100 ANYS DE VALOR

22 d’agost del 2011


Quantes vegades no se'ns ha escapat el riure per sota el nas quan hem vist que a algú se li pregunta qui va ser, posem per cas, Einstein i, si es tracta d'una persona prudent, no contesta cap disbarat del tipus: “Em sona que va ser... un emperador romà?”, però aquest algú es queda amb la mateixa cara que si li haguessin preguntat quina és l'arrel cúbica de 367,54.

El que a la gran majoria, però, en aquell moment ens passa per alt és quina cara faríem nosaltres si un cop haguéssim contestat, tot cofois, dient que Einstein va ser un gran científic alemany que va elaborar la Teoria de la relativitat, ens demanessin de fer-ne cinc cèntims, d'aquesta “celebèrrima” teoria.

I és que són molts els personatges que per la raó que sigui han passat a la història als quals si bé sabem identificar de manera immediata per un determinat context, no sabem res més d'ells que això: tot just identificar-los amb aquell determinat context ja que, en la gran majoria dels casos i segons quins siguin els nostres interessos, no sabríem aprofundir gaire -o gens- sobre el determinat context que ens ha fet identificar aquell personatge.

(Permeteu-me un petit parèntesi per explicar, divertit, que, una vegada, a Madrid, anava jo buscant pels voltants de la Puerta del Sol una fonda, on hi havia dinat força bé uns anys enrere, al carrer de Daoiz y Velarde quan, en realitat, la fonda que jo buscava era, efectivament, a un dels carrers que neixen a la Puerta del Sol, però en lloc de ser el dedicat als herois Daoiz y Velarde, el carrer on hi havia aquella fonda que jo buscava era el dedicat... a Espoz y Mina!)

Sense cap mena de dubte, Enric Valor (Castalla, l'Alcoià, 22 d'agost de 1911 - València, 13 de gener del 2000) és un personatge prou reconegut i degudament valorat sobretot entre la gent que es mou en els terrenys de l'ensenyament i de la lingüística, però no prou conegut, i ni molt menys reconegut, com es mereix per la cabdal importància que per a la història de la nostra llengua va tenir la seva constant, valenta, decidida i, sobretot, seriosa i apassionada labor en pro de la recuperació i de la normalització lingüística al País Valencià.

A un apunt que vaig dedicar fa poc més d'un any a la figura de Pompeu Fabra (aquí hi ha l'enllaç), el bon amic Francesc, del blog A la taula i al llit, va enviar-hi un comentari on deia: “Mestre Fabra és qui ens va salvar la llengua, com molts d'altres (Sanchís Guarner, Enric Valor...)”, i he de confessar que en el moment en què ho vaig llegir em van pujar tots els colors de la cara a l'adonar-me que havia confegit un abrandat apunt dedicat a qui va ser l'artífex de la normalització del català però com si, a partir de Fabra, aquesta normalització hagués estat com bufar i fer ampolles a l'hora d'estendre's a tots els territoris de la nostra àrea lingüística, amb les lògiques diferències dialectals que hi ha a cadascun d'ells, quan, tot al contrari, hi va haver força reticències i, fins i tot, rebuig, un rebuig que encara avui en dia és ben patent en alguns sectors.


Enamorat -no hi ha adjectiu més encertat en el seu cas- de la llengua, ben aviat Enric Valor va col·laborar activament en la confecció del Diccionari Català-Valencià-Balear aportant-hi lèxic propi del valencià meridional en l'etapa en què va acabar de dirigir aquesta colossal obra Francesc de Borja Moll després de la mort de mossèn Antoni M. Alcover, l'any 1932, l'any, precisament, en què diverses personalitats literàries i institucions culturals valencianes van signar les Normes de Castelló, un consens al que es va arribar per a aplicar en tota l'àrea lingüística valenciana la normativa de Pompeu Fabra, però tenint en compte, alhora, les peculiaritats del valencià, unes Normes, les de Castelló, de les quals Enric Valor n'esdevindria de per vida un dels més grans i incansables impulsors i difusors al País Valencià.

Amb l'esclat de la Guerra Civil i la posterior victòria del feixisme i, amb ell, els esforços dedicats a arraconar i a relegar la llengua pròpia del país, subestimant-la fins al punt de considerar-la com una eina de comunicació pobra i inapte per a qualsevol manifestació cultural (em revolta sobremanera llegir o sentir -encara avui!- l'adjectiu cateto i tots els seus derivats aplicat a la llengua catalana i als qui la parlem), Enric Valor va dur a terme una callada, llarga i pacient tasca: la de la recopilació de rondalles de tradició oral, les quals, fins a un total de trenta-sis, va anar recollint de totes les zones rurals del País Valencià, una callada i pacient tasca que em porta a evocar dos dels versos del poema Inici de càntic en el temple, de Salvador Espriu: “Però hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa”.

