el llautó- he de reconèixer que jo no m'hi atreveixo.

Dickens era un home la majoria de les obres del qual van ser publicades per entregues a la premsa de l'època i que eren comprades i devorades per una part molt àmplia de la població. Dickens, amb el seu anglès, arribava a tothom. El seu anglès no era ple de cultismes ni formes retòriques, no era un idioma "elevat". Escrivia molt bé, dominava la llengua, però la utilitzava de forma que quedés a l'abast de tothom. Un traductor fidel a Dickens ha d'aconseguir aquest mateix efecte.

Si algú que agafa una traducció de Carner, s'avorreix de fer servir el diccionari i no aconsegueix acabar el llibre perquè es cansa de llegir en una llengua que se li fa estranya malgrat ser la seva, haurà passat quelcom que ningú voldria.

Jo mateixa, vaig llegir "Grandes Esperanzas" en castellà perquè el llibre corria per casa així. Si l'hagués volgut comprar, segur que l'hauria buscat en català... i m'hauria costat... i m'hauria quedat amb la idea que Dickens no m'era un escriptor fàcil i potser no n'hauria volgut llegir cap més.

Quan jo llegeixo Dickens, vull anar passant les pàgines submergida en la història, en els personatges... jo m'hi fico dins totalment.

Ara bé, com sabent les boníssimes intencions de Carner, aquest em mereix un respecte immens, vaig prometre a una amiga blogaire que, ara que ja sé la història de Great Expectations, miraria de llegir-lo també en català (el buscaré a la biblioteca) i ho faré per mirar d'aprendre més paraules catalanes, d'augmentar una mica el meu vocabulari culte en la meva llengua... o sigui, que quan jo llegeixi aquest llibre, ho faré pensant que no llegeixo una traducció, sinó una mena d'adaptació :-) I, llavors sí, miraré de gaudir-ne al màxim :-))

Però per seguir llegint Dickens, jo em quedo amb les traduccions que el fan un escriptor accessible. Per exemple, et recomano EL CASALOT, traduïda per Xavier Pàmies :-)

Jo també he llegit aquesta versió catalana d'Una història de dues ciutats que, per vergonya de les editorials, ja no es pot comprar (no sé què esperen a reeditar-la!)... un munt de blogaires l'hem llegit, tots anant a buscar-la a les biblioteques corresponents... La traducció de Jordi Arbonès no em va costar: és una bona traducció: apropa Dickens :-))

Assur ha dit...

Tu també li deies “Marc Tavaín”, Josep? HAHAHAHAHAHA! Que bo!!! Jo encara recordo que, de jovenet, una amiga es va riure de mi perquè li vaig dir que m'agradava molt la “Susan Aivard” i, des d'aquell dia ja sé dir “Susan Haiguord”. Em referia, naturalment, a l'actriu el nom de la qual s'escriu Susan Hayword.

Doncs sí; la col·lecció Historias, de Bruguera, va ser l'inici de molts lectors en aquella època. Jo en tenia, com diem a Badalona, ple (els d'en “Marc Tavaín”, em sembla que els tenia tots), i no fa pas massa que el meu germà em va donar un llibre d'aquesta mateixa col·lecció i que va trobar a casa dels meus pares, on ell encara hi viu, un llibre que de cap de les maneres vaig aconseguir llegir mai perquè em feia plorar molt. Es titulava -es titula encara, ja que és un clàssic francès- “Sin família”, d'Hector Malot. Potser un dia d'aquests intenti llegir-lo de nou per comprovar si encara sóc tan bleda assolellada com ho era de petit. :))

Assur ha dit...

Tens raó, McAbeu: Totes les masses piquen, però si un text em sembla prou bo no se'm fa gens avorrit pel fet d'haver de tirar de diccionari.:Amb la “Primera història d'Ester”, de Salvador Espriu, per exemple, sens dubte el llibre que més necessitat he tingut mai d'un diccionari, m'ho vaig passar rebé, i es un d'aquells textos que et fa obrir els ulls de les possibilitats que té la nostra llengua i, a la vegada, de les mancances que en tenim, tant en la parlada com en l'escrita.

Crec que els catalanoparlants hem de reconèixer la gran influència mediàtica que tenim del castellà, ja que si bé podem dubtar de com hem de dir en aquesta llengua, per exemple, que el teatre estava ple “de gom a gom”, o com es diu “filaberquí”, són molts més els dubtes que ens crea trobar mots i expressions castellanes que ens surten espontàniament equivalents a les mateixes en català, de moltes de les quals, a més a més, moltes vegades no en teníem ni idea.

Si un text, doncs, està ben escrit i és ric en lèxic i expressions, tant si és en català com en castellà, el diccionari me'l fa fruir més.

Assur ha dit...

Assumpta, bona amiga: No saps la il·lusió que m'ha fet llegir el teu llarguíssim comentari, ple, com tots els que m'envies, d'aquesta espontània sinceritat que et caracteritza i que tant i tant t'agraeixo.

En cap moment de l'apunt vaig fer una defensa aferrissada de les traduccions de Dickens de la mà de Carner, sinó que l'únic que volia deixar clar és la importància cabdal de la figura literària d'aquest escriptor català gràcies a la influència que van tenir aquestes traduccions en aquell moment de reviscolament del català literari que, malauradament, el franquisme no trigaria a impedir que florís amb normalitat.

Crec que les ponderades paraules de Joan Fuster que vaig citar a l'apunt ho resumeixen amb tota perfecció: “[(Les traduccions carnerianes de Dickens)] faria que els lectors s'acostessin al David Copperfield carnerià, no tant per llegir Dickens, com per llegir Carner: o millor encara, per llegir l'”idioma” de Carner. I no perdrien el temps, posats que ho fessin”, una oració, aquesta darrera que vaig subratllar a l'apunt i que torno a subratllar en el comentari.

