JA TENIM 1 ANY

29 de setembre del 2010


Doncs sí; avui, dia 29 de setembre, fa just un any que, mitjançant un il·lusionat clic al botó Publica un missatgeCa l'Assur es va afegir al cada dia més nombrós grup de blogs en català que naveguem per la xarxa, malgrat que els qui em coneixeu personalment sabeu que no en tenia gaires ganes.

Vaig trigar uns quants mesos sense acabar de decidir-me, i he de dir que si al final ho vaig fer va ser perquè l'Anna Maria es va anar engrescant tota sola amb això dels gadgets, de les firebars i de tota la pesca de noms -que jo encara confonc- que s'utilitzen en el llenguatge per a fer les plantilles, fins que, un bon dia, ella que va i em diu: “Enric (en la intimitat no em diu Assur) t'estic fent una plantilla per a un blog... Mira si t'agrada...”

La sorpresa va ser gran, ja que ella mai havia parat esment en tot això dels blogs i, a més a més, de debò us dic que, per no tenir, no tenia ni idea ni tan sols de com s'enviava un comentari, i va ser gran la sorpresa perquè el que jo m'imaginava que seria un senzill apunt de plantilla, va resultar ser-ne una amb un preciós fons de color blau marí, que immediatament em va suggerir mediterraneítat...

"Òndia, nena!!!"

Encapçalava aquella plantilla una fotografia de la Rambla de Badalona i hi havia tres columnes: la del mig, la destinada als escrits dels posts, tenia un full de calendari on hi figurava la data del dia; un lloc destacat per a posar-hi al títol, i el text de demostració tipogràfica "Lore ipsum..." (fins i tot amb el tipus de lletra triat!) Ja només calia, doncs, empescar-se un nom i buscar una altra imatge que s'hi adigués més que no pas la que, com a prova, hi havia perquè fes el fet.

Vam trobar un nom, vam veure a la xarxa la preciosa aquarel·la d'un racó de la Rambla de Badalona, obra d'en Rafael Pujals, a qui li vam demanar permís per a posar-la i, de mica en mica, la plantilla va anar agafant la forma que, fins avui, amb algunes variacions, encara té.

Ha estat, també fins avui i us ho dic ple de satisfacció, un navegar plàcid i, sobretot, il·lusionat, sense presses ni obligacions de cap mena, sempre pensant més en intentar escriure posts que creia que podrien resultar interessants que no pas en forçar-me en treure'ls amb estricta regularitat. El treball de fer i el de penjar les fotografies i el vídeos és tot obra de l'Anna Maria.

Em nego rotundament, això sí, a parlar d'estadístiques. Les xifres són a la vista i hi ha les que hi ha; ni més ni menys. El que per a l'Anna Maria i per a mi compta és que tant ella, que sempre busca -i troba!- alguna cosa per millorar el disseny, com jo, que sempre que acabo d'escriure el text d'un post m'agrada pensar que resultarà més interessant que l'anterior, continuem creient que totes les hores que hi dediquem bé paguen la pena per sentir-nos acompanyats de gent com vosaltres.

I és amb el sincer desig que, sempre que ho vulgueu, entreu a Ca l'Assur, que us donem les gràcies per tornar-hi a ser avui.

LA MUSICA NOTTURNA DELLE STRADE DI MADRID, DE LUIGI BOCCHERINI, IL·LUSTRADA PER GOYA

21 de setembre del 2010

El cas del músic italià Luigi Boccherini és un clar exemple del compositor a qui se'l relaciona amb una sola obra, i en el cas de Boccherini ni això, ja que el Cèlebre Minuetto (si ara no us ve al cap la coneguda melodia aquí en teniu un petit fragment) és tan sols un dels moviments d'un quintet per a cordes, i Boccherini, virtuós violoncelista, va ser un prolífic (més de cinc-centes obres catalogades) i un refinadíssim compositor classicista.

Retrat de Luigi Boccherini

Nascut a la Toscana (Lucca, 1743) en una família de músics, Boccherini va anar formant-se com a músic a Roma, Viena i Milà, ciutat aquesta on s'integrà en un quartet de cordes que el va dur a fer gires per Itàlia i per França.

És a París on, l'any 1768, coneix l'ambaixador espanyol a la capital francesa, el qual el convenç per anar a la Cort de Madrid, i si bé, degut a les empentes i als cops de colzes dels músics que ja en formaven part, no va poder entrar al servei del rei Carles III, sí que va aconseguir entrar, el 1770, al servei del germà petit d'aquest, l'Infant Lluís Antoni de Borbó i Farnesio, el qual, instal·lat al palau que manà contruir a l'arquitecte Ventura Rodríguez a la petita localitat madrilenya de Boadilla del Monte, vivia envoltat d'una petita Cort d'artistes, que es va endur amb ell sis anys després quan, obligat pel seu germà Carles III a fer un matrimoni morganàtic, va traslladar-se al poblet de Arenas de San Pedro (Àvila), allunyat, per tant, de la Cort de Madrid.

Palau Boadilla del Monte

No obstant aquest allunyament, l'obra de Boccherini, amb una gran influència de Haydn, va ser coneguda arreu d'Europa, i els setze anys que va estar al servei del noble espanyol van ser per a ell molt productius.

És d'aquesta època a Arenas de San Pedro, concretament de l'any 1780, una composició que a mi em té el cor robat: Es tracta del quintet per a cordes titulat Musica Notturna delle Strade di Madrid, una peça descriptiva que ens transporta al Madrid del segle XVIII.

Boccherini utilitza en els dos brevísims primers moviments els violins per imitar el so del toc de campana anunciant l'Ave Maria (en aquest cas en pizzicato) i el so del tambor.

En el tercer moviment (El minuet dels cecs) fa que el violoncelista deixi l'arquet i utilitzi el violoncel com si fos una guitarra. Els pizzicatos del violoncel imitant la guitarra aporten un afegit alegre i festiu al ja de per si animós ritme d'aquest minuet, que en el vídeo que he penjat al YouTube que trobareu més avall (sí, sí: he fet un vídeo per penjar a YouTube!), he vestit amb les delicioses pintures amb què Goya va plasmar l'idíl·lic ambient del Madrid festiu.

La pradera de San Isidro

En el quart moviment (El rosari), en clar contrast amb el tercer, la música esdevé summament recollida, i és per això que, al vídeo, l'he il·lustrat amb detalls dels imponents frescos que Goya va pintar a la petita cúpula de l'Emita de San Antonio de la Florida, a la riba del riu Manzanares al seu pas per Madrid, i després amb quadres on el pintor aragonès hi va reflectir la quotidianitat i molts aspectes de la vida sòrdida d'aquell temps (obrers, presons, processons amb penitents autoflagelant-se, manicomis. judicis de la Inquisició, un incendi a la nit..., i fins i tot aquelarres!).

Incendi de nit

Al cinquè moviment, la música de Boccherini ens retorna al bullici amb un animat cercavila (Passa calle), que no m'he pogut estar d'il·lustrar-lo, entre d'altres, amb El venedor de terrissa, un cartró, conservat al Museu de El Prado, que va servir per fer-ne dos tapissos, i que és una de les escenes costumistes que particularment més m'agraden de Goya:

Davant la parada que un venedor de terrissa (valencià, segons va deixar escrit Goya) hi té instal·lada al terra, hi passa una carrossa ocupada per una dama, a qui veiem tot just insinuada a través de la finestra. Sense adonar-nos-en, els ulls ens fan anar apreciant els esplèndids daurats de la mantellina i del penjoll d'una de les compradores, així com dels ornaments dels uniformes dels lacais... Daurats als blancs, als verds i al vermell de les brillants casaques amb què van uniformats els servents, uns daurats que no eviten copsar la lluentor de la terrissa exposada al terra, sobre palla, al costat del posat indiferent d'un gos mig endormiscat.

El venedor de terrissa

Al sisè i curtíssim moviment, el violí que imita l'inquietant so del timbal dels soldats que marxen, de nit, cap a la retreta m'ha fet pensar en una de les meravelles pictòriques de tota la Història de l'Art; un dels quadres que havia vist reproduït multitud de vegades en làmines, però que em va deixar garratibat la primera vegada que el vaig veure in situ: El 3 de maig a Madrid, conegut també com Els afusellaments de la Moncloa, o de la muntanya del Príncep Pius, un quadre on la llum hi té una intervenció essencial, ja que la claror provinent del fanal encès que hi ha als peus del piquet d'execució va creixent d'intensitat fins esdevenir, en arribar al paredó, l'esgarrifosa abraçada gèlida de la mort. Un homenatge amb totes les de la llei fet a base de fortes pinzellades amb un domini de la tècnica fora de tota discussió, però que de cap de les maneres volen ser el mitjà per a entabanar-nos amb estereotipades aureoles heroiques. Aquí no hi ha concessions: Hi ha la mort esperant sentir el crit de "Foc!"

El tres de maig

I de nou el contrast: Al setè moviment, Boccherini apunta amb elegant marcialitat la retirada de la tropa, pel que al vídeo hi veurem “desfilar” una sèrie de personatges gràcies a una de les facetes on més va excel·lir Goya: el retrat i, quan es parla del Goya-retratista de seguida ens ve al cap el magistral Retrat de la família de Carles IV, un prodigi de captació de la profunditat psicològica de tots i cadascun dels personatges que en formen part, i, continuant agombolats pel majestuós ritme d'aquest darrer moviment, podrem apreciar, també, a través del retrat d'Isabel Porcel i del de la duquessa d'Alba, el prodigiós domini de la tècnica de Goya a l'hora de plasmar a les seves teles no solament els colors dels teixits sinó també les textures de les vestimentes dels personatges de l'època a qui va retratar.

La família de Carles IV


El darrer dels quadres que he triat és el Retrat de la família de l'Infant Lluís Antoni, un quadre que Goya, que encara no era el pintor de la Cort espanyola, va pintar a Arenas de San Pedro, i si ho he fet és perquè, a part que, com a curiositat es pot apreciar la increïble semblança del perfil de l'Infant amb el de Joan Carles I, Goya s'hi va retratar ell mateix (a baix, a mà esquerra) i també hi va retratar Luigi Boccherini, que és el personatge que, de perfil, apareix, dret, en primer pla al final del vídeo.




Espero i desitjo, doncs, que aquesta deliciosa música de Boccherini il·lustrada per Goya hagi estat del vostre gust.

SERGI PÀMIES. LA BICICLETA ESTÀTICA

13 de setembre del 2010

Avui faré una cosa que no m'agrada gaire fer i, a la vegada, en faré una altra que a molts els pot semblar que no s'hauria de fer.

Sergi Pàmies

La primera és recomanar la lectura d'un llibre, La bicicleta estàtica, de Sergi Pàmies: un recull de dinou contes que acaba de sortir publicat per Quaderns Crema, i la segona és recomanar aquest llibre... sense haver-lo acabat de llegir, i si després d'aquestes dues premisses m'he decidit a escriure un post per recomanar una lectura que jo encara no he acabat, és perquè crec que aquest llibre és una d'aquelles poques alegries que, de tant en tant -malauradament massa de tant en tant-, ens ofereix el món editorial, com dic, en comptagotes.

Veure, tot just entrar, sobre un lloc privilegiat del taulell de la llibreria una bona pila d'exemplars d'aquest nou títol de Sergi Pàmies, va produir-me, tal i com em passa amb les novetats que surten d'altres autors -i em mullo de cap a peus: amb Jaume Cabré, per exemple-, aquell efecte que comparo amb el record que tinc del dia en què els Reis (els que van amb majúscula) em van portar, quan tenia tretze anys, una màquina d'escriure (ja veureu quines coses més estranyes em passen):

Obrir la tapadora de la caixa de fusta que la preservava, ensumar la flaire intensa, inconfusible, de la cinta entintada de dos colors -negre i vermell!!!-, acaronar el teclat i començar a imaginar tot el que en podria fer..., seria, aquella, una sensació semblant a la que experimento quan, a la llibreria, tinc a les mans un exemplar d'un nou llibre escrit per un autor que m'agrada amb bogeria:

Tot acaronant les tapes, obro aquell exemplar per qualsevol pàgina, ensumo la flaire de paper imprès.., i començo a imaginar els moments de satisfacció que la lectura d'aquell libre em produirà.

Al Vent, la meva llibreria de tota la vida i on, coneixent-me, ja m'havien fet saber que els havia arribat, és on, al migdia i de camí cap a la feina, vaig anar a comprar-lo perquè el local de la llibreria està molt a prop de l'estació i m'agafa de pas...

Ja el tenia!

A l'andana de l'estació, esperava el tren, que a aquella hora acostuma a anar molt poc ple, desitjant no trobar-me amb el molest veïnatge de passatgers enganxats al mòbil (per què hi ha tanta gent que crida tant quan parla a través del mòbil???), o d'aquells altres que, degut a l'alt volum de la música que escolten a través dels auriculars, sembla que aquesta no els hi acabi de caber tota sencera dins de les orelles i surti, rebotada, amb un txumba-txumba irritant que arriba a les orelles alienes talment com una desagrabilíssima cançó de l'enfadós inacabable i tediosa.

Es veu que tenia el dia de cara, perquè al vagó on vaig entrar anava pràcticament buit, i em vaig poder asseure a un dels seients abatibles dels que hi ha tot just entar-hi, concretament a un dels que hi ha al costat de les papereres distribuïdes a cada vagó i que tan bé em van per recolzar-hi el braç quan vull llegir amb comoditat.

Així, doncs, ben instal·lat, vaig obrir cerimoniosament -sí, sí: cerimoniosament-, el llibre i vaig buscar la primera pàgina del primer conte:

La bicicleta estàtica

Ben-zo... Benzo-dia... Benzo-dia-ze- Benzo-dia-zepina... Benzo-dia-zepina! Ara, punyeta!!!: Benzodiazepina! Benzodiazepina era el títol que tant em va costar desxifrar del primer conte, un títol que em va sonar a nom de medicament i, com que sóc un complet i absolut ignorant del món dels medicaments, vaig pensar que, abans de llegir-lo, m'estimaria més saber de quin medicament es tractava, no fos cas que no copsés la probable relació que hi podria haver entre el medicament i la història a la qual titulava, pel que vaig anar passant fulls fins que vaig anar a parar a la pàgina on s'iniciava el segon dels relats: Quatre nits, un relat que comença així:

El pares em van engendrar una nit de primavera després de veure Le notti di Cabriria, de Federico Fellini. Situem-nos: Paris, 1959. Per poder passar unes quantes hores plegats han aparcat el meu germà amb la meva tia...

Com que ni m'havia llegit la contracoberta del llibre, ignorava que la història que s'explica a Quatre nits era una de les que, per primera vegada, Pàmies havia escrit utilitzant material autobiogràfic, i com que sempre que llegeixo qualsevol novel·la o relat, sigui de qui sigui, procuro obviar si la història que s'hi explica és més o menys autobiogràfica, ni em va passar pel cap que el xicot que al final del relat va brindar, a Cinecità, amb una cervesa...

[...] a la salut de la Cabriria, rondant pels carrers d'una Roma en blanc i negre, lluitant perquè cap estafador no li robi ni els somnis ni els estalvis.