Coberta de la 1ª edició
de les Rondalles valencianes

Enric Valor va participar, des de la clandestinitat, en nombroses tertúlies, i l'oposició que manifestà envers el régim franquista li va valer ser tancat a la presó durant dos anys (1966-1968), però, activista cultural impertèrrit, tot just sortir de la presó i gràcies a l'aportació econòmica de Josep Senent Anaya, va participar en la creació de la primera revista escrita íntegrament en català a València: Gorg, revista que al cap de tres anys (1972) i a causa de defugir de localismes i de volar cada cop més amunt demostrant així la vitalitat del català a l'hora de tractar qualsevol tema, li valgué un expedient administratiu (impensable avui en dia, suposo que fins i tot pels que enyoren aquella època) que la condemnà al tancament.

Aquí sota podeu veure la coberta del darrer número -el 29-, de la revista Gorg i, a través d'aquest enllaç, podeu baixar en format pdf aquest mateix número, digitalitzat, de la revista. (Val molt la pena.)


Com a gramàtic i lexicògraf, Enric Valor va publicar, entre d'altres obres, La flexió verbal (Plaza & Janés, 1988) i el Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (Edicions 3 i 4), i com a narrador, a part, està clar, de les Rondalles, són de destacar les tres novel·les que formen el Cicle de Casana (Sense la terra promesa, Temps de batuda, i Enllà de l'horitzó). Aquestes tres novel·les, així com les altres cinc que va publicar, l'editorial Tàndem, de València, les va publicar en vuit volums (Obra literària completa d'Enric Valor).

Enric Valor, un home senzill, de tracte afable i cordialíssim, és avui el més que merescut protagonista a la xarxa amb motiu de commemorar-se el Centenari del seu naixement, una efemèride que tant de bo serveixi perquè, tal i com es deia al començament, el seu nom no sigui per a nosaltres un d'aquells personatges que relacionem tan sols amb un context, en aquest cas amb el de la lingüistica o amb el de la literatura valencianes, perquè Enric Valor, per als que estimem la nostra llengua, mereix no solament ser un nom conegut, sinó un personatge reconegut.

I ja, per acabar, només manifestar que m'alegra infinitament que el Consell Escolar Municipal de l'IES de Castalla, la població on fa cent anys va néixer Enric Valor, hagi demanat de forma oficial la restitució del nom d'EnricValor per a l'únic Institut d'Ensenyament Secundari que hi ha a Castalla, després de la ignominiosa resolució presa tretze anys enrere en una irregular reunió convocada pel que aleshores era l'alcalde d'aquesta població, Juan Rico Rico (del Partit Popular), reunió en la que es va acceptar demanar oficialment canviar el nom d'IES Enric Valor pel de IES Castalla, demanda que va ser acceptada per la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana, el titular de la qual era Francisco Camps. Aquí hi trobareu més informació.

