GASPATXO DE SÍNDRIA

25 de juliol de 2010

De la mateixa manera que quan ens fa una calor tan sufocant com la que ens està fent aquests darrers dies ens abelleix menjar coses fresques, als que ens posem a la cuina ens abelleixen, a la vegada, preparacions curtes en les quals, si pot ser, no hi intervinguin els fogons.

La proposta d'aquest gaspatxo de síndria és un magnífic entrant, que farà contents tant als qui s'encarreguen de la cuina a casa, com als comensals, ja que l'elaboració és molt ràpida i el resultat molt agraït.

síndria

síndria

Necessitem (per a quatre gots de la mida dels d'aigua):



Uns tres quarts de quilo de polpa de síndria
     (sense llavors).

Tres tomàquets grossos ben madurs.
Un granet d'all (opcional).
Un raig d'un bon vinagre de vi blanc.
Un raig d'un bon oli d'oliva.
Sal, pebre.
Un toquet de salsa Perrins.
Un toquet de salsa Tabasko.
Api.

Passarem pel braç elèctric la polpa de la síndria, els tomàquets, ben nets però sense pelar i tallats a quarts, i el gra d'all. Hi afegirem el vinagre, l'oli i ho salpebrerem al gust.

Passarem tot aquest triturat pel colador xinès i ho deixarem a la nevera fins al moment de servir-ho.

Es pot preparar, si els ingredients, com és lògic, els teníem frescos de la nevera, amb molt poca antelació.

Ho servirem, individualment, dins d'un got de vidre o, per fer-ho una mica més vistós, dins d'un altre tipus de recipient de vidre com el de la fotografia, i just abans de portar-ho a taula, hi afegirem, a cada recipient, un toquet de salsa Perrins, un altre de salsa Tabasco (per a mi, aquests dos toquets són la gràcia del resultat final), i una branqueta d'api.

gaspatxo de síndria

Aquesta recepta, des que la vaig veure en aquest vídeo de TV3, l'he fet moltes vegades, i l'alterno amb una altra de molt semblant que van publicar primer la Xaro al seu antic blog Cuinetes i, poc després, la Glòria al Cafè de nit.

Una recomanació, però: Molta atenció amb la salsa Tabasco, que dissabte se'm va escapar una mica la mà en un dels gots, i va resultar bastant, per no dir massa, picant.

CENTENARI DEL NAIXEMENT DE MÀRIUS TORRES (I)

19 de juliol de 2010

Carme Rosanas, des del seu blog Col·lecció de moments proposa fer, el dia 30 del proper mes d'agost, un homenatge des de la catosfera per commemorar el centenari del naixement del poeta lleidatà Màrius Torres (Lleida, 1910 - Puig d'Olena, 1942), un homenatge al qual em va fer molta il·lusió adherir-me immediatament perquè penso que, a través de la catosfera, entre tots plegats podem sumar-nos al reconeixement a la figura i a la veu d'un gran poeta a qui la vida li va ser gasiva i les circumstàncies històriques que li van tocar viure al final d'aquesta van propiciar un injust desconeixement.


Des de la diversitat dels nostres blogs: amics de les lletres, de la música, de les arts, de la cuina (sí, sí: per què no una recepta inspirada en la persona, en l'entorn o en algun dels seus poemes?), animo, com ho ha fet la Carme Rosanas, a sumar-nos a aquest homenatge a Màrius Torres en forma de post. Fins el dia 30 d'agost tenim temps suficient per preparar-lo!


Lluís Llach, a Verges, en el concert amb què es va acomiadar dels escenaris no va obviar citar Màrius Torres qualificant-lo com un dels grans poetas catalans del passat segle XX abans de cantar una de les cançons més emblemàtiques i inspirades del seu extens repertori, la Cançó a Mahalta, la lletra de la qual és un dels nou poemes que, amb el mateix títol, Màrius Torres va escriure i dedicar a Mercè Figueras, la noia a qui va conèixer al sanatori de Puig d'Olena, a Sant Quirze Safaja, on estaven ingressats degut a la tuberculosi que ambdós patien, una malaltia, aquesta, que Màrius Torres, al contrari de Mercè Figueras, no va poder superar i que l'any 1942 -el poeta en tenia, doncs, només 32!- li va provocar la mort, esdevinguda al mateix sanatori i, per tant, allunyat de tota la seva família, que l'any 1939 va haver de marxar, exiliada, a França.

Escolteu, si us ve de gust, aquesta sentida i esplèndida interpretació de Lluís Llach,




i el poema titulat El cant dels poetes:








Poetes, com l'arquer que es dreça d'entre
     els morts
i, tibant el seu arc, encara espera vèncer,
en el combat obscur per la nostra remença
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.

Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa
dobleguem. És la corda dolorosa que es torç
i paga, sota els dits implacables i forts,
el vol de les sagetes amb la seva sofrença.

Com més dur serà el braç i més potent el puny,
els àgils projectils arribaran més lluny
i serà més daurat el vi de la victòria.

I del nostre esperit, distès igual que un arc,
els versos volaran amb un impuls tan llarg
que es perdran en el cel inútil de la glòria.
                                                                   Màrius Torres
                                                                   El combat dels poetes.



i animeu-vos a afegir-vos i a promocionar aquest merescut homenatge a Màrius Torres!

ESTIMAR TOT AIXÒ DEL MEU PAÍS

12 de juliol de 2010

Per celebrar l'èxit d'assistència massiva a la manifestació d'ahir, m'ha semblat adient fer-ho amb uns versos de Josep Maria de Sagarra, concretament els de les darreres estrofes del Cant Sisè de El Comte Arnau.

En aquests versos, el poeta ens presenta un comte Arnau moribund que s'adona, quan ja és a les portes de la mort que, malgrat haver estat amo i senyor d'unes terres que creia conèixer pam a pam, mai s'havia aturat a contemplar-ne la bellesa que li oferia el corrent d'un senzill rierol o l'incipient brotar d'un pi novell...

Fotografia: Josep Colet, del blog El cafè de nit.

Em fa com l'efecte que nosaltres estàvem tranquil·lets perquè també ens pensàvem que ho teníem tot, com a mínim, bastant ben apamat... Sí, d'acord: érem -i continuem sent- conscients que hi ha una terrible crisi econòmica i, conseqüentment, un alarmant atur, i que ens indignem sobremanera quan ens assabantem d'un nou cas de corrupció, i  que si la immigració, i que si...

... Però tenim un País on hi viu gent que no s'adona -o no vol adonar-se- del bé cultural que li han llegat les generacions passades que el van habitar, un llegat cultural on hi figura, en un dels preferentíssims primers llocs, una llengua que ens és PRÒPIA, una llengua que, no obstant haver estat sistemàticament prohibida d'usar de forma oficial des d'aquell fatídic Decreto de Nueva Planta, la gent ha servat, fins i tot m'atreviria a afirmar que de forma instintiva, generació rere generació, però una llengua que encara ara i avui cal defensar amb ungles i dents perquè sabem que a cada petita revifalla que ha anat fent, hi ha hagut qui s'ha entestat en vexar-la i a posar-li tota mena d'entrebancs en nom d'uns cínics postulats “universalistes”.

El comte Arnau, moribund, s'adona, ja tard, de no haver estimat ni respectat la terra per on havia fet i desfet a la mida del seu gust... Ahir, milers i milers de ciutadans de totes les edats i condicions socials van sortir al carrer per fer saber que ells encara són ben vius, i que estimen, senten, respecten -i exigeixen el respecte que es mereix- la terra i tot el llegat cultural que han rebut, una terra on alguns es creuen tenir encara el pretensiós dret de poder fer i de desfer a la mida del seu gust.



No seria jo mateix si no m'enrotllés una mica més i no fugís, a la vegada, d'estudi afegint que les dues darreres estrofes d'aquest fragment res tenen a veure en relació amb la temàtica del post, ja que en els setze versos que les conformen es descriu la mort del comte Arnau, però no m'he pogut estar de transcriure-les i, per tant, també de llegir-les en veu alta perquè qui no les conegui pugui copsar la força realista del moment descrit amb el to poètic amb què Josep Maria de Sagarra era capaç de bastir els seus poemes.

He sentit a dir moltes vegades que Sagarra fou, més que no pas un poeta, un gran versaire... Doncs, per mi, que visquin els grans versaires capaços d'escriure versos com aquests setze amb què s'acaba el Cant Sisè de El Comte Arnau!







Després del gran desvari s'asserena,
i sembla com que el pit se li ha refet,
i les paraules lentament destrena
sense bellugar-se, amb el respirar quiet.

—Obriu-me el finestral, que fa un bon dia,
deixeu que em toqui una miqueta el sol,
veig l'aglevat, i veig la rodalia
i algun ocell menut que trenca el vol.
Del llit estant, veig la riera gerda
i aquell matoll que brota, i el camí
amb tot el fistonet de mata verda,
veig allò tan callat que es mou per mi.
Ara penso unes coses que en ma vida
estic segur que jo no he pensat mai,
tot això d'ací baix sento que em crida,
ara que em moro no li ve d'un ai.

Jo he anat sempre, pel mig o per les vores,
damunt dels lliris o damunt dels fems,
el meu cavall m'ha pres totes les hores
i per mirar-me el món no he tingut temps.
No he judicat si aquesta alzina és bella,
o bé si el faig tenia un verd més clar;
mai m'he aturat a contemplar una estrella
ni he tingut una flor dins de la mà.
Però ara que el repòs, si us plau per força,
em té aturat i em té lligat al llit,
i el vímet del voler me'l sento tòrcer,
s'endolceix el vinagre del despit.
I l'ull que a penes veu, s'obre i s'atura
amb un desig terrible de mirar
tot el color, la gràcia i la figura
d'aquest país que em fan abandonar.
I això que esguardo airosament m'estreva,
ara que em priven d'arriscar-hi el peu,
i me n'adono que la terra meva
és tan ben feta de pertot arreu!
No em dolen els punyals ni els trets de fona,
ni la sang ni els deliris ni el basqueig,
em dol no haver sabut passar una estona
reposant amb la pau d'això que veig.
Si m'ha atret una dona vora un marge,
no he anat amb perles ni ramets de flors,
no he mirat si era fai o si era sarja,
he anat sense pensar, de dret al cos.
I mai m'he dit: que és clara aquesta estona,
el marge verd, la gleva de rovell,
i la pinta i els dits d'una minyona
que es pentina la mata del cabell.
I més endins un terrassà amb l'arada,
i allà un pinet que encara és un reboll,
i al cel una oreneta espitregada,
i tot plegat sentida de fonoll.
Si hagués pensat així, si aquestes coses
s'haguessin fos a dintre del meu greix,
m'hauria dit: Ets boig com les aloses
i m'hauria rigut de mi mateix.
I ara el meu desmenjar em sembla mentida,
i avui que fa aquest cel i fa tan bo,
comprenc que no he tret suc d'aquesta vida
perquè no he sabut veure tot això.
Ai, muntanyoles, degotants rieres,
arbres menuts, caminalets de pau,
tant que conec tresqueres i dreceres
i em costa tant de dir l'adéu-siau!...
És ben trist de girar sempre l'esquena
i ser bèstia de cau o de pendís!
És ben trist no mirar! Val tant la pena
d'estimar tot això del meu país!...

I aquí va parar en sec, i es desmaiava,
que havia fet, parlant, un gran esforç;
pels dintres de la cambra s'olorava
un gemec de cançó d'enterramorts.
I va entrar tot de ple dins l'agonia,
el cor s'anà aturant poc a poquet,
la llengua s'encallava i no es movia,
el rostre groc i tremolant de fred.
I després es sentí aquella ranera,
i aquell esparpillar-se de l'ull tort...
tot allò que s'espera i no s'espera,
i el riure sense llavis de la mort...

Ran de finestra un roquerol xisclava,
quan varen cloure els ull al comte Arnau,
i el cel era d'un blau que esgarrifava,
d'un blau que feia angúnia de tan blau.
                                             Josep. M. de Sagarra
                       El comte Arnau (fragment final del Cant Sisè).
Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

 
INICI FINAL