TXAIKOVSKI I ELS BALLARINS I "ELS BALLARINES" DE TROCKADERO

29 de juny de 2010

Curiosament, aquest mes de juny i sense que ens ho haguéssim dit, els blogs amics El Cafè de nit In fernem land, així com aquest on sou ara (a l'anterior post) vam coincidir tots tres en parlar del compositor rus Piotr IlitxTxaikovski, un del més clars exponents del romanticisme musical.

Edgar Degas. L'Estrella

A El cafè de nit, en Josep ens oferia dos vídeos on podíem gaudir de dos fragments de dues de les grans composicions orquestrals del gran músic rus: El primer moviment del Concert per a piano i orquestra, i l'intens tercer moviment de la Sisena simfonia, anomenada la Patètica.

Per la seva banda, a In fernem Land, pocs dies abans, així com l'endemà mateix de la representació a la que va assistir al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, en Joaquim es feia ressò de La dama de piques (cliqueu aquí i aquí), una de les deu òperes de Txaikovski, el compositor a qui va voler dedicar un altre post amb l'audició de l'ària Kuda, kuda, de l'òpera Eugen Onegin, i encara una altra amb l'audició de dues versions de la bellíssima i malenconiosa barcarola titulada Juny, una de les dotze peces per a piano (una amb el nom de cada mes de l'any) que Txaikovski va compondre i reunir sota el títol de Les estacions.

Doncs bé, embriagat durant aquests dies amb la música del gran compositor rus, m'agradaria tornar a parlar d'ell, però m'agradaria fer-ho de manera que la seva meravellosa música servís de fons en aquest post per fer-nos somriure gràcies a Les Ballets Trockadero de Monte Carlo, el grup de dansa format només per homes que va se fundat a Nova York l'any 1974.

Ballet Trockadero

Des de les primeres aparicions, els Trocks, tal i com se'ls anomena afectuosament, van rebre les crítiques més elogioses dels experts, així com l'entusiasta rebuda del públic d'arreu del món on han actuat, amb l'afegit que sempre han tingut el suport i el respecte total i absolut de tota la resta de les grans companyies de dansa, ja que si bé l'essència d'aquest grup és la paròdia, a ningú pot passar-li desapercebut l'altíssim nivell tècnic i artístic dels ballarins que el componen, tots ells amb una sòlida formació en el ballet clàssic, amb l'afegit de l'enorme dificultat que suposa per a la massa muscular d'un home poder ballar recolzant-se a terra només amb les puntes dels dits. A més a més i com que els ballarins del Trockadero tant poden representar papers masculins com femenins, cal destacar també la força necessària que han de tenir els primers a l'hora de poder alçar les seves parelles.

No cal dir que una de les peces per excel·lència del repertori dels Trocks és el cèlebre ballet de Txaikovski El llac dels cignes, del qual en fan una versió del segon acte, una versió de la que n'hem extret tres fragments.

En aquest primer, que serveix de presentació, ja podrem veure per on aniran els trets de la coreografia: Amb la conegudíssima música amb què s'identifica aquest ballet, veurem el malvat von Rothbart, el bruixot que, a despit per haver estat refusat per la bellíssima Odette, ha transformat aquesta en un preciós cigne que recuperarà la forma humana durant una breu estona totes les nits..., fins que un bes d'amor destrueixi el cruel encanteri. El ballarí que interpreta el bruixot, tal i com es podrà comprovar en una altra actuació més endavant, té una vis còmica extraordinària.



El príncep Sigfrid, que havia sortit a caçar amb un grup d'amics, ha arribat al llac on viu Odette just en el moment en què la noia recupera la forma humana i, a l'instant, queda captivat per la bellesa d'ella. A l'acte, Odette queda també corpresa davant la figura del jove príncep i, està clar, s'enamoren l'un de l'altra al mateix instant.

En aquest segon fragment, l'eteri so del violí serveix al compositor per descriure els tendres sentiments de l'amor acabat de néixer que es manifesten mútuament la parella, fins que torna a aparèixer a escena el malvat bruixot. A partir d'aquest moment, serà el fosc so del violoncel qui predominarà, significant mals presagis per al futur dels dos enamorats, tot i que l'eteri so del violí, encara que reduït pel del violoncel, semblarà elevar-se per continuar palesant la fortalesa necessària que la parella trobarà en l'amor. La música d'aquest Pas de deux em sembla un dels moments més delicadament inspirats de tot el ballet.