Una forta aBARÇAda, Assumpta, i l'enhorabona per l'èxit de la convocatòria!

Assumpta ha dit...

Moltíssimes gràcies a tu per haver participat!! Em va fer molta il·lusió quan t'hi vas apuntar i, quan vaig veure que havies pogut fer-lo vaig estar contentíssima :-))

Sí, exactament com diu en JOAN FUSTER :-))

Jo això ho he parlat alguna vegada amb el meu marit. Jo sóc capaç (al menys fa uns anyets ho era) d'escriure en un castellà bastant bo. Tinc recursos, conec molt de vocabulari, no dubto a l'hora d'emprar sinònims. En canvi, el meu català, tot i ser la meva llengua materna, aquella amb la que vaig aprendre les meves primeres paraules i l'única que coneixia fins que vaig anar a l'escola, és molt més pobre.

Jo tinc un català "d'estar per casa", un català amb el qual puc parlar de les coses quotidianes, però si intento fer un text "literàriament correcte", me'n surto molt millor en castellà, doncs és l'idioma de -únic- dels meus temps d'escola. La "lengua" i la "literatura" dels meus estudis va ser tan sols la castellana i això se'm nota.

Tot i així, el temps que fa que tinc el blog m'ha fet millorar molt. Tinc més seguretat, el meu vocabulari s'ha ampliat i faig menys faltes (de fet, crec que en faig poquetes: clar que jo ja intento no ficar-me en estructures complicades hehehe)

Doncs bé, entenc perfectament que seria molt bo que tots poséssim fil a l'agulla i que no permetéssim que la nostra llengua s'empobrís més. I entenc que en CARNER es va esforçar en recuperar i emprar paraules ben nostres que no volia que es perdessin. I, és per això, que vull fer aquesta lectura de Grans Esperances en català :-) a més, que li vaig prometre a l'ELFRI :-))

Ara bé, el que jo vull dir és que, de tot això, DICKENS en surt perjudicat. I és que són dues coses diferents. Jo sé (ho vaig llegir en un blog) que un Club de lectura els membres del qual es van proposar llegir-lo, la majoria el van deixar sense acabar, farts de diccionari. Ells volien llegir la història d'en Pip... I la història d'en Pip no és complicada, perquè Dickens la va escriure per a un públic ben ampli.

En el meu cas em trobo que jo, quan llegeixo DICKENS el vull entendre i, també, estimo tant la meva llengua que comprenc el que pretenia CARNER :-))

Sortosament, noves generacions pugen en les que es poden trobar persones com en MARCEL, un blogaire de setze anys (la setmana que ve en farà disset) que va quedar encantat amb la traducció d'en CARNER. Si tens temps i hi vols anar, crec que t'agradarà... Al final del post vàrem tenir un debat durant uns dies sobre el tema de la traducció :-)))

Moltes aBARÇAdes!! ;-)))

Assur ha dit...

Entenc perfectament tot el que dius, Assumpta, i no seré jo qui critiqui -per dir-ho d'alguna manera- ningú pel fet de deixar d'interessar-se per l'argument d'una novel·la per haver de consultar sovint el diccionari o per semblar-li la prosa, en aquest cas la de Carner, massa carregada -per dir-ho, també, d'alguna manera.-, ja que els lectors, en definitiva, el que busquem sempre és gaudir amb la lectura o, en el cas dels melòmans, amb la música, o amb el cinema en el cas del cinèfils..., i a cadascú li agrada gaudir-ne segons els seus gustos i, també és important, segons els interessos que tingui.

Penso que amb tot el que s'ha anat dient ha quedat demostrat que Carner, empès per les circumstàncies del moment històric (ho remarco en negreta perquè ho crec bàsic) que li va tocar viure respecte a la llengua, va servir-se d'un clàssic de la literatura, com ja ho era Dickens, per poder mostrar que el català no era només la llengua amb què s'hi pogués entendre la gent que el parlava, sinó que, amb unes normes ja fixades, disposava amb prou fonaments per poder bastir una llengua literària capaç i segura de poder enlairar-se. En definitiva: que ja no només era qüestió de si s'havia de dir “segell” i no “sellu”, o “menys” i no “menus”, sinó que s'havia de crear Literatura -així, en majúscula- recreant-se en les enormes possibilitats que tenia la llengua amb què Carner s'hi recreava, i no crec dir cap disbarat si dic que les crítiques que a partir dels anys 90 del passat segle van caure sobre aquestes traduccions van ser possibles gràcies a la maduresa i solidesa que literàriament, malgrat el període franquista pel que va haver de passar, ja tenia aquesta llengua, una maduresa que deu molt, precisament, a la influència que van exercir les traduccions carnerianes de Dickens.

Molt millor -però que molt millor, eh? :))- que ho podria explicar jo, ho explica Marcel Ortín en el treball que va escriure sobre aquest tema titulat “Els Dickens de Josep Carner i els seus crítics” (trobaràs l'enllaç al final de l'apunt), treball que queda molt ben resumit a l'apartat 4 (“Partidaris i detractors”) d'aquest PDF.

Entenc les raons que s'esgrimeixen en contra d'aquestes traduccions tant pel que fa als diferents models de llengua emprats segons l'època en què han estat fetes com per l'actual concepte de traducció, ara bé: quedi clar que les bones traduccions, precisament en l'actualitat, no són, ni en català ni en castellà, les que més abunden.

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL