MONA SOLIDÀRIA

29 de març del 2010

Aquests dies, molts dels blogaires gastronòmics de ben segur que ja estem pensant en quina mona prepararem per a la Pasqua i, està clar, hem de proveir-nos que si de plomes de colors, que si de la figureta de moda d'enguany..., i, està clar, no hi poden faltar els pollets.


Pollet solidari

La MaryLou, des del seu blog, El meu raconet, va fer-se ressò d'una campanya promoguda per Intermón Oxfam i el Gremi de Pastisseria de la Diputació de Barcelona: Apunta't a la Mona Solidària!

Copio i enganxo el text de la MaryLou:

La campanya consisteix en oferir pollets solidaris que s’inspiren en els pollets indispensables i carismàtics de les mones de Pasqua. Amb un donatiu de 2 euros, es poden incorporar com a complement de la mona de forma voluntària.


Els diners que s’aconsegueixin amb la campanya aniran destinats a Intermón Oxfam per a col·laborar amb projectes com, per exemple, el de Tanzània, on donen suport a la producció del pollastre local per garantir l'alimentació de les famílies.


Aquest blog s'adhereix a aquesta iniciativa solidària.

I aquest altre blog, també! Em sembla una magnífica idea, i us animo a adherir-vos-hi, tant si en el blog hi tracteu gastronomia com si no.

DIA MUNDIAL DE LA POESIA 2010: DOS POEMES DE PERE QUART

23 de març del 2010

Aquest darrer diumenge, en un dinar que, a Barcelona, vam fer tota una colla d'amics de la blogosfera gastronòmica catalana, la Txell i en Kike, del blog La cuina vermella, van comentar que just en aquell mateix dia es celebrava el Dia mundial de la poesia, un esdeveniment del qual jo no me n'havia assabentat i que, per tant, em va ben passar per alt.

Cartell del dia mundial de la poesia

Tots els assistents vam estar d'acord dient que va ser una llàstima el fet de no haver-nos-en assabentat abans ja que, a l'animada sobretaula d'aquell dinar, cadascun de nosaltres hauria pogut llegir un poema que hagués dut ja triat de casa i unir-nos, així, a aquesta celebració.

I com que a la conversa de la sobretaula havia sortit el tema de la poesia, els mateixos amics -la Txell i en Kike- van comentar que havien llegit feia poc un poema de Pere Quart, en el qual els semblava veure-hi reflectit l'ideari del seu blog, un poema que, via e-mail, van remetre'm tot just van haver arribat a ca seva i que diu així:


CODICIL D'UN POETA


Us llego, amics, senzillament,
els tres quefers humils de sempre:
viure (i menjar) amb decòrum cada dia,
si podeu, endegar cobejança i luxúria;
pensar (creure o dubtar)
en la certesa i les hipòtesis
de la mort de la carn
i la vida nova de l'ànima.

No hi ha res a fer; i ja basta.
La resta és literatura.

Molt en la línia concisa i contundent que, junt amb una intel·ligent ironia, el caracteritzen, el poeta sabadellenc ens ofereix en aquest poema un testament que bé podríem titllar de sorprenent, ja que resulta paradoxal que, en el testament que ens deixa, un poeta no ens llegui, com en un principi seria lògic, la seva obra, sinó que precisament aquesta obra el poeta l'entén gairebé com si fossin les escorrialles del seu llegat vital, és a dir, el que li va sortir a més a més, però no pas el més essencial de la seva vida.

L'important, pel poeta, és saber estar a la vida d'una forma sòbria i continguda, sense transcendentalismes ni artificiositats, unes formes, aquestes, que, a l'acte, m'han dut a la memòria aquells versos de Raimon que parlen del silenci propi “de gent sense místics / ni grans capitans." i que "en frases solemnes / no han cregut mai.

Gran lliçó, la de Pere Quart, de maduresa, d'enteniment...

Però no voldria deixar escapar l'oportunitat després d'haver parlat de Pere Quart per, encara que es celebrés el passat diumenge el Dia mundial de la poesia, llegir, per adherir-me a aquesta Diada, un poema seu basat en el que potser sigui el succés més catastròfic provocat per Jahvé i que s'explica a l'Antic Testament de la BíbliaEl diluvi universal:

El gran diluvi
Bonaventura Peeters, el Vell. El gran diluvi

Fa trenta dies que plou a bots i a barrals i, dins l'arca que va manar-li construir, Noè s'atreveix a dirigir-se al Suprem Creador perquè aquest tingui clemència i aturi d'una vegada el desmesurat xàfec, i ho fa en conseqüència del que ja s'ha convertit en un més que insuportable ambient a bord d'aquella arca construïda a corre-cuita, així com amb un llenguatge, respectuós com cal però enraonat, propi d'un ancià patriarca.

El poema pertany al llibre Terra de naufragis, i és un divertit compendi d'ironia basat en la pura lògica de la mentalitat humana davant l'exacervada fúria divina.





Noè mira, poruc, per l'ull de bou.

L'aiguat no amaina.
Ja es nega el pic més alt de la muntanya.
No es veu ni un bri de verd,
ni un pam de terra.

Senyor, per què no atures aquest xàfec?
Minva el gra i el farratge
i les bèsties es migren a les fosques;
totes -te'n faig l'aposta-
deuen pensar el mateix:
“I mentrestant els peixos se la campen!”
Jo tampoc no m'explico el privilegi.

Ja no donem abast tapant goteres:
i en dos indrets de la bodega
la fusta m'ha traït: traspua
a despit del betum.

Fa trenta dies que plou massa!

Noè cercava el cel per la lluerna
i veia la cortina espessa de la pluja.

La família, ho saps prou, no se'n fa càrrec.
El fills em planten cara, rabiosos,
les nores xafardegen i no sirguen,
els infants, sense sol, s'emmusteeixen.
I la dona, ui la dona!
em fon, de pensament, amb la mirada.

Tanta humitat no em prova:
garratibat de reuma,
què valc, Senyor?
I, a més, el temps pesa qui-sap-lo:
ja en tinc sis-cents de repicats!

Prou mullader, Jahvè, repensa't!
Que el bastiment, de nyigui-nyogui,
poc mariner, sortí d'una drassana
galdosa, a fe!
I el costellam grinyola, es desajusta.

No m'ennaveguis més, estronca
les deus de la justícia
i engega el sol de la misericòrdia!
Ja fóra hora d'estendre la bugada!

Ben cert que ets Tu qui fa i desfà les coses;
i per amor de tu suportaré el que calgui.
Només volia dir-te
-i sé per què t'ho dic-
que aquest país no és per a tanta pluja,
o el llot no adoba res:
cria mosquits i lleva febres.
Caldrà refer els conreus i escarrassar-se.
Som quatre gats malavinguts
i me n'estic veient una muntanya...

Vingué aleshores un colom tot blanc,
però ensutzat de colomassa,
i s'aturà a l'espatlla dreta
del vell senyor almirall,
el qual, amb la mà plana,
oferí quatre veces a l'ocell amansit.

En aquell temps ningú no s'estranyava
de res.
Vegeu la Bíblia.

XOCOLATA DESFETA, DE JOAN-LLUÍS LLUÍS

17 de març del 2010

Ei!!! Vaig guanyar un concurs organitzat pel web Rodamots i, per tant, relacionat amb el món de les lletres!!!...

Xocolata desfeta

... L'únic mèrit que vaig tenir, però, va ser que vaig enviar l'e-mail amb la resposta correcta abans que ningú.

Però me n'alegro, i molt, perquè el premi consistia en un llibre, un llibre que fins i tot sense haver acabat de llegir l'immens gavadal d'enginy que configuren les cent vint-i-tres variacions d'un mateix tema que el conformen (llegir-los tots seguits, com si fos una novel·la o un assaig, pot resultar cansat), m'està fent gaudir d'un dels plaers que més em fan gaudir: el món de la paraula escrita.

El rossellonès Joan-Lluís Lluís (Perpinyà 1963), l'autor de Xocolata desfeta, el llibre que he tingut la sort que em caigués a les mans, i no “de” les mans tal i com malauradament tot sovint em passa, s'ha inspirat en els Exercicis d'estil, de Raymond Queneau, i d'un micro-relat inicial (Un jove decideix anar, un dijous, a una granja del carrer de Petritxol, de Barcelona, a prendre una xocolata desfeta, i una noia, al crit de “Jo també sóc de Cassà de La Selva!”, li clava un ganivet. Al cap de dos dies, el noi es desperta a l'hospital, i un policia li pregunta si es va fixar si la noia somreia.), n'ha fet, com deia al principi, cent vint-i-tres variacions no solament basades en figures i estils purament literaris, sinó que també s'ha atrevit a explicar aquesta història imitant diferents escriptors i poetes (Ausiàs March, Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Josep Pla...), així com inspirant-se en l'obra de diferents pintors (Renoir, Vermeer, Chagall...)

Mireu, per exemple, de quina manera tan preciosa fa començar la variació inspirada en l'obra del pintor Marc Chagall:

El dijous és verd poma i pel cel els ragis del sol ballen alegres, inundant la ciutat d'un taronja gairebé insolent de picardia...

I aquí sota, un tastet de la variació inspirada en la poesia de Jacint Verdaguer:


Barcelona gloriosa m'acollia en sos braços
quan el sol del dijous il·luminava el món
i al carrer Petritxol em portaven mos passos
guiats per l'ímpetu d'uns apetits voraços
i un aroma pregon.

Si bé no m'ha estranyat trobar en el llibre variacions de les que podríem denominar “lògiques” en un exercici literari, des de com es podria redactar la narració inicial només amb monosíl·labs fins a com es redactaria en forma de diari íntim, m'ha sorprès -i divertit!-, per exemple, la variació feta en forma d'una conversa a través de sms, en un moment de la qual, algú escriu al mòbil: “Soc a lospital! 1 noia mha ferit!", i el receptor li contesta: “Collons, sikès fort!”, o l'inici de la variació en forma de gospel:

Oh, pare Déu, amb Tu matinaré
Sí, i trastejaré
Per tots els carrers del Teu reialme
Estrets o amples
I Seràs per a mi com cacau amb llet
Un xic desfet
I la fam mai més no em farà patir
Prou de patir!

Enginyoses i divertidíssimes també resulten -i només en dic uns quants exemple, eh?, perquè n'hi ha, repeteixo per enèssima vegada, cent vint-i-tres!- les variacions fetes amb llenguatge políticament correcte (amb la qual omple tres pàgines senceres del llibre!), o la variació titulada Gènesis, on s'explica la història com si fos obra de la Creació (l'he trobat genial!).

Joan-Lluís Lluís
Joan-Lluís Lluís

En fi, que, malgrat que no m'agrada massa parlar de llibres perquè penso que cada lector és un món, m'ha vingut molt de gust fer-vos-en cinc cèntims d'aquest. És un llibre, com he dit abans, per anar picotejant-lo i no pas per llegir-lo tot seguit, però no només perquè es pugui fer pesat, sinó perquè cada una de les cent vint-i-tres variacions és un magnífic exercici no solament d'enginy, sinó també d'una gran qualitat literària, i val la pena anar-los paladejant de mica en mica com si fos un bon vi.

Aprofito per dir que, si us agrada saber d'on vénen els mots i conèixer-ne de nous, us recomano que us subscriviu al magnífic web Rodamots, d'on, cada setmana i de dilluns i divendres, rebreu un correu amb tota mena d'explicacions i d'exemples d'utilització d'un mot o d'una expressió de la nostra llengua. Si voleu visitar aquest web, on hi ha, ordenats per ordre alfabètic, cronològic, d'autors i de temes, tots els mots que ja han sortit amb les corresponents explicacions, cliqueu aquí.

Punt de llibre de Rodamots
Punt de llibre de Rodamots

I està clar que no podria acabar aquest post sense donar les gràcies i felicitar de tot cor la gent que fa possible el valuosíssim servei a la llengua catalana des de Rodamots.

Joan-Lluís Lluís
Xocolata desfeta (Exercicis d'espill)
La Magrana. Barcelona.
Col. Les ales esteses, núm. 281
1ª ed.: gener de 2010.

ANDERS ZORN, UN GRANDIÓS AQUAREL·LISTA

10 de març del 2010

L'aquarel·la, segons la defineix el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, es una “pintura feta amb colors diluïts en aigua que tenen una acusada transparència, que s’aplica normalment sobre paper”.

El que no diu aquesta definició és que l'aquarel·la requereix una gran seguretat per part del pintor ja que no admet les correccions que sí admet, per exemple, la pintura a l'oli. Però això ja són tecnicismes que per parlar dels quals no en tinc els suficients coneixements. Sóc un gran amant de les Arts, però em passa el mateix que a molts de nosaltres ens passa amb la informàtica: que en sóc, simplement, com es diu ara, un usuari, un terme que, en el meu cas, potser en pintura seria molt més adient anomenar badoc.

Com a badoc, doncs, m'ha sorprès més d'una vegada descobrir que hi havia tota una sèrie de quadres que mai m'hauria imaginat que haguessin estat pintats amb la tècnica de l'aquarel·la, un dels quals -i dels més sorprenents, val a dir-ho- és aquest Conill pintat per Albert Dürer, a l'ull del qual (fixeu-vos en el detall que hi ha reproduït a sota) fins i tot s'hi veu reflectida una finestra!

(Totes les fotografies del post són ampliables.)


Des de sempre, l'aquarel·la m'ha fascinat per la gràcia amb què pot arribar a reflectir sobre un paper la llum, la textura i el moviment de l'aigua.

Però si deia fa un moment com m'ha arribat a sorprendre “descobrir” que algunes obres pictòriques, les quals, està clar, només havia vist en fotografia, havien estat realitzades amb aquesta tècnica, és perquè el cas més sorprenent per a mi va ser el gran “descobriment”, fa uns anys i mentre començava a confegir-me un museu virtual, d'un pintor suec: Anders Leonard Zorn (1860-1920), , que si bé en vida va ser reconegut, arreu, com un dels grans mestres aquarel·listes de la història, aquest reconeixement sembla ser que entre nosaltres no és massa palès, fins al punt que si busqueu, com vaig fer jo, a la Wikipèdia informació sobre Mora, la població on va néixer Zorn, veureu que ni se l'anomena, a ell, ni tampoc al magnífic Museu que duu el seu nom i que el matrimoni Zorn va llegar als seus habitants.

Zorn, que va mostrar des de ben petit una traça fora de l'habitual a l'hora de treballar amb fusta formes de cavalls i de figures humanes, va ser enviat, quan tenia 15 anys, a la Reial Academia d'Art d'Estocolm, on si bé va anar-hi predisposat a estudiar escultura, es va inclinar finalment per l'aquarel·la, una tècnica molt poc habitual en aquella època.

L'any 1880 va guanyar un concurs entre tots els estudiants de l'Acadèmia amb una bellíssima i delicada aquarel·la titulada De dol, on, sota la transparència d'un gairebé eteri vel negre, s'hi veu la cara afligida d'una noia jove (una amiga seva que havia perdut el pare). Aquesta obra, que es pot contemplar al Museu Nacional d'Estocolm, va tenir una gran importància per al futur de Zorn, ja que, quan la va veure exposada, el  director de l'Acadèmia va comentar, displicent, al jove estudiant que ves on anava pintant sempre sobre trossos de paper (en aquella època l'aquarel·la tenia molt poca consideració entre les arts plàstiques).


L'endemà mateix, però, penedit, el mateix director va preguntar a Zorn quan en volia per aquell retrat, i quan el noi li va contestar que una petita quantitat, el director li va dir que era ben enze de no demanar-ne cent vegades més. Al dia següent, Zorn va rebre un sobre en nom del director amb cent vegades més de diners dels que l'estudiant li havia demanat per adquirir la petita aquarel·la, la qual va ser fins i tot motiu d'elogiosos articles a les revistes d'Art de l'època.

Va ser, precisament també, en aquesta època que Zorn va conèixer Emma Lamm, la que seria la seva dona. De família acabalada i amb una gran sensibilitat envers la cultura -els Lamm provenien dels primers jueus instal·lats a Suècia-, Emma va ser sempre un referent en la vida del pintor, tant en la personal com en l'artística, però la família d'ella va oposar-se al matrimoni sempre i quan Zorn no obtingués els recursos suficients com per poder formar una família.

Zorn va viatjar expressament a Madrid per estudiar in situ l'obra de Velázquez al Museu d'El Prado, i d'allà va desplaçar-se a Toledo, Sevilla, Càdis i Granada. A Madrid va coincidir amb el valencià Joaquim Sorolla -mestre de la llum mediterrània-, el qual, referint-se a l'obra de Zorn, va declarar que el pintor suec ja havia arribat, amb l'aquarel·la, a la meta que tots els altres maldaven encara per acostar-s'hi.

Vet aquí dues de les aquarel·les fruits de la seva estada a Càdis (L'Alameda de Càdis, i Les cosines)


Establert durant uns anys a Londres, on hi havia molta més tradició de l'aquarel·la que no pas a París, Zorn va poder amarar-se de l'art d'aquarel·listes de la mida de Constable i de Turner.

El jove Zorn no només dominava el retrat, tal i com es pot comprovar en aquest que realitzà a Lisen Lamm...


...sinó que el “brodava” amb minuciosos detalls com els que envolten la figura del financer Ernest Cassel. Fixeu-vos, per exemple, en el fum del cigar...


... o en les vaporoses teles del vestit i de l'ornament del pentinat d'aquest Retrat d'Edith Palgrave Edward:


El domini que Zorn tenia de la llum queda ben palès en aquesta aquarel·la de temàtica fantasiosa titulada La nimfa de l'amor, on el nu femení central sembla emergir de la mateixa natura:


Minucioses són, també, les pinzellades amb què va saber reflectir l'esclat de la natura en aquesta Tarda d'estiu sueca:


Vegeu aquí sota un Estudi de plantes...


...i aquí sota les figures d'un noi jove acompanyat de dues noies que retornen d'una festa camperola (Luckt amb dues noies):


(Sí, sí: Totes les reproduccions que hi ha en aquest post són aquarel·les!)

Quan Zorn va casar-se amb l'Emma, el matrimoni va viatjar a Turquia i a Algèria. De Turquia és aquesta escena de carrer titulada A Top Capu (Istambul)...


...i, d'Algèria, aquesta altra escena del Port d'Alger, on ja podem observar el magnífic tractament no només de la textura i de la lluminositat, sinó fins i tot del moviment de l'aigua:


Però he de reconèixer que, parlant de la increïble tècnica d'Anders Zorn a l'hora de reproduir la lluminositat, la textura i el moviment de l'aigua, hi ha dues aquarel·les que em deixen bocabadat:

El Port d'Hambug...:


... i Els plaers de l'estiu:


Observeu, també, el que ben bé podríem definir com una instantànea. Aquest Mercat del peix a la platja d'Saint Yves (Cornualla) on, a part del paisatge i de l'atomosfera marina que s'hi respira, hi veiem, al fons a l'esquerra, la picardiosa mirada que un jove pescador dirigeix a la noia que, en primer pla, estén i separa peixos sobre la sorra. Malgrat que el barret de palla que la noia duu al cap ens impedeixi veure-li els ulls, només amb el somriure que tot just l'artista li insinua, intuïm que no defuig, ans al contrari, l'esguard del noi.


Però vet aquí la més famosa de les aquarel·les de Zorn, fruit d'un encàrrec que li va fer el director del Museu Nacional d'Estocolm el 1885 demanant-li que pintés sobre un tema patriòtic amb la intenció, en un principi, que formés part del fons del museu. (Amplieu la reproducció perquè val molt la pena)


Anders Zorn va explicar que havia pintat el que millor coneixia i que més li agradava: els camps i les rases de Mora, on ell hi jugava de petit.

En aquesta aquarel·la podem observar que mentre al fons superior els camperols més joves estan treballant en la collita, l'àvia, asseguda al centre, bull patates, i una nena, al fons a la dreta, li porta més llenya per atiar el foc. Zorn va titular aquesta aquarel·la El nostre pa de cada dia.

Tothom que ha vist aquesta aquarel·la al natural coincideix en dir que l'has de tenir a un pam de distància dels ulls per assegurar-te que és una aquarel·la i no una pintura a l'oli.

Anders Zorn, cap allà els 30 anys, va abandonar l'aquarel·la i es va dedicar a la pintura a l'oli. Afamat retratista, va pintar nombrosos membres de la monarquia sueca i de l'alta societat, tant europea com americana, però mai va deixar de treballar amb la llum i l'aigua, el nu femení i, profundament enamorat de la terra que el va veure néixer (abans d'instal·lar-s'hi definitivament, el matrimoni Zorn mai va deixar de passar els estius a Mora), va retratar en nombrosos quadres els costums de la seva gent ...

En podríem parlar més, molt més del gran artista (pintor i també escultor) Anders Zorn, però el motiu essencial que m'ha mogut escriure aquest post ha estat Anders Zorn i l'aquarel·la, aquesta tècnica pictòrica que ve difinida al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans com una “pintura feta amb colors diluïts en aigua que tenen una acusada transparència, que s’aplica normalment sobre paper” i que -afegeixo-, com a badoc que sóc davant una pintura que m'agrada, la trobo sublim.

És, doncs, per aquest motiu que dedico molt especialment aquest post a en Rafael Pujals i Agustí, l'autor de l'aquarel·la que il·lustra la capçalera d'aquest blog i, a l'ensems, gran admirador de l'obra d'Anders Zorn, així com també em fa il·lusió dedicar el post a tots els seus amics aquarel·listes de la Colla dels dimecres.

SOPA DE PEIX (NOMÉS AMB UN CAP DE BACALLÀ)

2 de març del 2010

Sempre que es parla de plats tradicionals, es va a raure al menjar com a forma de subsistència amanit amb tocs d'enginy per transformar el que en podríem dir "l'alimentació bàsica" en un plaer. Les coques anomenades de recapte en podrien ser un bon i precís exemple, ja que no són altra cosa que una base de pa amb infinitat de possibilitats escampades per sobre que les fan molt més apetitoses que un tros de pa amb fuet.

Sopa de peix

La sopa de peix és, al meu entendre... i gust (sóc home “de cullera”) una de les creacions més encertades del “menjar de subsistència” esdevingut plaer, ja que la base sempre són o bé peixos amb tantes espines que fan de mal menjar, o bé d'aquelles parts del peix (espines i caps) que no es mengen i -i això és important de remarcar- les sopes de peix tenen tants gustos diferents com diferents siguin les espècies de peix que hi posem.