... fos un jove Sergi Pàmies, el qual, segons explica, va anar a Roma per escriure un reportatge sobre els estudis cinematogràfics de Cinecità, ja que...

[...] a conseqüència d'una carambola d'atzars premeditadament fortuïts, una revista em va oferir escriure reportatges, a mitges amb un amic.

Aquest relat només tenia sis pàgines i mitja, i per això, quan el vaig acabar de llegir, vaig pensar que tenia temps suficient, abans d'arribar amb el tren a Barcelona i comptant també que encara havia d'agafar el Metro per arribar a la feina, de poder llegir-ne un altre..., però no; no ho vaig fer. Vaig estimar-me més tancar el llibre i continuar el viatge fent veure que em mirava les receptes d'una revista de cuina que també m'havia comprat...

... I és que no hi puc fer més: Quan tinc a les mans un llibre que m'agrada, me'l faig durar tant com puc; sóc incapaç del tot d'empassar-me'l de cop, i em sento immensament feliç quan m'imagino que encara em queden tants bons moments de lectura.

O sigui que, pel que acabo d'explicar, s'entén que en el cas de La bicicleta estàtica em surti una mitjana de llegir, si fa o no fa, un conte diari, ja que si bé és cert que algun dia no he pogut resistir la temptació i n'he llegit dos, també ho és que hi ha dies que, en lloc de llegir-ne un de nou, en rellegeixo un o altre dels que ja havia llegit.

M'agrada, molt!, l'estil de Sergi Pàmies: És sòlid, sobri, concentrat, directe, i sense trampes artificioses. Pàmies és un autor que et mira de fit a fit als ulls, però amb el cor obert de bat a bat i que no pretén en cap moment amanyagar-te amb subtileses, per molt literàries que aquestes siguin, i si bé no estalvia cap detall a l'hora de reflectir sense miraments les profunditats més íntimes dels personatges que crea, tampoc s'hi rabeja.

Els personatges de Pàmies són gent de carn i ossos que no ens demanen, ni en cap moment tan sols els passa pel cap fer-ho, que els entenguem: simplement s'expliquen i, a mida que ho fan, els sentim com s'escorcollen ells mateixos sense justificacions de cap mena ni escarafalls revestits de victimisme, sinó amb una naturalitat gens postissa.

A un home, per exemple, que al conte titulat La Illa es planteja el suïcidi, el frena la recança de no poder deixar solucionat el futur econòmic dels seus fills i, entremig de les lògiques divagacions que es fa, ens deixa anar,´al final d'un paràgraf:

Quan la responsabilitat és l'únic que justifica l'existència, em repetia, tan perillós és assumir-la com evitar-la.

Aquest, aquest és el Pàmies-escriptor en estat pur: Sobri, concís i que sap reflectir les profunditats més íntimes dels personatges que crea sense que a aquests ni tan sols els passi pel cap buscar la nostra comprensió. Altra feina tenen ells que la de perdre el temps donant-nos explicacions!: "Hola; sóc aquest i em passa això". A què treu cap, doncs, guarnir-ho si, quan hagi acabat d'explicar-ho, continuarà sent la mateixa persona que continuarà estant allà mateix?

I és aquí, precisament en aquest punt, on jo crec que rau la gran virtut de Sergi Pàmies: que gràcies a l'estil sòlid, sobri, concentrat i a vegades, quan cal, fins i tot punyent amb què amb tota naturalitat mostra els seus personatges, aquests acaben entendrint-me, encara que, si he de ser sincer, malgrat que pugui semblar una mica exagerat, el verb que millor reflectiria a l'hora d'intentar definir què és el que sento seria el verb commoure, perquè ja, des d'aquell llunyà alcohòlic que es llevava al matí i, mirant-se al mirall, es deia “T'hauria de caure la cara de vergonya” -títol de la narració que donava el nom al primer recull que Sergi Pàmies va publicar el 1986-, fins a l'actual protagonista d'un dels contes -pel meu gust, un dels més esplèndids dels que ja he llegit d'aquest nou recull-, el titulat Res, en un moment o un altre, els personatges de Pàmies sempre acaben commovent-me.