I ja, per fi, arribem a un dels fragments més coneguts d'aquest ballet: El cèlebre i deliciós Pas de quatre, que representa els graciosos andamis de quatre petits cignes.



Una de les peces més cèlebres del ballet clàssic és, sense cap mena de dubte, La mort del cigne, un títol que, erròniament, hi ha qui l'associa amb el ballet El llac dels cignes, quan, en realitat, és una coreografia basada en la música de El cigne, el tretzè fragment dels catorze de què consta la fantasia musical titulada El carnaval dels animals, del compositor francès, també romàntic, Camille Saint-Saëns.

Així, doncs, i encara que no sigui música de Txaikovski, crec que pel fet de ser una peça clàssica del repertori de ballet, val la pena posar la molt especial -i divertida!- versió que d'aquesta romàntica mort en fa un de "els ballarines" de Trockadero, Paul Ghiselin, el mateix que al Llac dels cignes interpretava el paper del malvat bruixot von Rothbart. Aquí sí que la paròdia està ben servida.



Tot plegat, com haureu pogut comprovar si heu vist aquests quatre vídeos, sota el segell de la paròdia vestida amb les millors gales del respecte i de la passió pel ballet d'aquests grans ballarins.

EL VALS D'EUGEN ONEGIN

19 de juny de 2010

Des de fa ja dies que em rondava pel cap dedicar un post a un fragment d'òpera que m'agrada d'una manera molt especial, però tenia el dubte de fer-ho perquè pensava que potser es podria considerar que no és gaire-gaire “operístic”, ja que es tracta d'un vals, però és precisament amb un magnífic vals que, després d'una curta però intensa introducció orquestral, s'inicia el segon acte d'Eugen Onegin, la més coneguda de les òperes de Piotr Ilitx Txaikovski.

Retrat de Txaikovski 
Retrat de Piotr Ilitx Txaikovski.

Els valsos més populars -sens dubte els vienesos- tenen aquell aire eteri que, tot escoltant-los, segur que més d'una vegada ens hem imaginat que els podríem ballar tot seguint el ritme vaporós de les seves melodies sense gairebé tocar de peus a terra.

Els valsos escrits per compositors rusos, en canvi, com ara els del mateix Txaikovski als ballets La bella dorment,


El trencanous (el Vals de les flors),



o el vals de Masquerade, de Khatxaturian,



o el de la Suite número 2 de jazz, de Xostakóvitx, un vals, aquest darrer, que molts haureu sentit, durant els entreactes, al vestíbul del Teatre Nacional de Catalunya,



són d'una sonoritat molt més densa sense que això signifiqui, ni molt menys, que no tinguin, com els vienesos, aquell sensual encant.

Referent a les sensacions que em provoquen uns i altres valsos, m'agrada fer un símil amb la textura de dos teixits, que si bé són ben diferents, totes dues textures provoquen al tacte una agradosa i fins i tot sensual reacció: la seda pels valsos vienesos, i el vellut pels valsos russos.

Però anem al gra: Amb aquest vals que, com ja s'ha dit, s'inicia el segon acte de l'òpera Eugen Onegin, se'ns fa partíceps d'una bulliciosa festa, amb l'agradable sorpresa per part dels convidats que també hi ha ball gràcies a la banda d'una companyia militar que passava per les terres on viu la jove protagonista, Tatiana, filla d'uns acomodats hisendats, just el dia en què aquesta celebra el seu aniversari.

Mentre ballen, els convidats canten, exultants d'alegria, perquè poden gaudir del ball en aquell territori tan allunyat de qualsevol gran urbs (pensem que som a mitjans del segle XIX).

En un moment determinat, els homes del cor fan un apart per dir que ja era hora que en aquell racó de món hi hagués una festa tan divertida com la que estan celebrant, ja que l´única distracció que ells tenen és la caça. Fixem-nos (minut 1:37 al 2:00) com el compositor utilitza les trompes de l'orquestra per imitar els corns de cacera.

Tot seguit, són les dones del cor les qui, en un altre apart, celebren també que hi hagi aquell sarau ja que quan els seus marits tornen de treballar ho fan cansats i amb ganes d'anar a dormir.

Un grup de noies envolta el capità de la companyia de soldats per agrair-li que els hagi proporcionat la banda de música, i el ball continua.

S'hi incorporen Tatiana (la soprano nord-americana Renée Fleming, a qui tan bé escauen sempre els vestits de l'època romàntica) i Onegin (el xicot del cabell blanc, el baríton rus de cognom, per a mi, gairebé tan impronunciable com el del volcà islandès que va organitzar mesos enrere aquell rebombori en el món de l'aviació: Dimitri Hvorostovsky).

Mentre Tatiana i Onegin ballen, ell s'adona que són el centre d'atenció i sent com el critiquen: que si és així o que si és aixà..., que si fa o no fa bé això o allò..., i fins i tot arriben a dir, en contra d'ell, que només veu vi negre!

Indignat, Onegin deixa de ballar amb Tatiana, i com que qui l'havia convidat a la festa, sense que ell en tingués gaires ganes, va ser el seu amic Lenski (el tenor mexicà Ramón Vargas), decideix venjar-se d'ell traient a ballar Olga, germana de Tatiana i promesa del seu amic (paper que interpreta la contralt russa Elena Zaramba), per fer veure que la corteja.

Veient com Onegin galanteja Olga, Lenski té un atac de gelosia que durà a la tragèdia ja que, ofès, reptarà a un duel a Onegin i...

Jean-Léon Gerôme
Jean-Léon Gerôme. Duel després de la festa.

... Bé, tampoc voldria espatllar l'argument als qui no el conegueu, perquè del que es tractava era, simplement, d'escoltar, sempre que us vingui de gust, aquest vals...



... Una magnífica estratagema, no us sembla?, de l'autor per anunciar, dins l'alegria d'una festa, els moments dramàtics que ben aviat succeiran.

MARTÍ DOMÍNGUEZ, IL·LUSTRAT (II)

11 de juny de 2010

Fa uns quants dies, l'amic Titus, l'autor del blog El imperio de los sinsentidos, va publicar-hi un post on hi va transcriure tot sencer un article titulat Pachelbel, Guardiola i Martí Domíngez, un article que el biòleg i catedràtic de Periodisme de la Universitat de València, Martí Domínguez, va escriure per a l'edició valenciana de El País.

Hieronymus Bosch. El jardí de les delícies
Hieronymus Bosch. Tríptic El jardí de les delícies (portells tancats)

En el citat article i malgrat definir-se com a poc seguidor del futbol, Martí Domínguez explicava que, gràcies a la seriositat, al rigor, a un controlat entusiasme, amb l'afegit d'una assenyada dosi d'humilitat i d'exquisida educació al front d'un jove i entusiasta equip de futbol, en Pep Guardiola havia aconseguit que l'activista cultural  i editor Eliseu Climent, així com ell mateix, dues persones poc, o gens, interessades en aquest esport, ara seguissin, amb interès, el brillant joc que practica el Barça.

Sóc, des de fa temps -ja no sé quantes vegades ho he dit-, un entusiasta admirador de Martí Domínguez, del qual n'he parlat ja en tres posts: El primer, al blog Samfaina d'Arts, on el 16 d'abril del 2008, en un post titulat Una recomanació per Sant Jordi, parlava abastament de Bestiari, una recopilació en forma de llibre d'una sèrie d'articles que Martí Domínguez va publicar al setmanari valencià El Temps; el segon, publicat, també a Samfaina d'Arts el dia 22 d'abril del 2009 i titulat No-novetats Sant Jordi 2009 (i II), on feia esment de Les confidències del comte de Buffon, la primera novel·la de Martí Domínguez, amb la qual va guanyar, el 1997, el Premi Andròmina de narrativa, i un tercer titulat Martí Domínguez, il·lustrat, ja més recent i publicat aquí, a Ca l'Assur, el 13 d'octubre del 2009, on vaig transcriure i il·lustrar amb fotografies un dels articles que conformen el llibre Bestiari, un article on Martí Domínguez parlava dels corniols, i ho vaig fer per mostrar -i per demostrar- que, a partir de qualsevol tema relacionat amb la Natura com era el cas, en aquell article, dels corniols, unes senzilles flors que creixen en hàbitats boscosos, Martí Domínguez ofereix al lector tot un gavadal d'informació relacionada amb les Arts plàstiques, la Literatura i les Humanitats en general per tal d'incitar la curiositat del lector.

Una cosa força semblant al que em passa amb J. S. Bach, que quan escolto alguna de les magnífiques composicions que ens va llegar, em costa que em vingui de gust escoltar obres d'altres compositors, quan rellegeixo algun article de Bestiari, estrany és que no en rellegeixi un altre i un altre i un altre..., i que sempre hi trobi nous al·licients que m'engresquen la curiositat.

Pocs dies després, doncs, que en Titus publiqués l'article esmentat, la Pilar, al blog que publica sota el títol de Pequeño formato, parlava, en un post, de Els set pecats capitals, una taula pintada per Hieronymus Bosch, conegut també com El Bosco, taula que pot admirar-se, junt amb d'altres i magnífiques obres del pintor flamenc, al Museu del Prado, un post, aquest de la Pilar, que em va recordar immediatament un dels articles de Bestiari, on Martí Domínguez esmentava aquest pintor i, per una altra banda, l'Atticus, al Blog de Atticcus, publicava un altre post on parlava de la poesia de Paul Verlaine, un post que novament em va recordar que Martí Domínguez també citava aquest poeta francès en un dels seus articles publicats a Bestiari.

Hieronymus Bosch: Els set pecats capitalsHieronymus Bosch: Els set pecats capitals (detall)
Hieronymus Bosch.  Els set pecats capitals (esquerra) i detall (dreta)

Des que vaig començar aquest nou blog, tenia molt clar que parlaria en més d'una ocasió de Martí Domínguez, i com que aquests darrers dies la casualitat ha fet que l'hagi tingut molt present, em ve de gust transcriure, i il·lustrar fins a la mida que em sigui possible, un altre dels articles de Bestiari, precisament un en què Hieronymus Bosch hi és esmentant just al començament per anar a parar, a través d'ocells, papallones i insectes, i tot citant obres de Jan Brueghel el Vell, d'Albrecht Dürer i de Pisanello a unes pintures de Dalí, un article titulat Llagostes surrealistes, i que penso que potser pot resultar interessant per a molts.

(Degut a la llargada que ja va adquirint el post -i és que no tinc remei: com m'agradaria ser molt més concís a l'hora d'escriure!-, les fotografies que tot seguit veureu que il·lustren aquest article són d'una mida molt reduïda però, clicant sobre elles, les veureu ampliades per poder observar millor els detalls.)

Hieronymus Bosch. El jardí de les delícies


Llagostes surrealistes
Una de les coses que més he admirat del famós tríptic El jardí de les delícies de Hieronymus Bosch és la perfecció amb què hi són pintats els animals. Bosch, amb ull d'expert naturalista, reprodueix acuradament un blauet, un rupit, un gaig, una cadernera i una puput, i molts altres ocells, així com una papallona nimfàlid (Aglais urticae) i un monstre amb ales de papallona satírid.

De dalt a baix i d'esquerra a dreta: blauet, rupit, gaig, cadernera, puput, papallona Aglais urticare i papallona satírid:

BlauetRupitGaigCadernera
PuputAglais UrticaePararge Aegeria

Els detalls naturalístics no els deixa a l'atzar, i cada pinzellada de color està extremadament cuidada.

Del panell central (el Paradís) del tríptic El jardí de les delícies, vegeu en els dos següents detalls, extrets amb el Google Earth, en primer lloc, un grup d'ocells format per un blauet, un rupit, una cadernera i una puput. L'ocell amb el caparró vermell (entremig del rupit i de la puput) i que a l'article no surt citat, m'ha semblat que era un picot verd.

Hieronymus Bosch. El jardí de les delícies (detall)

En aquest segon detall s'hi pot veure perfectament una papallona nimfàlid (Aglais urticae) i un gaig.

Hieronymus Bosch. El jardí de les delícies (detall)

Del panell de la dreta del tríptic (l'Infern), vegeu el monstre amb ales de papallona satírid a què fa referència el text de l'article. Les papallones satírid es caracterizen perquè tenen a les ales unes taques rodones anomenades ocels.

Hieronymus Bosch. El jardí de les delícies (detall)

I el mateix faria un seguidor seu, Brueghel el Vell, que ha deixat bellíssims apunts naturalístics en els seus quadres, especialment en aquells olis de la Galeria Doria-Pamphili,

Jan Brueghel. Jardí de l'Edén
Jan Brueghel el Vell. El jardí de l'Edèn

i en una natura morta dipositada a la National Gallery of Art de Washington,

Jan Brueghel el Vell. Cistell amb flors
Jan Brueghel el Vell. Cistella amb flors

on defineix fins als darrers detalls una marieta de set punts, una mosca damunt d'una tulipa,

Marieta de set puntsJan Brueghel el Vell. Cistell amb flors (detall)

i un escarabat de la família dels Clèrids (Trichodes apiarius).