BERNINI (III): EL RAPTE DE PROSÈRPINA

4 d’agost del 2011

Vet aquí la que és, potser, l'obra de Gian Lorenzo Bernini que més crida l'atenció de totes les que del genial escultor napolità hi ha exposades a la Galleria Borghese, de Roma: El rapte de Prosèrpina:
G. L. Benini. El rapte de Prosèrpina.
Galleria Borghese (Roma)
Inspirat, igual que com l'Apol·lo i Dafne, en un dels més de dos-cents episodis de Les metamorfosis, del poeta llatí Ovidi, en aquest mite s'explica com Plutó, déu de l'inframón, cansat i avorrit de viure tot sol a les profunditats de la terra, va decidir un dia buscar-se parella i, encaterinat per la bellesa de Prosèrpina, filla de Júpiter i de Ceres, va decidir raptar-la per convertir-la en la seva esposa.
Quan Ceres, deessa de l'agricultura i de la fecunditat i, ensems, mare de la noia, va assabentar-se que la seva filla havia estat raptada, va córrer a parlar amb Júpiter, déu de tots els déus, perquè aquest ordenés a Plutó que li tornés la filla, però com que Júpiter no volia problemes amb Plutó, un déu, aquest darrer, amb fama de molt malcarat i acostumat, des de sempre, a manar però no a rebre ordres de ningú, Júpiter no va fer cap cas en aquell moment a Ceres i aquesta, com a protesta, va fer que tota la terra es tornés erma.
Davant el que podria significar per a la terra aquest monumental desgavell, Júpiter no va tenir cap altre remei que intercedir-hi i parlar amb Plutó perquè aquest deixés anar Prosèrpina, i si bé Plutó, tot i que rondinant, va haver d'acatar les ordres del cap de tots els déus, el molt murri va empescar-se'n una de bona: Va deixar una safata amb fruita perquè Prosèrpina, abans de marxar ja alliberada, agafés el que li vingués de gust.
"Té, noia; pel camí. Agafa i pren el que vulguis", es veu que va dir Plutó a Prosèrpina, i si bé l'orgull d'aquesta va fer que es negués a acceptar res que li pogués oferír el seu raptor, que ara es feia el bo davant d'ella en senyal d'haver fet les paus, en un moment en què Plutó va girar-se expressament d'esquena, Prosèrpina, que s'havia negat a menjar i a beure res de res des que havia estat raptada, no va poder resistir la temptació de dur-se a la boca un dels sucosos i refulgents grans d'una esplendorosa magrana acabada d'obrir per la meitat..., sense pensar que menjar d'aquesta fruita era el símbol de la fidelitat en el matrimoni!
A causa d'aquesta relliscada de Prosèrpina, que bé podríem qualificar de "humana" per molt filla que fos de dos déus -i dels grossos!-, al final tots plegats van haver d'arribar a un pacte: Plutó deixaria lliure Prosèrpina, però aquesta hauria de retornar a l'inframón amb ell durant tres mesos, és a dir, durant una quarta part de l'any, i vet aquí que si una mossegada a la poma de l'Arbre del Bé i del Mal va ser la causa per la que no podem viure en aquest món gratant-nos tot el sant dia la panxa, un gra de magrana fou el causant que cada any hi hagi hivern, ja que quan a la bella Prosèrpina li toca haver de complir el pacte i baixar a fer companyia a Plutó, Ceres, en senyal de tristesa, fa que la terra es torni erma.
De tota manera, però, tot té la seva part positiva, i la d'aquesta història és que, un cop cada any han transcorregut els tres mesos en què Prosèrpina ha complert la seva part del pacte, la deessa Ceres, per celebrar-ho, fa que quan la seva filla surti de bell nou a la claror es trobi la terra lluint les millors gales, i d'aquí ve, doncs, que després de l'hivern arribi, esclatant de colors, la primavera...
* * *
No hi puc fer més: M'encanten aquestes històries!..., però hauríem d'anar entrant en matèria, ja que no és menys fascinant la magnífica posada en escena que un joveníssim Bernini va cisellar per immortalitzar en marbre el moment més àlgid d'aquesta en concret, d'història: El del rapte de Prosèrpina.
G. L. Bernini. Autoretrat (1623)
Galleria Borghese (Roma)
Anava a començar utilitzant una frase amb el verb tornar per dir que veuríem una altra obra de Bernini on l'encara jove escultor havia tornat a fer ús de la seva genialitat per mostrar-nos, com si fos un flash, just l'instant de màxima intensitat d'una història, però si bé això seria cert pel que fa a l'ordre de publicació dels apunts en el blog, ja que aquest és l'apunt que fa tres dels que s'han dedicat a les obres de l'anomenat període borghesià de Bernini, no seria, en canvi, cronològicament exacte, ja que El rapte de Prosèrpina és la primera d'aquestes tres obres que Bernini va esculpir per encàrrec del seu mecenes, el cardenal Scipione Borghese, i que consta com a finalitzada a mitjans de l'any 1621, és a dir, quan Bernini no tenia encara 22 anys, i si bé d'ell hi ha catalogades nou obres abans d'aquesta, és en El rapte de Prosèrpina on Bernini ja excel·leix com el gran escultor capaç d'extreure del marbre molt més que formes.
I és que, a l'hora de cisellar formes, el prodigiós talent de Bernini era innat. Vegem, si no, aquí sota, la primera de les obres signades, millor dit, no signades del genial escultor napolità: La cabra Amaltea alletant Júpiter infant i un petit faune:
Aquest petit grup escultòric, que adornava els jardins de la Villa Borghese i que s'exhibeix al que és avui la Galleria, va ser considerat d'autor anònim durant molts anys fins que va aparèixer un document datat a mitjans de 1615 on constava que Gian Lorenzo Bernini havia rebut un pagament per a la realització d'aquest grup. Gràcies a aquet document sabem, doncs, que Bernini, nascut al desembre de 1598, tenia 16 anys quan va realitzar-lo.
El noi, està clar, es va anar fent gran, i amb 19 anys acabats de fer va esculpir aquest Sant Sebastià, avui propietat de la Col·lecció Thyssen-Bornemisza...
... i, amb poc més de 20, aquest Neptú i Tritó que es conserva al Victoria and Albert Museum, de Londres:
En aquest darrer grup, que és just l'anterior treball de Bernini abans d'El rapte, observem bé (millor que millor si s'amplien les fotografies) la posició de les cames del déu Neptú, i veurem que és molt semblant a la posició de les cames del Plutó d'El rapte...
... però amb una notabilíssima diferència. A veure si em sabré explicar:
Sé que el que diré o, millor dit, la forma que utilitzaré per intentar explicar-me no és la més ortodoxa, però un dels grans avantatges que té escriure en un blog propi és, precisament, la de poder manifestar-se tal com a un mateix li agrada fer-ho i, a mi, el que em passa quan em miro la diferència que hi ha entre les dues postures de les cames dels dos déus de què parlàvem és que em fa l'efecte com si el déu Neptú hagués anat a cal retratista a fer-se la foto, i aquest li hagués anat indicant com havia de posar les cames perquè quedés el més versemblant possible l'acció d'estar a punt de clavar el trident a les onades per tal de calmar-les i, en canvi, pel que fa a Plutó, em fa l'efecte com si aquest hagués estat enxampat amb les mans a la massa per un amatent reporter gràfic quan s'enduia, raptada, Prosèrpina.
Aquesta passa decididament potent i segura cap endavant se'ns fa encara més real i fa també que l'escena acreixi en moviment i vitalitat gràcies a l'espai buit que hi ha entre les dues cames, un espai buit que ha estat possible aconseguir per l'estratègica col·locació de Cèrber, el gos de tres caps i cua de serp encarregat de vigilar la porta que duu a l'inframón i que és la figura que proporciona tot el suport a la resta d'aquest grup escultòric.
Vegem l'escultura per la banda dreta, on pot apreciar-se la figura de Cèrber, el gos dels tres caps, que suporta els pes del grup...
... i, aquí sota, un detall del mateix gos.
Així, doncs, bé podríem considerar aquesta passa del déu Plutó com la imatge física del gran pas cap endavant que va significar per a l'escultura aquest grup cisellat per un joveníssim Bernini, l'escultor que deixava enrere els moviments artificiosos del manierisme i, decididament potent i segur, entrava de ple en el realisme, tan efectista com es vulgui, però realisme, al cap i a la fi, del barroc.
De tota manera, però, i no obstant que n'és una part essencial, no només és la decidida passa del déu Plutó el que fa que amb aquest grup Bernini traspasassi l'artificiositat del manierisme, ja que el moviment i la vitalitat que Bernini aporta al món de l'escultura vénen, a partir d'El rapte, acompanyats, també, de multitud de detalls que els reblen.
Mirem-nos ara aquesta imatge presa des de la banda esquerra ...
... i veurem la fornida complexió del cos de Plutó, el qual, completament aliè no només als desesperats crits de Prosèrpina, sinó també als inútils intents d'aquesta per poder-se alliberar, duu entre els braços la noia sense cap esforç aparent. Amb l'ampliació d'aquesta bona presa fotogràfica es pot veure, a més a més, el tot just començament del pèl púbic de Plutó, la vigoria del qual és una clara insinuació afegida a la fortalesa de la potent imatge que Bernini va conferir al déu, del qual, a terra, hi podem veure un dels seus símbols: la forca.
Vegem aquí sota, amb més detall, la cara impassible i el mig somriure d'autosuficiència, de Plutó:
És impressionant veure com Bernini aconsegueix l'efecte d'elasticitat de la pell a l'alçada del pòmul del déu quan Prosèrpina, amb la mà, malda per separar-se'n. Observem també en aquesta mateixa imatge l'acuradíssim treball que hi ha tant a la barba com al cabell de Plutó, un treball que, malgrat la reduïda mida de la imatge que es mostra a continuació, podem apreciar també a les parts superior i del darrere del cap.
I anant parlant i parlant, sembla que ens hàgim oblidat de la pobra Prosèrpina ...
... la jove que, aterrida, mostra ja la imatge de la impotència reflectida en el bell rostre...
... a través de la boca, tot just entreoberta, d'on amb prou feines si en pot sortir un crit d'impotència que, llançat sense esma, només té la minsa força d'un apagat gemec.., i a través dels ulls, d'on li han vessat unes llàgrimes, potser les darreres...
... i ja tan febles que, amb l'embat de l'aire a la cara, no arribaran a rodolar-li més vall dels pòmuls, uns ulls que, implorants, cerquen, en va, un ajut que Prosèrpina ja sap impossible...
Pobre Prosèrpina!, víctima del seu desitjat cos que el deliri carnal de Plutó aferra amb tota la força sobrenatural que com a déu posseeix per davallar-la cap als seus dominis, al mateix temps que, a través del tacte, en comença a percebre tota la sensualitat...
Vas ser molt gran, Bernini, molt gran!
Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

 
INICI FINAL