De les dinou narracions de què consta aquest nou recull, encara em queden vuit contes per acabar de llegir-los tots, i potser per aquest fet algú pensarà que s'ha de tenir una mica de barra de recomanar-lo, però permeteu-me que em defensi dient que volia fer un post curtet i, en canvi i com és habitual en mi, ja veieu quina quantitat de ferralla hi he anat posant. Així, doncs, no es pot considerar aquest post com el que en podríem dir un post-recomanació-de-llibre, ja que ha acabat sent un post on, simplement, parlo d'un llibre que estic llegint a poc a poc i amb autèntic plaer: La bicicleta estàtica, l'últim recull de narracions que ha publicat  Sergi Pàmies.

La bicicleta estàtica
Sergi Pàmies
Quaderns Crema, S.A.U.
Barcelona 2010

ONZE DE SETEMBRE 2010

11 de setembre del 2010


No caldrien les paraules, però escoltar Lluís Llach sempre és un plaer.



Que tingueu una bona Diada!

EL PRIMER RECORD QUE TINC DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

4 de setembre del 2010

Diada d'Estellés

Vaig saber per primera vegada de Vicent Andrés Estellés gràcies a una de les magnífiques entrevistes que Montserrat Roig feia al Segon Canal de TVE (UHF, circuit tancat de Catalunya), en el programa titulat Personatges.

Era a finals dels anys 70 i, per tant, feia poc que havia mort el dictador. Jo devia tenir uns 25 o 26 anys i, com molts, gràcies a programes com aquell vam anar coneixent i familiaritzant-nos amb personatges, que si bé eren dignes d'aquest substantiu de qualitat, molts d'ells no ens eren gaire -i en més d'un cas, gens- coneguts com, tot al contrari, sí que ho eren molts d'altres personatges, al quals aquest mateix substantiu de qualitat els esqueia, però en el sentit més despectiu que pugui tenir aquest terme.

Recordo que aquest personatge, Vicent Andrés Estellés, de qui jo no n'havia sentit a parlar mai, em va sobtar en el moment en què el vaig veure aparèixer a través del blanc i negre de la pantalla, ja que el seu posat d'home senzill semblava que li esqueia més a un administratiu dels qui en aquella època treballaven des de ben jovenents i amb fidelitat fora de dubte a l'empresa on acabarien jubilant-se, que no pas a un periodista, escriptor i poeta, tal i com el va presentar Montserrat Roig.

Des de sempre -encara que jo penso que en vaig ser consicent des que, d'adolescent, vaig sentir cantar en Raimon-, m'ha agradat tant l'accent valencià que, quan sento que algú el parla, l'escolto amatent i amb la mateixa avidesa com quan escolto la deliciosa musicalitat d'una simfonia de Haydn plena de matisos que no vull que se m'escapin, i quan Vicent Andrés Estellés, amb somriure bonhomiós, va començar a parlar, està clar, en valencià, jo, està clar, vaig començar a escoltar-lo amatent i amb avidesa.

Potser puc semblar exagerat, però és així mateix com ho recordo, i recordo, molt vagament, com és lògic, el controlat entusiasme del to de la veu d'aquell home quan va començar a parlar de poesia, i em va sobtar -i de quina manera-, quan Montserrat Roig el va instar a llegir un dels seus poemes, aquest:



M'he masturbat avui mirant el cos
des del meu llit d'una jove a la platja:
he retornat a la meua infantesa
d'albercoquers i de dacsars furtius.
He estat feliç, immensament feliç.
He rescatat la meua adolescència
amb brusca mà mentre mirava el cos,
esvelt i nu, dempeus damunt la sorra,
compacte i bru, d'adelerada gràcia.
Molt l'he estimat, molt més l'he desitjat.
En arribar aquell delit suprem,
el goig darrer, he sentit caure espès,
en gotes grans i calentes l'esperma.
No he lamentat el que he fet: contemplava,
amable, el cos, dura imatge invencible,
i he retornat, amb l'altra mà, al meu acte.