Trichodes ApiariusJan Brueghel el Vell. Cistell amb flors (detall)

I això és el que voldria suggerir amb aquestes ratlles: que fins i tot a l'hora de pintar un insecte vol atenció i estudi. No debades, Albrecht Dürer va realitzar moltíssims dibuixos i esbossos naturalístics, i les seues papallones en l'Adoració dels mags

Albrecht Dürer.L'Adoració dels Mags
Albercht Dürer. L'adoració dels mags

(el pièrid Colias croceus i el nimfàlid Cynthia cardui) i l'escarabat cérvol volador (Lucanus cervus) estan dibuixats amb saviesa.

D'esquerra a dreta: Papallona Colias croceus, papallona Cynthia cardui, i l'escarabat cérvol volador:

Colias croceusCynthia carduiCérvol volador

Al la part inferior dreta de L'Adoració dels mags reproduïda més amunt, i malgrat la poca resolució de la fotografia, s'hi pot observar l'escarabat cérvol volador i, a la part inferior de la banda esquerra, les dues papallones que es citen al text: L'una, la Cynthia cardui està situada sobre la pedra rodona que hi ha al costat de la Mare de Déu, i l'altra, la Colias croceus, és a l'herba que creix a la mateixa pedra.

En el detall de L'Adoració dels mags reproduït aquí sota es poden veure les dues papallones amb molta més definició,



i aquí sota hi podeu copsar tota la perfecció amb que Dürer va pintar el cérvol volador, l'escarabat més gran d'Europa, conegut també com escanyapolls.

Albrecht Dürer. L'Adoració dels Mags (detall).

No és un ull vulgar el que els ha immortalitzat, ni un ull maldestre: Dürer, com també Brueghel, Bosco o Pisanello, són els primers a copiar del natural un insecte.

Saltamartí

Per això em va desil·lusionar tant descobrir que Salvador Dalí en les seues pintures, d'una minuciositat extraordinària, havia descuidat la reproducció dels insectes. Així, en El joc lúgubre i en El Gran masturbador, Dalí pinta uns saltamartins totalment imaginaris, fins a l'extrem que, desconeixent la regla que tot insecte presenta sis potes (hexapoda, els denominen els zoòlegs), els pinta quadrúpedes. En aquest sentit és una llagosta inversemblant, a l'igual que les formigues de molts dels seus quadres, veritables ramats d'ovelles, avançant sobre quatre potes, o fins i tot, com s'esdevé en Dones metamorfosades, ballant sobre dues d'elles, mentre que les altres dues fan de braços.

Salador Dalí. El joc lúgubreSalador Dalí. El joc lúgubre (detall)
Salvador Dalí. El joc lúgubre, i detall

Salvador Dalí. El gran masturbadorSalvador Dalí. El gran masturbador (detall)
Salvador Dalí. El gran masturbador, i detall

Evidentment, tot açò us semblarà d'un llepafilisme absurd. L'art no necessita atendre a aquestes rigorositats de naturalista, sinó que respòn a altres estímuls. Sembla que Dalí s'empastifava el bigoti amb aigua amb sucre, per tal que les mosques s'hi acostaren i li produïren en aquell mostatxo en forma de lira vibracions indomables. Però, naturalment, en el mosques d'El torero al·lucinògen, també hi descobresc errors, i què hi farem, no m'acaben de fer el pes.

Salvador Dalí. El torero al·lucinògenSalvador Dalí. El torero al·lucinògen
Salvador Dalí. El torero al·lucinògen, i detall

I és que el geni de Portlligat va omplir, sense ser conscient, els seus quadres d'insectes absurds, senzillament surrealistes.
Martí Domínguez


Bé, potser ha sortit un post una mica massa llarg (potser és un d'aquells posts que, tal i com em va dir, divertit, un dia en Kike de La cuina vermella, escric per ser llegit en cap de setmana), però un cop rellegit, ja tot ell ben muntat i tot anant clicant les fotografies per poder comprovar tots els detalls que Martí Domínguez ha anat fent-nos descobrir, i malgrat, també, la feinada d'intentar trobar les millors resolucions, crec, com deia al principi, que pot resultar interessant.