Jo sóc un autèntic fanàtic (sí, sí: fanàtic!) d'una sopa de peix que precisament el peix que hi poso, a més a més de fer un brou exquisit, no em costa ni cinc cèntims, ja que la Rosa, la peixatera a qui normalment sempre li compro, me'l regala perquè, com passa amb els caps de molts peixos (sobretot els de lluç) així com amb les espines, per exemple les del llenguado, que fan, aquestes, per a mi, el millor dels fumets, molta gent no ho aprofita. Estic parlant del cap del que a gran part del Principat anomenem bacallà fresc.

(Permeteu-me que faci aquí un petit parèntesi per, si ho creieu interessant, cliqueu aquí per anar al bloc del Massitet i de la Qui s'ho menja -Olleta de verdures- on en un dels seus posts vam tenir un interessant intercanvi de comentaris referents a la diferent manera que tenim els meridionals i els septentrionals d'anomenar aquest peix.)

Bacallà
Abadejo

Fet aquest parèntesi, i si us sembla, anem a la sopa:

A part del cap del bacallà (no vaig atinar a pesar-lo, però feia ben bé un pam i mig de llarg), vaig fer servir:


Pel brou de verdures:

► Un manat d'herbes pel brou: nap,
      xirivia, pastanagues, api
      (només la penca, ja que les fulles fan
      un brou on hi predomina en excés el
      gust) i porro.

► 1 carbassó mitjanet.
► 1 patata grossa.
► 1 ceba grossa pelada sencera
      i punxada amb un clau d'olor.

► 1 tomàquet gros sencer.
► Una bona branca de julivert.
► 1 fulla de llorer.

Pel sofregit:

► Oli d'oliva.
► Un parell de cebes de Figueres.
► 2 grans d'all.
► 1 cullerada de tomàquet fregit.
► 1 cullerada rasa (de les culleres de tè)
      d'un bon pebre vermell dolç
      (sóc un fan del pimentón amb
      denominació d'origen de La Vera).

► Un bon raig de vi blanc sec
      (un bon xerès sec és perfecte).

Vaig omplir una olla amb aigua mineral i, ja al foc, vaig anar tirant-hi (pelats o nets segons el cas) tots els ingredients per coure un bon brou de verdures, que vaig donar per fet quan el nap ja era cuit.

A mig fer, vaig salar el brou i vaig començar a preparar el sofregit tot pelant i tallant en làmines els grans d'all i, a la juliana ben fina, les cebes, que vaig sofregir en una paella amb oli d'oliva i amb el foc ben suau.

Quan la ceba, al cap d'un bona estona, ja estava transparent, vaig salar-la i, després d'apujar al màxim el foc, vaig tirar-hi un bon raig de xerès sec.

Un cop l'alcohol del vi es va haver evaporat, vaig abaixar el foc; vaig tirar a la paella la cullerada de tomàquet fregit i, després d'integrar-lo amb la ceba i l'all, hi vaig tirar el pebre vermell.

Unes quantes remenades perquè el pebre vermell no es cremés, i el sofregit ja estava al punt.

Després de comprovar que el brou ja estava també al punt, vaig retirar tots els ingredients i en aquest líquid hi vaig abocar el cap del bacallà i el sofregit.

Vaig apujar el foc al màxim i, tot just la sopa va començar a bullir, vaig anar abaixant-lo desescumant la sopa fins que va fer xup-xup (així la vaig deixar uns vint-i-cinc minuts). Cinc minuts abans, però, hi vaig abocar una mica (la mida, si fa o no fa d'una cullerada de tè) d'absenta.

Vaig treure de seguida el cap del bacallà perquè es refredés i vaig passar la sopa a través del colador xinès.

Ja tenia la sopa de peix feta, i quan vaig comprovar que el cap del bacallà ja no cremava vaig anar traient-li tota la carn (EXCELSA) de les ganyes.

A mi, particularment, m'agrada molt la sopa de peix amb quatre grans d'arròs i la mica de carn que hi pugui haver a les ganyes del peix amb què, en aquest cas, ha estat feta... I res més.
Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

 
INICI FINAL