S'ha de tenir en compte que estem parlant de finals dels anys 70, i que la gent de la meva edat havíem hagut de viure una moral que estigmatitzava el sexe tant si era de pensament, com de paraula o d'obra, i com que un dels efectes més immediats de les llibertats va ser el que es va conèixer com el destape, el sexe va passar, ben aviat, de ser pràcticament un tabú a convertir-se en un dels emblemes més preuats de la llibertat tot i l'alt grau de sòrdida grolleria amb què en molts aspectes van “vestir-lo” perquè veiés la llum.

D'aquí, doncs, la meva sorpresa quan vaig sentir que els primer mots d'un poema fossin “M'he masturbat...”, i que aquells mots inicials, a mida que el poema anava avançant, no em provoquessin ni tan sols un contingut somriure maliciós, sinó que, tot al contrari, em despertessin l'interès per conèixer un poeta capaç d'explicar en un poema allò que s'iniciava amb aquells mots... I com que no hi havia -ni era imaginable que algun dia hi hagués- Google..., cap a la llibreria hi falta gent!

Des de l'any 1978 i segons consta sota la discreta signatura que vaig estampar al costat del preu, escrit amb llapis i encara visible, que em va costar (350 ptes.), tinc el primer llibre que de Vicent Andrés Estellés vaig tenir a les mans:

Manual de conformitats. Obra Completa 3
Sèrie La unitat, número 29
Primera edició, 1977
Editorial: Eliseu Climent

En aquest llibre de l'Obra Completa d'Estellés va ser on hi vaig trobar el poema que l'autor havia llegit durant l'entrevista al programa de televisió conduït per Montserrat Roig. El poema pertanyia al llibre que l'autor havia titulat Les acaballes de Catul... Catul... "És clar... -vaig dir-me, lligant caps:- el dels poemes satírics i el dels poemes eròtics dedicats a Lèsbia..."

I allà mateix, a la llibreria, mentre anava fullejant amb deler aquell tercer volum de l'Obra Completa de Vicent Andrés Estellés, sentia com se m'enduia, agombolat, el ritme gairebé omnipresent del vers blanc, així com la delicada dringadissa de les rimes internes d'altres poemes dels altres llibres que també conformaven aquell tercer volum de l'Obra Completa.

Ritmes i rimes, però, al servei de la paraula, i no paraules al servei del ritme i de la rima: Acabava de descobrir un gran poeta, al qual, a més a més, recordant el seu parlar en aquella entrevista, he procurat sempre llegir amb el millor accent valencià que he estat capaç d'aconseguir... quan el llegeixo per a mi sol, ja que, en veu alta, aquest accent, amb mi, perdria la natural i àgil vivesa que només té la gent del País Valencià quan parla.

ACTUALITZACIÓ

3 de setembre del 2010

Vaig confegir un parell de vídeos per penjar a YouTube: l'un, dedicat a Màrius Torres i, l'altre, al tercet Soave sia il vento, de l'òpera Così fan tutte, de W. A. Mozart, els quals he afegit al blog. El primer, sota la gravació del poema Dolç àngel de la mort, de Màrius Torres, al post dedicat al Centenari d'aquest poeta i, el segon, substituint el vídeo de Blogger que hi havia al post titulat Soave sia il vento, ja que tant la qualitat d'imatge com la de so d'aquest darrer vídeo penjat a YouTube és molt més nítida en tots dos aspectes que no pas el que hi havia de Blogger.

A més a més, a la columna de la dreta hi trobareu un enllaç al canal de YouTube on ja hi tenia penjats -i hi continuré penjant- més vídeos.
Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

 
INICI FINAL