I com que ja no ve d'un pam (em refereixo a la llargada del post), no l'acabaré encara sense esmentar, abans, la bona i pacient feina tècnica de l'Anna Maria a l'hora de buscar solucions tant per a disposar les fotografies que il·lustren l'article com per intentar aconseguir les millors resolucions possibles dels detalls dels quadres que s'hi mencionen.

Totes les fotografies de la Natura són extretes de la Wikipèdia, a excepció de la de la papallona satírid, que pertany a la galeria que l'Anna Alsina té a l'àlbum de Picasa titulat Els meus "bitxitus", galeria que podeu veure clicant aquí.

I ara sí que acabo (de debò, de debò que sí!), i ho faig dient que, com que he agafat "afició" a això de dedicar algun post a algú que m'imagino que li farà il·lusió, vull dedicar aquest a la Mercè Piqueras, l'autora del blog La lectora corrent.

Biòloga com Martí Domínguez i, com ell, amb un sòlid bagatge humanístic, Mercè Piqueras té, a La lectora corrent, una porta oberta a la Ciència mitjançant un llenguatge amè i entenedor, fruit, sense cap mena de dubte, de l'entusiasme que la mou a l'hora de voler divulgar-la.

Buf!: Ja està... Avui sí que podria acabar dient allò de "FI", oi?... Què?... L'hi poso?... Va, sí!:

FI... o potser millor encara:

PER FIIII!!!

ARRÒS DE CONILL I CEPS

4 de juny de 2010

Sense exagerar gens ni gota: Feia més de trenta anys que no menjava un arròs de conill!

arròs de conill i ceps

I és que com que a l'Anna Maria no li agrada el conill, sempre que faig arròs el faig de peix, o de verdures, o de bacallà, i d'aquí no en sortim.

Però l'altre dia al vespre em va venir com una mena de desig al recordar l'arròs amb conill i caragols que feia la meva mare, i com que a la meva sogra li agrada molt el conill, encara que els caragols, no, vaig pensar: “Que carai, tu: demà arròs amb conill per a la meva sogra i per a mi, i a l'Anna Maria ja li faré una amanida d'arròs, que s'enllesteix en un tres i no res!

Dit i fet. Vaig estar mirant diferents receptes i, al final, el vaig fer com tot seguit s'explica:

Ingredients (per a 2 persones):

½ conill tallat a trossos.
2 tasses de les de cafè
     d'arròs bomba

1 grapat de ceps deshidratats.
1 ceba grossa.
2 grans d'all.
1 pebrot verd.
2 cullerades de tomàquet fregit.
1 raig d'un brandi que estigui bé.
1 picada feta amb un parell d'alls,
     julivert, ametlles torrades, 3 pets
     de monja i uns brins de safrà.
1 branquilló de farigola.
Oli, sal i pebre.

Una estona abans de començar, vaig posar en aigua tèbia els ceps perquè s'hidratessin i, just començar a fer l'arròs, vaig posar a escalfar aigua mineral.

En una cassola amb oli d'oliva vaig posar a coure els talls de conill salpebrats.

Un cop van començar a enrossir-se, vaig treure els talls de conill de la cassola i hi vaig tirar els dos grans d'all tallats a làmines fines i la ceba tallada a la juliana.

Quan la ceba va començar a coure, la vaig salar i vaig afegir-hi el pebrot verd tallat petit.

Tot plegat va coure molt a poc a poc, i quan la ceba ja estava transparent, vaig apujar el foc al màxim i hi vaig tirar un bon raig del brandi.

Evaporat l'alcohol del brandi, vaig afegir al sofregit un parell de cullerades de tomàquet fregit i els ceps ja hidratats i escorreguts.

Un parell o tres de remenades perquè tot s'impregnés bé i, a continuació, hi vaig tirar l'arròs. Integrat ja l'arròs, hi vaig afegir el conill i l'aigua bullent (el doble del volum de l'arròs).

Un cop va començar a bullir l'arròs, vaig abaixar una mica el foc i hi vaig integrar la picada i el branquilló de farigola.

El vaig tastar i em va semblar que li calia una mica de sal, que li vaig afegir, i al cap de 15 minuts d'anar coent fent xup-xup, vaig apagar el foc i el vaig deixar reposar 5 minuts més.

Que n'arribo a ser, de ruc! Més de trenta anys sense menjar un dels arrossos a la cassola més bons que hi ha!!!

Vam quedar amb la meva sogra que el repetiríem més d'una vegada.
Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

 
INICI FINAL